Campanya Circ Cric
butlleti_banner

Barcelona dimecres,   25 d'abril de 2018   Actualitzat a les   11:45 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

L’art de la comèdia

L'art de la comèdia

i

Valoració mitjana dels critics i periodistes culturals

Autor:

Eduardo de Filippo

Cronologia 1900 Neix el 24 de maig al carrer Giovanni Bausan, a Nàpols. És fill d’Eduardo Scarpetta i de Luisa De Filippo. 1904 Primera aparició a l’escenari del Teatro Valle di Roma en la paròdia d’Eduardo Scarpetta de l’opereta La Geisha. Mentre és petit, fa de figurant i obté petits papers, primer a la companyia del pare i després a la de Vincenzo Scarpetta, fill d’Eduardo Scarpetta. 1911 Després d’haver anat a l’escola Romanelli de Nàpols, és intern, a causa del seu caràcter inquiet, a l’Istituto Chierchia de la mateixa ciutat. 1912 Durant l’estiu actua a la revista de Rocco Galdieri. 1913 Interromp els estudis sense acabar l’ensenyament mitjà. Segueix la seva pròpia educació amb moltes lectures, sobretot d’obres teatrals que ja havia après a conèixer amb l’ajut del seu pare. Eduardo Scarpetta l’obligava a llegir i a copiar cada dia, durant dues hores, comèdies d’autors italians i dialectals. Entra a la companyia d’Enrico Altieri, que actua a Nàpols al Teatro San Ferdinando, a l’Orfeo i al Trianon, durant l’estiu. Hi torna fins i tot l’estiu següent. A les farses interpreta papers bastant importants i difícils, mentre que als drames interpreta papers secundaris. Continua d’aquesta manera la seva formació com a actor. 1914 El fan fix a la companyia de Vincenzo Scarpetta on s’estarà fins el 1922. Aprèn l’artesania abans que l’art: transporta el material del magatzem a l’escenari, fa d’attrezzista i també d’apuntador. 1918 Després de la Primera Guerra Mundial, quan la companyia es troba a Roma, interpreta amb gran èxit el paper de graciós i altres personatges còmics importants. 1920 Comença el servei militar a Roma, a la Caserma del II Reggimento Bersaglieri del barri de Trastevere, on s’estarà fins el 1922. Gràcies al renom que ha adquirit, continua actuant dins i fora la caserna. Organitza la companyia de prosa del regiment, per a la qual escriu actes únics i esquetxos que passen a formar part del repertori dels soldats actors. A més, escriu Farmacia di turno, el seu primer acte únic publicat. Les representacions es fan cada dissabte a les cinc de la tarda sobre un escenari volant erigit al pati de la caserna. Gràcies a aquesta activitat de diletant pot sortir cada nit de la caserna per recuperar el seu lloc al Teatro Valle amb la companyia de Vincenzo Scarpetta. 1922 Un cop acabat el servei militar, deixa la companyia de Vincenzo Scarpetta per entrar a la de Francesco Corbicini. Debuta al teatro partenopeo de Nàpols amb Surriento gentile d’Enzo Lucio Murolo. És la primera comèdia que dirigeix oficialment després de la que va dirigir com a diletant a la Caserma dei Bersaglieri. Aquest mateix any el contracta Vincenzo di Napoli. A la companyia de revista fa el paper de còmic principal i col·labora en la redacció dels guions amb escenes inspirades en fets de la vida quotidiana. Escriu la seva primera comèdia publicada: Uomo e galantuomo. 1923 Content, però no satisfet de l’èxit fàcilment obtingut al teatre de revista, torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta on roman fins el 1927. 1925 Quan la companyia actua al Teatro Fossati de Milà, Renato Simoni, el crític italià més important de l’època, es fixa en ell i li dedica cinc línies al Corriere della Sera. Aquest mateix any mor el seu pare a Nàpols. 1927 Havent deixat la companyia de V. Scarpetta forma una companyia amb Michele Galdieri durant l’estiu. Representen La rivista… che non piacerà al Teatro Fiorentini de Nàpols, obra que aniran representant per tota la província i amb la qual obtindran un gran èxit arreu. Durant la temporada teatral de 1927-28, havent obtingut una certa experiència pel que fa al teatre dialectal i al teatre de revista, vol enriquir la seva pròpia formació artística amb actuacions en obres del repertori nacional. L’empresari Sebastiano Bufi el contracta per a la companyia Carini-Falconi. Actua en drames de Dario Nicodemi i Giovacchino Forzano. A causa de la falta de fons, la companyia es dissol tot i l’èxit artístic obtingut. Eduardo torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta i hi representa papers de protagonista fins el 1930. Coneix Dorothy Pennington, una jove americana que passa les seves vacances a Itàlia amb la mare i la germana. Se n’enamora. 1928 Es casa amb Dorothy a Roma, a l’església evangèlica de Via Nazionale, tot i l’oposició de la família d’ella, que no vol tenir actors a la família. 1929 Un cop finalitzada la temporada teatral, el conviden a participar a Nàpols, durant l’estiu, a la revista Pulcinella principe in sogno, no només com a actor sinó també com a autor de la segona part de l’obra. Firma la revista amb el pseudònim Tricot juntament amb Mario Mangini, que utilitza el pseudònim Kokasse. La seva contribució és Sik-Sik, l’artefice magico, escrita al tren durant el viatge de Roma a Nàpols que l’havia de portar a trobar-se amb la companyia. 1930 A l’estiu repeteix la mateixa experiència amb la Compagnia Molinari, i aconsegueix de formar un grup a part amb la formació “Ribalta gaia” de la qual esdevé el cap. Juntament amb els seus dos germans, Peppino i Titina, presenta treballs escrits per ells. Animat per l’èxit, i un cop deslliurat dels compromisos amb la Compagnia Molinari, prova de representar un espectacle de varietats amb “Ribalta gaia” –que passa a dir-se Teatro Umoristico– a Palerm, Roma, Civitavecchia i Milà. Aquesta vegada l’èxit no li somriu. A l’octubre torna a formar part de la Compagnia Molinari. Continua actuant i també escrivint els guions. Escriu la revista È arrivato ‘o trentuno!, que quaranta anys després publica amb el títol Ogni anno punto e da capo, en què reconstrueix de memòria els diferents esquetxos que la componien. 1931 Durant l’estiu reforma el Teatro Umoristico, i la companyia dels De Filippo representa el propi repertori al Teatro Palazzo de Montecatini, però no n’obté cap gran èxit. A la tardor torna a la Compagnia Molinari per restar-hi fins al desembre. Torna a formar, amb els seus germans, la companyia Teatro Umoristico i el 25 de desembre debuta al cinema-teatre Kursaal portant a l’escenari la seva primera obra mestra: Natale in casa Cupiello, que constava en aquell moment d’un acte únic. Aquesta data representa el naixement definitiu de l’afortunada companyia que Eduardo dirigeix fins al desembre de 1944. Havia programat una setmana d’actuacions però, en canvi, a causa de l’èxit que obté, roman amb la seva companyia fins al final de la temporada. Porta a l’escenari actes únics, la majoria escrits per ell i pels seus germans. 1932 Abans de la nova temporada teatral rep, de mans de Peppino Amato, el seu primer contracte cinematogràfic. És protagonista, juntament amb Tito Schipa, de Tre uomini in frac, una comèdia musical. Amb els guanys aconsegueix de finançar la seva companyia, de la qual esdevé el cap i el director artístic, i actua en un teatre de veritat: el Sannazzaro de Nàpols. L’èxit de la temporada 1932-33 li obre les portes de tots els teatres d’Itàlia. El seu repertori inclou, a més de les comèdies dels tres germans, les obres de Pirandello, Scarpetta, Paola Riccora, Emesto Grassi, Lucio D’Ambra, Athos Setti, Luigi Antonelli, Gino Rocca, Armando Curcio, Ugo Betti. Els textos són interpretats en dialecte napolità. 1933 Pirandello va al Teatro Politeama de Nàpols per conèixer-lo. Aquesta trobada implica la representació de Liolà, el 1935, i de Berretto a sonagli, el 1936, i la redacció, juntament amb Pirandello, de la comèdia Abito nuovo, inspirada en una narració de l’escriptor sicilià. 1936 El seu comportament antifeixista és denunciat a la Direcció General de la Seguretat Pública, a la Divisió de la Policia Política, del Ministeri de l’Interior. A més s’escriu: «la benevolència dels majors exponents del Departament d’Inspecció del Teatre, la simpatia de la premsa, els èxits financers, no impedeixen a De Filippo de parlar del feixisme amb acritud i escarni, ni de contribuir de manera activa a la difusió de ruqueries que haurien de ser i voldrien ser gra

Eduardo de Filippo
Direcció:

Lluís Homar

Lluís Homar Barcelona, 1957 Estudia Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1974, participa al muntatge d’Otel•lo, dirigit per Àngel Carmona. El 1975, entra a formar part del Teatre de l’Escorpí, participant en dos muntatges: Terra Baixa, dirigit per Josep Montanyès, i Quiriquibú, dirigit per Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells. El 1976, és un dels fundadors de la Societat Cooperativa Teatre Lliure, on treballa ininterrompudament des d’aquest moment, combinant-ho amb el cinema i la televisió. Ha participat en més de 30 espectacles del Lliure, entre els que destaquen: - Leonci i Lena de Büchner (Leonci) - Hedda Gabler d’Ibsen (Lòvborg) - Eduard II de Marlowe-Brecht (Gaveston) - Les tres germanes de Txèkhov (Tusenbach)l - Jordi Dandin de Molière (Dandin) - El balcó de Genet (Cap de policia) - El misàntrop de Molière (Alceste) - L’Héroe de Rusiñol (Héroe) - Al vostre gust de Shakespeare (Roland) - La flauta màgica de Schikaneder-Mozart (Papagueno) - Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni (Anzoletto) - La Senyoreta Júlia d’Strindberg (Jean) - Lorenzaccio de Musset (Cardenal Cibo) - La bona persona de Sezuan de Brecht (Wang) - Les noces de Fígaro de Beaumarchais (Fígaro) - Terra Baixa de Guimerà (Manelic) - Timon d’Atenes de Shakespeare (Timon) - Quartet de Müller (Valmont) - Lear o el somni d’una actriu, a partir de l’obra de Shakespeare (Kent) - Company de Georges Furth i Stephen Sondheim (Peter) - Lear d’Edward Bond (Lear) També ha treballat a: - El viatge de Vázquez Montalbán (Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya) - Tirano Banderas de Valle-Inclán, amb l’Odeon Thèatre de l’Europe - Diàleg en Re major de Javier Tomeo (CDGC) - El señor Puntilla y su criado Mati de Brecht (Puntilla), al Teatro de la Abadía de Madrid - Els gegants de la muntanya de Pirandello, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 1999) - Taurons de David Mamet, dirigit per Ferran Madico i estrenat al Villarroel Teatre al Grec 2000 - Solness, el constructor de Henrik Ibsen, dirigit per Carme Portaceli (TNC, 2000) - Don Juan de Molière, dirigit per Ariel García Valdés (Grec 2001) - Coriolà de Shakespeare, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 2002) - Fedra de Jean Racine, dirigit per Joan Ollé (Estivales de Perpignan, Almada, Almagro, Grec i Sagunto a Escena 2002) - L’escola de les dones, de Molière, dirigit per Carles Alfaro (TNC, 2003) Des de la seva intervenció a La plaça del Diamant, ha participat en pel·lícules de diversos directors, com ara Pilar Miró, Vicente Aranda i Mario Camus, amb qui ha rodat La ciudad de los prodigios. Amb Ventura Pons ha participat a El perquè de tot plegat i Morir o no. Amb Pedro Almodóvar ha rodat La mala educación (pendent d’estrena).També ha treballat a molts dramàtics de televisió. Ha dirigit els següents muntatges: - Bastià i Bastiana de Mozart. - Història del soldat de Ramüz-Stravinsky - La reposició de Las bodas de Fígaro de Beaumarchais (en castellà) - Els bandits de Schiller - El Barret de Cascavells de Pirandello - El tiempo y la habitación de Botho Strauss (i la seva versió en català) - Zowie de Sergi Pompermayer - Pepita Jiménez; òpera d’Albéniz - Hamlet de William Shakespeare, que també protagonitza i estrena al Grec 1999 Entre els diversos premis que ha rebut, destaca el Premi Nacional d’Interpretació de 1986. Després de la mort de Fabià Puigserver, es converteix en director adjunt del Teatre Lliure. Ha estat director d’aquesta entitat de 1992 a juny de 1998. Premi Fotogramas de Plata de Teatre 2000. Des de setembre de 1998 és membre, a títol personal, de la Unió de Teatres d’Europa (UTE).

Lluís Homar
Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Un dels més brillants homenatges que s'han fet mai de l'art del teatre.

Sinopsi de L'art de la comèdia

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims.

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 


Repartiment

Andreu Benito

Actor de teatre, cinema i televisió. La seva carrera abraça més d’una vintena de produccions. Durant els últims anys ha treballat amb Joan Ollé (Apocalipsi, 1998; L’oncle Vània, 2004), Sergi Belbel (El criptograma,1999), Manel Dueso (La presa, 2000), Mario Gas (La Mare Coratge i els seus fills, 2001), Antonio Simón (Vindrà algú, 2002), Lluís Pasqual (Edipo XXI, 2002), Magda Puyo (Excès, 2003), Georges Lavaudant (Començaments sense fi, 2003), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, 2003), Ramon Simó (Calígula, 2004), Xicu Masó (El fantàstic Francis Hardy, 2005) i Rafel Duran (Casa de nines, 2004; Panorama des del pont, 2006). En cinema destaca la seva participació a El Pont de Varsòvia (dir. Pere Portabella, 1990). En televisió, ha participat a les sèries Quin curs el meu tercer! (dir. Ignasi P. Ferrer, 1994) i Valèria (dir. Sílvia Quer, 2000). La temporada passada va estrenar Els estiuejants, de Maksim Gorki, dir. Carlota Subirós, a la Sala Fabià Puigserver, i aquest any ha presentat també La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s, dir. Joan Ollé, a l’Espai Lliure. Aquesta temporada també ha format part dels repartiments d’Una còpia, de Caryl Churchill, dir. Jordi Prat i Coll, i de La cantant calba & la cantant calba al Mc Donald’s, d’Eugène Ionesco i Lluïsa Cunillé, dir. Joan Ollé.

Andreu Benito / Eduard Muntada /

Joan Carreras

Format a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha treballat amb diversos directors, com Moisès Maicas (Quan serà pintada una escena de fons sense fi, de J. Brossa), Ferran Madico (Molt soroll per no res, de W. Shakespeare), Rosa Novell (Les dones sàvies, de Molière), Magda Puyo (L’excés, de Neil Labute), Ariel García Valdés (Galatea, de J.M. de Sagarra), Toni Caffiero (Els dos bessons venecians, de C. Goldoni), David Plana (Mala Sang) o Víctor Conde (La tienda de los horrores, d’Alan Menken i Howard Ashman). Ha participat també a La filla del mar, dir. Josep Maria Mestres, El coronel ocell, dir. Rafel Duran, El somni d'una nit d'estiu, dir. Àngel Llàcer, L'escola de dones, dir. Carles Alfaro, Electra, dir. P. A. Angelopoulos, Nits blanques, dir. Carlota Subirós. Amb Àlex Rigola ha treballat a Titus Andrònic, Suzuki I i II, Woyzeck, Glengarry Glen Ross, Santa Joana dels escorxadors, Ricard 3r. i Arbusht, i a la segona temporada de Juli Cèsar. El 2006-07 va participar en Otel·lo, dir. Carlota Subirós, i a El dúo de la Africana, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. En televisió ha treballat en sèries com Porca Misèria i també en diverses telemovies. Aquest any ha format part del repartiment de La torre de La Défense, de Copi, dir. Marcial di Fonzo Bo i a 2666 de Roberto Bolaño, dir. Àlex Rigola.

Joan Carreras /

Lluís Homar

Lluís Homar Barcelona, 1957 Estudia Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1974, participa al muntatge d’Otel•lo, dirigit per Àngel Carmona. El 1975, entra a formar part del Teatre de l’Escorpí, participant en dos muntatges: Terra Baixa, dirigit per Josep Montanyès, i Quiriquibú, dirigit per Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells. El 1976, és un dels fundadors de la Societat Cooperativa Teatre Lliure, on treballa ininterrompudament des d’aquest moment, combinant-ho amb el cinema i la televisió. Ha participat en més de 30 espectacles del Lliure, entre els que destaquen: - Leonci i Lena de Büchner (Leonci) - Hedda Gabler d’Ibsen (Lòvborg) - Eduard II de Marlowe-Brecht (Gaveston) - Les tres germanes de Txèkhov (Tusenbach)l - Jordi Dandin de Molière (Dandin) - El balcó de Genet (Cap de policia) - El misàntrop de Molière (Alceste) - L’Héroe de Rusiñol (Héroe) - Al vostre gust de Shakespeare (Roland) - La flauta màgica de Schikaneder-Mozart (Papagueno) - Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni (Anzoletto) - La Senyoreta Júlia d’Strindberg (Jean) - Lorenzaccio de Musset (Cardenal Cibo) - La bona persona de Sezuan de Brecht (Wang) - Les noces de Fígaro de Beaumarchais (Fígaro) - Terra Baixa de Guimerà (Manelic) - Timon d’Atenes de Shakespeare (Timon) - Quartet de Müller (Valmont) - Lear o el somni d’una actriu, a partir de l’obra de Shakespeare (Kent) - Company de Georges Furth i Stephen Sondheim (Peter) - Lear d’Edward Bond (Lear) També ha treballat a: - El viatge de Vázquez Montalbán (Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya) - Tirano Banderas de Valle-Inclán, amb l’Odeon Thèatre de l’Europe - Diàleg en Re major de Javier Tomeo (CDGC) - El señor Puntilla y su criado Mati de Brecht (Puntilla), al Teatro de la Abadía de Madrid - Els gegants de la muntanya de Pirandello, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 1999) - Taurons de David Mamet, dirigit per Ferran Madico i estrenat al Villarroel Teatre al Grec 2000 - Solness, el constructor de Henrik Ibsen, dirigit per Carme Portaceli (TNC, 2000) - Don Juan de Molière, dirigit per Ariel García Valdés (Grec 2001) - Coriolà de Shakespeare, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 2002) - Fedra de Jean Racine, dirigit per Joan Ollé (Estivales de Perpignan, Almada, Almagro, Grec i Sagunto a Escena 2002) - L’escola de les dones, de Molière, dirigit per Carles Alfaro (TNC, 2003) Des de la seva intervenció a La plaça del Diamant, ha participat en pel·lícules de diversos directors, com ara Pilar Miró, Vicente Aranda i Mario Camus, amb qui ha rodat La ciudad de los prodigios. Amb Ventura Pons ha participat a El perquè de tot plegat i Morir o no. Amb Pedro Almodóvar ha rodat La mala educación (pendent d’estrena).També ha treballat a molts dramàtics de televisió. Ha dirigit els següents muntatges: - Bastià i Bastiana de Mozart. - Història del soldat de Ramüz-Stravinsky - La reposició de Las bodas de Fígaro de Beaumarchais (en castellà) - Els bandits de Schiller - El Barret de Cascavells de Pirandello - El tiempo y la habitación de Botho Strauss (i la seva versió en català) - Zowie de Sergi Pompermayer - Pepita Jiménez; òpera d’Albéniz - Hamlet de William Shakespeare, que també protagonitza i estrena al Grec 1999 Entre els diversos premis que ha rebut, destaca el Premi Nacional d’Interpretació de 1986. Després de la mort de Fabià Puigserver, es converteix en director adjunt del Teatre Lliure. Ha estat director d’aquesta entitat de 1992 a juny de 1998. Premi Fotogramas de Plata de Teatre 2000. Des de setembre de 1998 és membre, a títol personal, de la Unió de Teatres d’Europa (UTE).

Lluís Homar /

Lluís Villanueva

Nascut a Sabadell el 1967. Llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona l’any 1991 i en Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona el mateix any. Teatre: M de Mortal de Carles Mallol. TNC. Projecte T6. 2010; Mamà Medea de Tom Lanoy. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; Los Persas d’Èsquil. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. 2008; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. Festivals de Frankfurt i Güanajuato. 2007; Plataforma de M. Houellebecq. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. Festival d'Edinburg. 2006. Premi Butaca al millor actor de repartiment; Peer Gynt de Henrik Ibsen. Dir. Calixto Bieito. Cia. Festival Bergen. 2006; Celebració (Festen) de Vinterberg-Rukov-Hansen. Dir. Josep Galindo. Teatre Romea. Gira per Espanya. 2005; El Rei Lear de Shakespeare. Dir. Calixte Bieito. Teatre Romea. Gira per Espanya. 2004; T’estimaré infinittt de Gemma Rodríguez. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2004; El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Gran. 2003; El Pati d’Emili Vilanova. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Lliure. 2002; Suzuki I i II d’Alexei Xÿipenco. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2001; Woyzeck de Georg Büchner. Dir. Àlex Rigola. Teatre Romea. Grec 2001; Les variacions Goldberg de Georges Tabori. Dir. Àlex Rigola. TNC Sala Tallers. 2001; Un cop baix de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Sala Beckett. 2000; Fragments d'una carta de comiat llegits per Geòlegs de Normand Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Hamlet de Shakespeare. Dir. Lluís Homar. Grec 1999; Les aventures del bon soldat Sveij. Dir. Pep Pla. Centre Dramàtic del Vallès. 1999; El joc de l’amor i de l’atzar. Dir. Pep Anton Gómez. Cia. Malvolio. 1998; Maleïts. Dir. Josep Pere Peyró. Cia. Maleïts. 1998; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure. 1997; Enredos. Dir. Fernando Bernués. Focus. 1997; L’Avar de Molière. Dir. Sergi Belbel. Focus. 1996; Kràmpack de Jordi Sànchez. Dir. Josep Maria Mestres. Cia. Kràmpack. 1996. Televisió: ha participat, entre d’altres, a les sèries La Sagrada Família (Dagoll Dagom), Mamá Carlota (producció d’EL Jueves), Doctor Mateo, Zoo, Porca Misèria, Jet Lag, Plats bruts. Cinema: Que se mueran los feos. Dir. Nacho García Velilla. 2009; Siete pasos y medio. Dir. Lalo García. 2008; La soledad. Dir. Luis Rosales. 2006; Soldados de Salamina. Dir. David Trueba. 2002; Lisístrata. Dir. Francesc Bellmunt. 2001; i els curts Antonio Antagónico d’Eduard Sancho, i Otro día de Josep Julién.

Lluís Villanueva /

Mar Ulldemolins

És graduada pel Col·legi del Teatre de Barcelona i ha seguit un curs d’interpretació amb Javier Daulte a la Sala Beckett. Té estudis musicals i actualment cursa també el darrer curs de piano de grau mitjà, equivalent a l’antic 8è. El 2001 s’inicia en la interpretació professional fent d’actriu en diversos curtmetratges. Després d’una breu incursió en el circ, el 2003 inicia la seva activitat teatral amb Poques-vergonyes, direcció de Fermí Fernández, i la televisiva, participant a la sèrie Majoria absoluta, de TV3. Des de llavors, ha participat en diversos muntatges, d’entre els quals destaquen Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, direcció de Manuel Dueso (2003); Esthetic Paradise, de Victòria Szpunberg i Teatre sense animals, direcció de Sergi Belbel (2004). El 2005 ha treballat a Raccord, de Rodolf Sirera, direcció de Carme Portaceli; Casa i jardí, d’Alan Aykbourn, direcció de Ferran Madico i Jocs de paciència, d’Alba Farhoud, direcció de Pep Pla. És també paper protagonista de la sèrie Vent del pla, de TV3, direcció de Lluís M. Güell, Jesús Segura i Enric Banquer.

Mar Ulldemolins /

Oscar Valsecchi

Oscar Valsecchi / Pau Viñals /

Quimet Pla

Quimet Pla Nascut a Olesa de Montserrat el 5 de juliol de 1950. Forma part de la companyia de teatre Comediants des del 1972 fins el 1987. Després d’uns anys fora de la formació, torna a reempendre l’activitat teatral intervenint en diverses obres i actes de festes majors i carnavals. Teatre: Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo de Fllippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2002; L’elixir d’amor. Companyia Òpera Oberta. Sala Muntaner. 2002; Don Joan o el convidat de pedra de Molière. Dir. Marta Momblant. Versus Teatre; Abans d’emorzar i Hunguie d’Euge O’Neill. Dir. Ernie Martin; Absenta. Teatre Malic. 2001. Televisió: El cor de la ciutat. TV3. 2001 i 2002; Cabell d’Àngel. Tele-movie TV3. 2000; Plats bruts. TV3. 1999; Entrega Premis MAX de les Arts Escèniques. Comediants. TV2. 1999; Laberint d’ombres. TV3. 1998; Laura. TV3. 1998.

Quimet Pla /

Roger Casamajor

Roger Casamajor / Victòria Pagès

Fitxa tècnica

/ Ajudant de direcció:

Lola Davó

Lola Davó /

Oscar Valsecchi

Oscar Valsecchi / Ajudant de vestuari: Nídia Tusal / Ajudant d'escenografia:

Carlota Ricart

Carlota Ricart / Assessorament moviment:

Oscar Valsecchi

Oscar Valsecchi / Caracterització:

Toni Santos

Toni Santos / Escenografia: Jose Novoa / Lluís Castells / Il·luminació:

Ignasi Camprodon

Ignasi Camprodon / So:

Jordi Bonet

Neix a Barcelona el desembre de 1959. Enginier de So, creació i producció de Bandes Sonores. Actualment alterna la direcció de l’Estudi de So OIDO amb el disseny acústic i de bandes sonores per a espectacles (teatre, pavellons temàtics, spots publicitaris...). Destaquem alguns dels esdeveniments creats i dirigits:  Direcció de So de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona 92.  Cerimònia inaugural del Mundial de Fútbol 82.  Visita del Papa Joan Pau II a Montserrat (1982).  Concert Alfredo Kraus amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1988).  Festival de Jazz de San Sebastià (1981)  Festival de Flamenc amb Camarón de la Isla (1987)  Concert de Raimon “20 anys al vent” al Palau Sant Jordi (1993)  Espectacle “Pepsiclope” de La Fura dels Baus (1996)  Concert Joan Manel Serrat “D’un temps i d’un país” (1996)  Piromusical Boda Infanta Cristina amb Iñaki Urdangarín (1997)  Acte centenari del F.C.Barcelona al Camp Nou (1998)  Cerimònia Premis ONDAS (1999)  Cerimònia Premis GOYA (2000)  Creació Banda Sonora dels Piromusicals de La Mercè 2000, 2001 i 2002  Espectacle inaugural America’s Cup 2007  Espectacle 50è aniversari del Camp Nou (2007)  Cerimònia cloenda de la Barcelona World Race 2007 (En preparació)  Diversos concerts d’artistes nacionals i internacionals com ara: Luís Eduardo Aute, Mª del Mar Bonet, Lluís Llach, Víctor Manuel y Ana Belén, Gato Pérez, Caetano Veloso, Paco de Lucía, Radio Futura, Michael Nyman, Kevin Ayers, Wim Mertens, Ichiro Suzuki, Viena String Quartet... Com a dissenyador de So per a muntatges teatrals i arts escèniques destaquem obres com Antaviana, Nit de Sant Joan, Glups!, Mikado, Mar i Cel, Flor de Nit i Poe de Dagoll Dagom. El despertar de la primavera, Infantillatges, Lorenzaccio, El Misàntrop, Les Tres Germanes, Ara que els ametllers estàn batuts, Autèntic Oest, Un passeig pel bosc, A la Glorieta, Arte, París 1940, La Cena i Stalin amb la Companyia Flotats. Entretres i SIT de Tricicle. La Venganza de Don Mendo, T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, No és tan fàcil, Vides Privades, Amants i Dinamita teatral amb Paco Mir. El Sopar dels Idiotes, 23 centímetres, La Bella Helena, La Lloll, La Filla del Mar i El Tinent Inshmore amb Josep Maria Mestres. Mentiders, Pels Pèls i Òscar, una maleta, dos maletes, tres maletes amb Abel Folk. També ha realitzat el So directe, la postproducció i el muntatge musical de diverses sèries de televisió i pel·lícules de cinema entre les que destaquem: No passa res (TV3), Tariro-Tariro (TVE), Espacial Fin de Año 1991 (TVE) amb La Trinca. Oh Espanya (TV3), La memòria dels cargols (TV3), Psicoexpress (TV3) amb Dagoll Dagom. Smoking Room amb Julio Walovich, Gala amb Sílvia Munt, Fragments de Judith Colell, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán de Paco Mir, Cosas que pasan amb Sílvia Munt, Remake amb Roger Gual, 53 días de invierno de Judith Colell. Diverses produccions publicitàries d’audio per a diferents marques: Freixenet, Seat, Wolkswagen, Nissan, Taurus, BMW, Port Aventura, Nestle, La Caixa, Renault, Caixa Catalunya, Ford, Evax, Coca-Cola, Daewoo, Fujifilm, Ikea, Audi... Ha realitzat les sonoritzacions de les gires de diferents autors i grups musicals: Sisa i Melodrama, Don McLean, José Feliciano, Roberta Flack, Miles Davis, Miguel Ríos, Mecano, La Trinca, Bobby McFerrin, Keith Jarret Trio, Carles Benavent...

Jordi Bonet / Traducció:

Xavier Albertí

Músic, compositor i director d’escena, ha obtingut els següents guardons: el Premi Extraordinari d’Art Dramàtic 1991 de l’Institut del Teatre de Barcelona, Premi Nacional Adrià Gual atorgat per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona en dues ocasions, 1992 i 1994, el Premi especial de la crítica temporada 94-95, el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona com a millor director de la temporada 1993-1994, el Premi Serra d’Or de Teatre temporada 1994-95 i el Premi Butaca 2004 a la millor direcció teatral per Vianants, el Premi d’Arts Escèniques 2005 de la Generalitat Valenciana al millor espectacle no valencià per Mestres antics. També va obtenir el Premi a la Jove Creativitat atorgat per la Generalitat de Catalunya per l’òpera Schneider, amb llibret de Sergi Belbel. Durant els anys de formació, realitza estudis de piano i de composició musical a Barcelona, Madrid, Granada, Florència, Siena, Stuttgart i Viena amb Luis de Pablo, Cristobal Halffter, Tomás Marco, Helmuth Lachenmann, Luciano Berio, Armando Gentilucci i Karl -Heinz Stockhausen. Té composicions estrenades als Festivals de Música Contemporània d’Assís, Florència, Siena, Basilea, Múnic, Viena, Madrid i Barcelona, entre altres. Titulat superior en Direcció Escènica per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de 1996 i fins 1999 va dirigir el Festival d’Estiu de Barcelona Grec, i des del 2004 i fins el 2006 va dirigir l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull. Entre els seus treballs com a director escènic destaquen: Made in Catalunya recital de Poesía catalana amb Lou Reed, Laurie Anderson i Pati Smith, Mostra de cultura catalana a Nova York, Baryshnikow Ars Center. El Duo de la Africana de Xavier Albertí y Lluïsa Cunillé, Teatre Lliure, Crónica Sentimental de España un espectacle mucsical amb textos de Manuel Vázquez Montalbán, Tennessee basat en textos de Tennessee Williams, Sangre lunar, de José Sanchis Sinisterra (estrenat al Centro Dramático Nacional María Guerrero); PPP, sobre l’obra de Pier Paolo Pasolini; De Manolo a Escobar, de Marc Rosich; L’home de teatre, de Thomas Bernhard; Boris Vian, constructor d’imperis, sobre l’obra de Boris Vian; Mestres antics, de Thomas Bernhard (producció del Teatre Romea i versió en castellà estrenada al Centro Dramático Nacional); Hamlet, o les conseqüències de l’amor filial, de Jules Laforgue, dins el cicle Solos al Festival Grec 03; Traïció, de Harold Pinter; Et diré sempre la veritat, de Lluïsa Cunillé, Lluis Homar i Xavier Albertí (espectacle estrenat al Festival Temporada Alta de Girona 2002); Carmen, de Georges Bizet (producció del Teatro Verdi de Pisa); Marina, òpera d’Emilio Arrieta i Francesc Camprodon, al Festival de Peralada 2002 i al Teatro de la Maestranza de Sevilla; Troilus i Cressida, de W. Shakespeare, versió de Lluïsa Cunillé, al Festival Grec 2002; Homenatge a Conxita Badia i Anna Ricci, producció del Gran Teatre del Liceu; Orgía, de Pier Paolo Pasolini; Más extraño que el Paraíso, espectacle de Xavier Albertí amb textos de Jaime Gil de Biedma i Lluïsa Cunillé, al Festival Grec 2001; Pèndols d’aigua, de Francesc Messeguer; El gat negre, de Lluïsa Cunillé; I la llum no es veu. Pels carrers de Basquiat, de la companyia Lanònima Imperial; Tórtola Valencia, cabaret coreogràfic original de Xavier Albertí; Ànsia, de Sarah Kane; Mirador de Paco Zarzoso; Passatge Gutenberg, de Lluïsa Cunillé; Simon Bocanegra, òpera de Giuseppe Verdi; The Meeting, de Lluïsa Cunillé al Festival d’Edimburg 1999; La Cita, de Lluïsa Cunillé, al Festival Grec 1999; Vals Ex Machina, una partitura escènica per a trio amb text del mateix director; Privado, de Lluïsa Cunillé; El llibre dels canvis, espectacle concert amb el grup Vol ad libitum; El dia dels morts, de Narcís Comadira; Macbeth o Macbetto, de Xavier Albertí, espectacle estrenat al Festival Internacional de Teatre de Sitges 1997; La llavor dels somnis, sobre l’obra poètica de Narcís Comadira; Les paraules de l’ànima, sobre la obra poètica de Ramon Llull; Una geografia estilogràfica, sobre la obra literària de Josep Maria de Sagarra; Libración, de Lluïsa Cunillé; Hedda Gablerde Henrik Ibsen, al Festival Internacional de Teatre al Carrer de Tàrrega 1993; Un Otel•lo per a Carmelo Bene, obra estrenada al Festival Internacional de Teatre de Sitges 1993 i que va inaugurar l’Artenbrut; Colatures per a cinta magnètica o Chomsky Show, entre molts d’altres. Entre els seus treballs com a intèrpret cal esmentar: Tennessee, Sis personatges en cerca d’autor; Boris Vian, constructor d'imperis; El mestre i Margarita; El Gat Negre; Más extraño que el Paraíso; Okupes al Museu del Prado (en el paper de Federico García Lorca) i Troilus i Cressida (en el paper de Tersites/ Menelau).

Xavier Albertí / Vestuari: Nina Pawlowsky

Crítiques Express

+
Magnífic exercici teatral liderat per uns Lluís Homar i Joan Carreras en un estat de forma sublim. Direcció d'actors genial, proposta escènica encertadíssima i un text que camina sol.
+
Hi ha un element en aquesta obra que sembla que sigui allò que ho pot resoldre tot com una vareta màgica: la caixa dels postissos.
+
Lluís Homar capta l'essencia popular, reivindicativa i crítica d'aquesta peça de De Filippo que compta amb un repartiment en estat de gràcia.
+
Un text brillant, un gran homenatge al teatre i el joc teatral, uns actors superbs.
+
Un nou gran muntatge de Lluís Homar
+
Una magistral comèdia del gran De Filippo, dirigida també magistralment per un Lluís Homar que sap com fer-se seu l'espectacle sense deixar de ser.li fidel a l'original.
+
Tota la grandesa de la sala Gran del TNC es al servei d'un espectacle on els actors són, menys poques excepcions, només dos a escena.

Crítiques

  • ¿Ficció o realitat? Pur teatre

    Hi ha un moment de L’art de la comèdia en què Lluís Homar es gira cap a la seva dreta i agraeix a l’apuntador, una figura anacrònica, que li recordi l’inici d’una rèplica. Homar és Oreste Campese, l’actor i director d’una modesta companyia teatral que visita el prefecte De Caro (Joan Carreras), acab...
  • El magisteri, segons Homar

    Que fàcil arriben les idees que cavalquen sobre les paraules que deixa caure Oreste Campese al parlament-pròleg de l'art de la comèdia. Lluís Homar les allibera com si no hagués pensat i dit una altra cosa en la seva vida. Sense restar mèrits a l'escriptura dramàtica d'Eduardo De Filippo, convé reco...
  • La caixa dels postissos

    Hi ha un element en aquesta obra que sembla que sigui allò que ho pot resoldre tot com una vareta màgica: la caixa dels postissos. L'humil actor de ficció, Oreste Campese, i també director d'una companyia de còmics ambulant caiguda en desgràcia des que se li va cremar la carpa, l'anomena en diverses...
  • L'art de la comèdia

    Hi ha un element en aquesta obra que sembla que sigui allò que ho pot resoldre tot com una vareta màgica: la caixa dels postissos. L'humil actor de ficció, Oreste Campese, i també director d'una companyia de còmics ambulant caiguda en desgràcia des que se li va cremar la carpa, l'anomena en diverses...
  • L'art de la comèdia

    Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació sàvia i altiva. Tots dos lideren l'orgullosa germanor entre els còmics que sobreviuen a empentes i rodolons en la postguerra espanyola i la companyia itinerant que recorre Itàlia pe...

Prescripcions

  • Una de les comèdies de l'any

    Magnífic exercici teatral liderat per uns Lluís Homar i Joan Carreras en un estat de forma sublim. Direcció d'actors genial, proposta escènica encertadíssima i un text que camina sol. Una de les comèdies de l'any.

    ...

Noticies

Fotos

Videos

No hi ha videos per aquest espectacle

Opina sobre l' espectacle

Dades

Gènere: Teatre
Estil: Comèdia
Idioma: Català