Cronologia
1900 Neix el 24 de maig al carrer Giovanni Bausan, a Nàpols. És fill d’Eduardo Scarpetta i de Luisa De Filippo.
1904 Primera aparició a l’escenari del Teatro Valle di Roma en la paròdia d’Eduardo Scarpetta de l’opereta La Geisha. Mentre és petit, fa de figurant i obté petits papers, primer a la companyia del pare i després a la de Vincenzo Scarpetta, fill d’Eduardo Scarpetta.
1911 Després d’haver anat a l’escola Romanelli de Nàpols, és intern, a causa del seu caràcter inquiet, a l’Istituto Chierchia de la mateixa ciutat.
1912 Durant l’estiu actua a la revista de Rocco Galdieri.
1913 Interromp els estudis sense acabar l’ensenyament mitjà. Segueix la seva pròpia educació amb moltes lectures, sobretot d’obres teatrals que ja havia après a conèixer amb l’ajut del seu pare. Eduardo Scarpetta l’obligava a llegir i a copiar cada dia, durant dues hores, comèdies d’autors italians i dialectals. Entra a la companyia d’Enrico Altieri, que actua a Nàpols al Teatro San Ferdinando, a l’Orfeo i al Trianon, durant l’estiu. Hi torna fins i tot l’estiu següent. A les farses interpreta papers bastant importants i difícils, mentre que als drames interpreta papers secundaris. Continua d’aquesta manera la seva formació com a actor.
1914 El fan fix a la companyia de Vincenzo Scarpetta on s’estarà fins el 1922. Aprèn l’artesania abans que l’art: transporta el material del magatzem a l’escenari, fa d’attrezzista i també d’apuntador.
1918 Després de la Primera Guerra Mundial, quan la companyia es troba a Roma, interpreta amb gran èxit el paper de graciós i altres personatges còmics importants.
1920 Comença el servei militar a Roma, a la Caserma del II Reggimento Bersaglieri del barri de Trastevere, on s’estarà fins el 1922. Gràcies al renom que ha adquirit, continua actuant dins i fora la caserna. Organitza la companyia de prosa del regiment, per a la qual escriu actes únics i esquetxos que passen a formar part del repertori dels soldats actors. A més, escriu Farmacia di turno, el seu primer acte únic publicat. Les representacions es fan cada dissabte a les cinc de la tarda sobre un escenari volant erigit al pati de la caserna. Gràcies a aquesta activitat de diletant pot sortir cada nit de la caserna per recuperar el seu lloc al Teatro Valle amb la companyia de Vincenzo Scarpetta.
1922 Un cop acabat el servei militar, deixa la companyia de Vincenzo Scarpetta per entrar a la de Francesco Corbicini. Debuta al teatro partenopeo de Nàpols amb Surriento gentile d’Enzo Lucio Murolo. És la primera comèdia que dirigeix oficialment després de la que va dirigir com a diletant a la Caserma dei Bersaglieri. Aquest mateix any el contracta Vincenzo di Napoli. A la companyia de revista fa el paper de còmic principal i col·labora en la redacció dels guions amb escenes inspirades en fets de la vida quotidiana. Escriu la seva primera comèdia publicada: Uomo e galantuomo.
1923 Content, però no satisfet de l’èxit fàcilment obtingut al teatre de revista, torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta on roman fins el 1927.
1925 Quan la companyia actua al Teatro Fossati de Milà, Renato Simoni, el crític italià més important de l’època, es fixa en ell i li dedica cinc línies al Corriere della Sera. Aquest mateix any mor el seu pare a Nàpols.
1927 Havent deixat la companyia de V. Scarpetta forma una companyia amb Michele Galdieri durant l’estiu. Representen La rivista… che non piacerà al Teatro
Fiorentini de Nàpols, obra que aniran representant per tota la província i amb la qual obtindran un gran èxit arreu. Durant la temporada teatral de 1927-28, havent obtingut una certa experiència pel que fa al teatre dialectal i al teatre de revista, vol enriquir la seva pròpia formació artística amb actuacions en obres del repertori nacional. L’empresari Sebastiano Bufi el contracta per a la companyia Carini-Falconi. Actua en drames de Dario Nicodemi i Giovacchino Forzano. A causa de la falta de fons, la companyia es dissol tot i l’èxit artístic obtingut. Eduardo torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta i hi representa papers de protagonista fins el 1930. Coneix Dorothy Pennington, una jove americana que passa les seves vacances a Itàlia amb la mare i la germana. Se n’enamora.
1928 Es casa amb Dorothy a Roma, a l’església evangèlica de Via Nazionale, tot i l’oposició de la família d’ella, que no vol tenir actors a la família.
1929 Un cop finalitzada la temporada teatral, el conviden a participar a Nàpols, durant l’estiu, a la revista Pulcinella principe in sogno, no només com a actor sinó també com a autor de la segona part de l’obra. Firma la revista amb el pseudònim Tricot juntament amb Mario Mangini, que utilitza el pseudònim Kokasse. La seva contribució és Sik-Sik, l’artefice magico, escrita al tren durant el viatge de Roma a Nàpols que l’havia de portar a trobar-se amb la companyia.
1930 A l’estiu repeteix la mateixa experiència amb la Compagnia Molinari, i aconsegueix de formar un grup a part amb la formació “Ribalta gaia” de la qual esdevé el cap. Juntament amb els seus dos germans, Peppino i Titina, presenta treballs escrits per ells. Animat per l’èxit, i un cop deslliurat dels compromisos amb la Compagnia Molinari, prova de representar un espectacle de varietats amb “Ribalta gaia” –que passa a dir-se Teatro Umoristico– a Palerm, Roma, Civitavecchia i Milà. Aquesta vegada l’èxit no li somriu. A l’octubre torna a formar part de la Compagnia Molinari. Continua actuant i també escrivint els guions. Escriu la revista È arrivato ‘o trentuno!, que quaranta anys després publica amb el títol Ogni anno punto e da capo, en què reconstrueix de memòria els diferents esquetxos que la componien.
1931 Durant l’estiu reforma el Teatro Umoristico, i la companyia dels De Filippo representa el propi repertori al Teatro Palazzo de Montecatini, però no n’obté cap gran èxit. A la tardor torna a la Compagnia Molinari per restar-hi fins al desembre. Torna a formar, amb els seus germans, la companyia Teatro Umoristico i el 25 de desembre debuta al cinema-teatre Kursaal portant a l’escenari la seva primera obra mestra: Natale in casa Cupiello, que constava en aquell moment d’un acte únic. Aquesta data representa el naixement definitiu de l’afortunada companyia que Eduardo dirigeix fins al desembre de 1944. Havia programat una setmana d’actuacions però, en canvi, a causa de l’èxit que obté, roman amb la seva companyia fins al final de la temporada. Porta a l’escenari actes únics, la majoria escrits per ell i pels seus germans.
1932 Abans de la nova temporada teatral rep, de mans de Peppino Amato, el seu primer contracte cinematogràfic. És protagonista, juntament amb Tito Schipa, de Tre uomini in frac, una comèdia musical. Amb els guanys aconsegueix de finançar la seva companyia, de la qual esdevé el cap i el director artístic, i actua en un teatre de veritat: el Sannazzaro de Nàpols. L’èxit de la temporada 1932-33 li obre les portes de tots els teatres d’Itàlia. El seu repertori inclou, a més de les comèdies dels tres germans, les obres de Pirandello, Scarpetta, Paola Riccora, Emesto Grassi, Lucio D’Ambra, Athos Setti, Luigi Antonelli, Gino Rocca, Armando Curcio, Ugo Betti. Els textos són interpretats en dialecte napolità.
1933 Pirandello va al Teatro Politeama de Nàpols per conèixer-lo. Aquesta trobada implica la representació de Liolà, el 1935, i de Berretto a sonagli, el 1936, i la redacció, juntament amb Pirandello, de la comèdia Abito nuovo, inspirada en una narració de l’escriptor sicilià.
1936 El seu comportament antifeixista és denunciat a la Direcció General de la Seguretat Pública, a la Divisió de la Policia Política, del Ministeri de l’Interior. A més s’escriu: «la benevolència dels majors exponents del Departament d’Inspecció del Teatre, la simpatia de la premsa, els èxits financers, no impedeixen a De Filippo de parlar del feixisme amb acritud i escarni, ni de contribuir de manera activa a la difusió de ruqueries que haurien de ser i voldrien ser gra
Lluís Homar
Barcelona, 1957
Estudia Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 1974, participa al muntatge d’Otel•lo, dirigit per Àngel Carmona.
El 1975, entra a formar part del Teatre de l’Escorpí, participant en dos muntatges: Terra Baixa, dirigit per Josep Montanyès, i Quiriquibú, dirigit per Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells.
El 1976, és un dels fundadors de la Societat Cooperativa Teatre Lliure, on treballa ininterrompudament des d’aquest moment, combinant-ho amb el cinema i la televisió.
Ha participat en més de 30 espectacles del Lliure, entre els que destaquen:
- Leonci i Lena de Büchner (Leonci)
- Hedda Gabler d’Ibsen (Lòvborg)
- Eduard II de Marlowe-Brecht (Gaveston)
- Les tres germanes de Txèkhov (Tusenbach)l
- Jordi Dandin de Molière (Dandin)
- El balcó de Genet (Cap de policia)
- El misàntrop de Molière (Alceste)
- L’Héroe de Rusiñol (Héroe)
- Al vostre gust de Shakespeare (Roland)
- La flauta màgica de Schikaneder-Mozart (Papagueno)
- Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni (Anzoletto)
- La Senyoreta Júlia d’Strindberg (Jean)
- Lorenzaccio de Musset (Cardenal Cibo)
- La bona persona de Sezuan de Brecht (Wang)
- Les noces de Fígaro de Beaumarchais (Fígaro)
- Terra Baixa de Guimerà (Manelic)
- Timon d’Atenes de Shakespeare (Timon)
- Quartet de Müller (Valmont)
- Lear o el somni d’una actriu, a partir de l’obra de Shakespeare (Kent)
- Company de Georges Furth i Stephen Sondheim (Peter)
- Lear d’Edward Bond (Lear)
També ha treballat a:
- El viatge de Vázquez Montalbán (Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya)
- Tirano Banderas de Valle-Inclán, amb l’Odeon Thèatre de l’Europe
- Diàleg en Re major de Javier Tomeo (CDGC)
- El señor Puntilla y su criado Mati de Brecht (Puntilla), al Teatro de la Abadía de Madrid
- Els gegants de la muntanya de Pirandello, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 1999)
- Taurons de David Mamet, dirigit per Ferran Madico i estrenat al Villarroel Teatre al Grec 2000
- Solness, el constructor de Henrik Ibsen, dirigit per Carme Portaceli (TNC, 2000)
- Don Juan de Molière, dirigit per Ariel García Valdés (Grec 2001)
- Coriolà de Shakespeare, dirigit per Georges Lavaudant (TNC, 2002)
- Fedra de Jean Racine, dirigit per Joan Ollé (Estivales de Perpignan, Almada, Almagro, Grec i Sagunto a Escena 2002)
- L’escola de les dones, de Molière, dirigit per Carles Alfaro (TNC, 2003)
Des de la seva intervenció a La plaça del Diamant, ha participat en pel·lícules de diversos directors, com ara Pilar Miró, Vicente Aranda i Mario Camus, amb qui ha rodat La ciudad de los prodigios. Amb Ventura Pons ha participat a El perquè de tot plegat i Morir o no. Amb Pedro Almodóvar ha rodat La mala educación (pendent d’estrena).També ha treballat a molts dramàtics de televisió.
Ha dirigit els següents muntatges:
- Bastià i Bastiana de Mozart.
- Història del soldat de Ramüz-Stravinsky
- La reposició de Las bodas de Fígaro de Beaumarchais (en castellà)
- Els bandits de Schiller
- El Barret de Cascavells de Pirandello
- El tiempo y la habitación de Botho Strauss (i la seva versió en català)
- Zowie de Sergi Pompermayer
- Pepita Jiménez; òpera d’Albéniz
- Hamlet de William Shakespeare, que també protagonitza i estrena al Grec 1999
Entre els diversos premis que ha rebut, destaca el Premi Nacional d’Interpretació de 1986.
Després de la mort de Fabià Puigserver, es converteix en director adjunt del Teatre Lliure. Ha estat director d’aquesta entitat de 1992 a juny de 1998.
Premi Fotogramas de Plata de Teatre 2000.
Des de setembre de 1998 és membre, a títol personal, de la Unió de Teatres d’Europa (UTE).