A Vore/Escenes/ L

Barcelona dijous,   18 de gener de 2018   Actualitzat a les   12:59 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

A teatro con Eduardo

A teatro con Eduardo

i

Valoració mitjana dels critics i periodistes culturals

Autor:

Eduardo de Filippo

Cronologia 1900 Neix el 24 de maig al carrer Giovanni Bausan, a Nàpols. És fill d’Eduardo Scarpetta i de Luisa De Filippo. 1904 Primera aparició a l’escenari del Teatro Valle di Roma en la paròdia d’Eduardo Scarpetta de l’opereta La Geisha. Mentre és petit, fa de figurant i obté petits papers, primer a la companyia del pare i després a la de Vincenzo Scarpetta, fill d’Eduardo Scarpetta. 1911 Després d’haver anat a l’escola Romanelli de Nàpols, és intern, a causa del seu caràcter inquiet, a l’Istituto Chierchia de la mateixa ciutat. 1912 Durant l’estiu actua a la revista de Rocco Galdieri. 1913 Interromp els estudis sense acabar l’ensenyament mitjà. Segueix la seva pròpia educació amb moltes lectures, sobretot d’obres teatrals que ja havia après a conèixer amb l’ajut del seu pare. Eduardo Scarpetta l’obligava a llegir i a copiar cada dia, durant dues hores, comèdies d’autors italians i dialectals. Entra a la companyia d’Enrico Altieri, que actua a Nàpols al Teatro San Ferdinando, a l’Orfeo i al Trianon, durant l’estiu. Hi torna fins i tot l’estiu següent. A les farses interpreta papers bastant importants i difícils, mentre que als drames interpreta papers secundaris. Continua d’aquesta manera la seva formació com a actor. 1914 El fan fix a la companyia de Vincenzo Scarpetta on s’estarà fins el 1922. Aprèn l’artesania abans que l’art: transporta el material del magatzem a l’escenari, fa d’attrezzista i també d’apuntador. 1918 Després de la Primera Guerra Mundial, quan la companyia es troba a Roma, interpreta amb gran èxit el paper de graciós i altres personatges còmics importants. 1920 Comença el servei militar a Roma, a la Caserma del II Reggimento Bersaglieri del barri de Trastevere, on s’estarà fins el 1922. Gràcies al renom que ha adquirit, continua actuant dins i fora la caserna. Organitza la companyia de prosa del regiment, per a la qual escriu actes únics i esquetxos que passen a formar part del repertori dels soldats actors. A més, escriu Farmacia di turno, el seu primer acte únic publicat. Les representacions es fan cada dissabte a les cinc de la tarda sobre un escenari volant erigit al pati de la caserna. Gràcies a aquesta activitat de diletant pot sortir cada nit de la caserna per recuperar el seu lloc al Teatro Valle amb la companyia de Vincenzo Scarpetta. 1922 Un cop acabat el servei militar, deixa la companyia de Vincenzo Scarpetta per entrar a la de Francesco Corbicini. Debuta al teatro partenopeo de Nàpols amb Surriento gentile d’Enzo Lucio Murolo. És la primera comèdia que dirigeix oficialment després de la que va dirigir com a diletant a la Caserma dei Bersaglieri. Aquest mateix any el contracta Vincenzo di Napoli. A la companyia de revista fa el paper de còmic principal i col·labora en la redacció dels guions amb escenes inspirades en fets de la vida quotidiana. Escriu la seva primera comèdia publicada: Uomo e galantuomo. 1923 Content, però no satisfet de l’èxit fàcilment obtingut al teatre de revista, torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta on roman fins el 1927. 1925 Quan la companyia actua al Teatro Fossati de Milà, Renato Simoni, el crític italià més important de l’època, es fixa en ell i li dedica cinc línies al Corriere della Sera. Aquest mateix any mor el seu pare a Nàpols. 1927 Havent deixat la companyia de V. Scarpetta forma una companyia amb Michele Galdieri durant l’estiu. Representen La rivista… che non piacerà al Teatro Fiorentini de Nàpols, obra que aniran representant per tota la província i amb la qual obtindran un gran èxit arreu. Durant la temporada teatral de 1927-28, havent obtingut una certa experiència pel que fa al teatre dialectal i al teatre de revista, vol enriquir la seva pròpia formació artística amb actuacions en obres del repertori nacional. L’empresari Sebastiano Bufi el contracta per a la companyia Carini-Falconi. Actua en drames de Dario Nicodemi i Giovacchino Forzano. A causa de la falta de fons, la companyia es dissol tot i l’èxit artístic obtingut. Eduardo torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta i hi representa papers de protagonista fins el 1930. Coneix Dorothy Pennington, una jove americana que passa les seves vacances a Itàlia amb la mare i la germana. Se n’enamora. 1928 Es casa amb Dorothy a Roma, a l’església evangèlica de Via Nazionale, tot i l’oposició de la família d’ella, que no vol tenir actors a la família. 1929 Un cop finalitzada la temporada teatral, el conviden a participar a Nàpols, durant l’estiu, a la revista Pulcinella principe in sogno, no només com a actor sinó també com a autor de la segona part de l’obra. Firma la revista amb el pseudònim Tricot juntament amb Mario Mangini, que utilitza el pseudònim Kokasse. La seva contribució és Sik-Sik, l’artefice magico, escrita al tren durant el viatge de Roma a Nàpols que l’havia de portar a trobar-se amb la companyia. 1930 A l’estiu repeteix la mateixa experiència amb la Compagnia Molinari, i aconsegueix de formar un grup a part amb la formació “Ribalta gaia” de la qual esdevé el cap. Juntament amb els seus dos germans, Peppino i Titina, presenta treballs escrits per ells. Animat per l’èxit, i un cop deslliurat dels compromisos amb la Compagnia Molinari, prova de representar un espectacle de varietats amb “Ribalta gaia” –que passa a dir-se Teatro Umoristico– a Palerm, Roma, Civitavecchia i Milà. Aquesta vegada l’èxit no li somriu. A l’octubre torna a formar part de la Compagnia Molinari. Continua actuant i també escrivint els guions. Escriu la revista È arrivato ‘o trentuno!, que quaranta anys després publica amb el títol Ogni anno punto e da capo, en què reconstrueix de memòria els diferents esquetxos que la componien. 1931 Durant l’estiu reforma el Teatro Umoristico, i la companyia dels De Filippo representa el propi repertori al Teatro Palazzo de Montecatini, però no n’obté cap gran èxit. A la tardor torna a la Compagnia Molinari per restar-hi fins al desembre. Torna a formar, amb els seus germans, la companyia Teatro Umoristico i el 25 de desembre debuta al cinema-teatre Kursaal portant a l’escenari la seva primera obra mestra: Natale in casa Cupiello, que constava en aquell moment d’un acte únic. Aquesta data representa el naixement definitiu de l’afortunada companyia que Eduardo dirigeix fins al desembre de 1944. Havia programat una setmana d’actuacions però, en canvi, a causa de l’èxit que obté, roman amb la seva companyia fins al final de la temporada. Porta a l’escenari actes únics, la majoria escrits per ell i pels seus germans. 1932 Abans de la nova temporada teatral rep, de mans de Peppino Amato, el seu primer contracte cinematogràfic. És protagonista, juntament amb Tito Schipa, de Tre uomini in frac, una comèdia musical. Amb els guanys aconsegueix de finançar la seva companyia, de la qual esdevé el cap i el director artístic, i actua en un teatre de veritat: el Sannazzaro de Nàpols. L’èxit de la temporada 1932-33 li obre les portes de tots els teatres d’Itàlia. El seu repertori inclou, a més de les comèdies dels tres germans, les obres de Pirandello, Scarpetta, Paola Riccora, Emesto Grassi, Lucio D’Ambra, Athos Setti, Luigi Antonelli, Gino Rocca, Armando Curcio, Ugo Betti. Els textos són interpretats en dialecte napolità. 1933 Pirandello va al Teatro Politeama de Nàpols per conèixer-lo. Aquesta trobada implica la representació de Liolà, el 1935, i de Berretto a sonagli, el 1936, i la redacció, juntament amb Pirandello, de la comèdia Abito nuovo, inspirada en una narració de l’escriptor sicilià. 1936 El seu comportament antifeixista és denunciat a la Direcció General de la Seguretat Pública, a la Divisió de la Policia Política, del Ministeri de l’Interior. A més s’escriu: «la benevolència dels majors exponents del Departament d’Inspecció del Teatre, la simpatia de la premsa, els èxits financers, no impedeixen a De Filippo de parlar del feixisme amb acritud i escarni, ni de contribuir de manera activa a la difusió de ruqueries que haurien de ser i voldrien ser gra

Eduardo de Filippo
Direcció:

Lluís Pasqual

Nacido en Reus (Tarragona) en 1951.Es licenciado en Filosofía y Letras, en la especialidad de Filología Catalana, por la Universitat Autónoma de Barcelona y licenciado en Arte Dramático por el Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Es fundador del Teatre Lliure en 1976. A los 32 años, en 1983, es nombrado director del Centro Dramático Nacional - Teatro María Guerrero de Madrid. En 1990 se va a París para dirigir, durante seis años, el Teatro de Europa - Théatre de l’Odeón. Mientras, dirige la Biennal de Teatro de Venecia (1995/96). De 1997 a 1999 fue comisionado por el Ayuntamiento de Barcelona para el Proyecto Ciutat del Teatre, y codirector del Teatre Lliure de Barcelona desde 1998 hasta el 31 de diciembre del 2000. Dirige el primer espectáculo en 1968, “Roots" d’Arnold Wesker. En 1976, inaugura el Teatre Lliure con “Camí de nit”, dirección a la que le siguen algunos de los títulos más importantes de este teatro, como “Leonci i Lena”, “La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra” (Premio Óscar Viva, Long Play, 1983; Premio del Espectador y la Crítica, 1984), “Les tres gremanes” (con Rosa Maria Sardà; Premio de la crítica Serra d'Or, 1975), “El balcó” (Premio Adrià Gual, 1980; Premio Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982), “Primera història d’Esther”, “Al vostre gust” (Premio Nacional de Teatro y Danza, 1984), “Un del últims vespres de Carnaval” (Premio de la Sociedad General de Autores de España, 1984; Premio Ciutat de Barcelona, 1985; Premio Serra d'Or, 1986), “Roberto Zucco” (Premio ADE, 1994), “Cómo canta una ciudad de Noviembre a Noviembre”. Entre los años 1997 y 2001, dirige en el Teatre Lliure de Barcelona, “Tot esperant Godot”, de S. Beckett y la obra de un único acto “Diumenge”, de Joan Brossa, para el espectáculo “Cantonada Brossa”; la reposición de “Cómo Canta una ciudad de noviembre a noviembre” (estrenada en el Lliure la temporada 1997 / 1998) después de una gira por todo el estado español; la reposición de “La nit de les tríbades” (según el montaje de Fabià Puigserver de 1978) y el estreno de “L’hort dels cirerers”, de A. Txèkhov, que despide la etapa del Lliure en la sala de Gràcia. Durante la temporada 2000/2001 estrena “La Tempestad”, de W. Shakespeare, en el Teatro San Martín Buenos Aires con Alfredo Alcón, y la versión castellana de “Esperando a Godot”, una co-producción del Teatre Lliure con Concha Busto Producción y Distribución. Compagina estos trabajos con numerosas direcciones en otros teatros y compañías. Con el Centro Dramático Nacional, “La hija del aire” (1981), la versión castellana de “La vida del Rey Eduardo II de Inglaterra” (1983), “Madre Coraje y sus hijos” (Premio Long Play, 1986) y “El público” (1986) (Premio de la Crítica Europea), “Comedia sin título” (1989), “Haciendo Lorca” (1996, Premio Internacional "El Cairo", que otorga el Ministerio de Cultura de Egipto; Premio de la Cámara de Comercio de Paris), entre otros. Con Odéon-Théâtre de l’Europe dirige “Luces de Bohemia” (1984), “Tirano Banderas” y “Le chevalier d’Olmedo” (1992), “Les estivants” (1993) y “Le livre de Spencer” (1995). De sus colaboraciones con la compañía de Nuria Espert destacan “Una altra Fedra, si us plau” (1978) y “Medea” (1981). Con Rosa Maria Sardà ha dirigido “Duet for one”. Monta su primera ópera, “Samson et Dalila” (1981), en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, y después siguen “Falstaff” en Madrid (1983), en Bruselas (1987), en Italia (1987) y en Amsterdam (1994); “Don Carlo” (1985) en Madrid, “La Vera Storia” en París (1985) y en Florencia (1986), “Il Trittico” en Madrid (1987) y en Bolonia (1993), “Il Turco in Italia” en Madrid (1990-1992) y en Sicilia (1995), “L’Enlèvement au Serial” en París (1991) y en Bilbao (1992), “La Traviata” en Salzburg (1995) y en Génova (1995 y 1997), “Gianni Schicchi” (1996) en Milán y “Boris Godunov “(1996) en Frankfurt. A lo largo de su carrera artística ha recibido distintos premios y distinciones honoríficas: Premio Nacional de Teatro y Danza (1984), título de Caballero de las artes y las Letras otorgado por la República francesa (1984), Premi Ciutat de Barcelona (1985), Premi de la Generalitat de Catalunya (1988), Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura (1991), Premio de la Cámara de Comercio de Paris, Premio Honorífico de la CIFET del Ministerio de la Cultura de Egipto (1995). La república francesa le da el Título de Oficial de las Artes y Letras (1991) y lo nombra por decreto Caballero de la Legión de Honor (1996). Acaba de recibir el Premio de la Comunidad de Madrid, 2002. En este último año ha estrenado “EDIPO XX”I, del que ha sido coproductor junto con Concha Busto, y del que ha realizado la dirección, la versión del texto y la iluminación. El espectáculo, que se estrenó en Barcelona durante el Festival Grec 2002, está nominado como finalista de los Premios Max de Teatro (España) en la categoría de Mejor Traducción o Adaptación de la Obra Teatral. Así mismo ha dirigido e iluminado el último espectáculo de Sara Baras, “Mariana Pineda”, coproducido por Sara Baras y MarianaGialyui, que se estrenó en Sevilla en el Festival de Flamenco durante el mes de Septiembre de 2002.

Lluís Pasqual
Producció: Teatre Lliure

Una divertida immersió en l’art del teatre i la veritat de la ficció.

Sinopsi d´ A teatro con Eduardo

Dos De Filippo imprescindibles: el primer acte d’Home i senyor i, sencera, La gran il·lusió. Una divertida immersió en l’art del teatre i la veritat de la ficció servida per una companyia de teatre i un il·lusionista. Dirigit per Lluís Pasqual.

“L’esforç desesperat que fa l’home intentant donar a la vida qualsevol significat és teatre”. Eduardo de Filippo
Una nit de teatre amb Eduardo de Filippo, un autor que estima tot allò que toca, temes, personatges, espectadors... sempre promet. Una vetllada feta de dos títols: el primer acte d’una peça de joventut, Home i senyor, on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel. I després La gran il·lusió, el primer acte de la qual passa en un hotel on els clients esdevenen el públic d’un espectacle de màgia. Eduardo de Filippo mai no haurà estat tan a prop de Pirandello. La vida és com una funció de teatre, sí, però també com una capsa xinesa, o una nina russa que dins en conté una altra, i una altra i una altra, com un joc d’il·lusió que no s’acabés mai... La hilaritat i l’emoció es barregen en mans d’aquest geni del teatre napolità que jugava a fer teatre per explicar-se la vida sempre amb un somriure sorneguer als llavis, molt semblant al nostre.


Repartiment

Albert Ribalta / Francesca Piñón /

Jordi Bosch

Neix a Mataró el 18 de desembre de 1956. A partir del 1983 treballa bàsicament al Teatre Lliure: Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos Gandolfo. 1983; L’Héroe de Santiago Rusiñol. Dir. F. Puigserver. 1983; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. L. Pasqual. 1983; La flauta màgica de Mozart. Dir. F. Puigserver. 1984; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. L. Pasqual. 1985; Fulgor i mort de Joaquín Murrieta de P. Neruda. Dir. F. Puigserver. 1986; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. 1987; El muntaplats de Harold Pinter. Dir. C. Portacelli. 1987; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Muset. Dir. L. Pasqual. 1987; La bona persona del Sezuan de Brecht. Dir. F. Puigserver. 1988; Titànic 92 de Guillem-Jordi Graells. Dir. Pere Planella. 1988; Les noces de Fígaro de Beaumarchais. Dir. F. Puigserver. 1989; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. X. Masó. 1990; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. L. Pasqual. 1990; Història d’un soldat d’Stravinsky. Dir. L. Homar. 1991; Timon d’Atenes de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1991; El parc de B. Strauss. Dir. C. Portacelli. 1992; Roberto Zucco de Koltés. Dir. L. Pasqual. 1993; El barret de cascavells de Pirandello. Dir. L. Homar. 1994. Premi Nacional de Teatre. Premi de la Crítica de Barcelona; Arsènic i puntes de coixí de Kesselring. Dir. Anna Lizaran. 1995; Els bandits de Schiller. Dir. L. Homar. 1995; Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1996; El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. L. Homar. 1996; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. L. Homar. 1997; Cantonada Brossa. Dir. R.M. Sardà, J.M. Mestres, J. Montanyès i L. Pasqual. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. L. Pasqual. 2000; L’adeu de Lucrècia Borja de F. Mira. Dir. Carles Santos. 2001. Treballs al Centre Dramàtic de la Generalitat-Teatre Romea: El tango de dom Joan de J.Savary i Q. Monzó. Dir. J. Savary. 1986; El viatge de M. Vázquez Montalbán. Dir. Ariel G. Valdés. 1989; Restauració d’E. Mendoza. Dir. Ariel G. Valdés. 1990. Premi de la Crítica de Barcelona. Premi de l’Associació d’Actors i Directors; El desengany de F. Fontanella. Dir. D. Reixach. 1992; La guàrdia blanca de Bulgàkov. Dir. P. Chomsky. 1993; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998. Treballs amb altres companyies: Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1997; Fuita de Jordi Galceran. Dir. Eduard Cortés. Vània Produccions. 1998; Espai pel somni. Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1999; Novecento. El pianista de l’Oceà d’Alessandro Baricco. Dir. Fernando Bernués. Teatre Poliorama. 2001. Televisió. Ha participat a les següents sèries de TV3: Crònica negra; Qui?; L’avi Bernat; Quico el progre; Agència de viatges; Arnau. Els dies secrets; La Lloll; Estació d’enllaç; Pedralbes centre; Nissaga de poder; La memòria dels Cargol; Nissaga. L’herència; Crims; Jet lag; Majoria absoluta. També ha intervingut al dramàtic de TVE Tots els que cauen de Jesús Garay, a la TV-movie de TV3 Junts de M. Ros, i a la sèrie de Tele 5 El comisario. Cinema: El niño de la luna d’A. Villaronga; Capità Escalaborns de C. Benpar; Un día volveré de F. Betriu; La febre d’or de G. Herralde; Monturiol de F. Bellmunt; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. Premi de l’Associació d’Actors i Directors. Premi Butaca; Boca a boca de M. Gómez Pereira; La buena vida de D. Trueba; De qué se ríen las mujeres de J. Oristrell; Carretera y manta d’A. Arandia; Silencio roto de M. Armendáriz; Deseo de Gerardo Vera.

Jordi Bosch / Laura Aubert /

Marc Rodríguez

Debuta com a actor de teatre el amb València, de Paco Zarzoso, dir. Rafel Duran, amb qui treballa més endavant a Una vida al teatre, de D. Mamet, i La dama enamorada, de J. Puig i Ferrater. Ha estat dirigit per Joan Raja (L’inspector, de N. Gògol), Àlex Rigola (Titus Andrònic i Juli Cèsar, de W. Shakespeare), Carme Portaceli (El retorn al desert, de B-M Koltès, i Hamlet- Machine, de H. Müller) i Josep Maria Mestres (Romeo i Julieta, de W. Shakespeare), entre d’altres. Darrerament ha participat en Obra vista, de Jordi Prat i Coll. En televisió ha col·laborat a les sèries Nissaga. L’herència, 7 de notícies, Pagats per riure, Jet lag, Majoria absoluta, Porca misèria i El pulso, i a les pel·lícules Freetown, de Javier Arazola, Delta, d’Oriol Ferrer i Rapados, de Roman Parrado. Ha fet també cinema en dues ocasions: Salvador, dir. Manel Huerga, i Tu vida en 65 minutos, dir. Maria Ripoll. El 2004 també va treballar a les ordres de Julio Manrique al seu primer espectacle com a autor i director, El miedo y la música, estrenat al Sitges Teatre Internacional.

Marc Rodríguez /

Mercè Sampietro

Mercè Sampietro / Oriol Guinart /

Ramon Madaula

Titulat en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona el 1984. Teatre ·Acosta’t (Closer) de Patrick Marber. Dir. Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 2003 ·Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003. ·El paradís oblidat de David Plana. Dir. Carlota Subirós. TNC Sala Tallers. 2002 ·Terra baixa d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. Dir. Ferran Madico. 2000 ·La Gavina de Txekhov. TNC Sala Gran. Dir. Josep Maria Flotats. 1997 ·Àngels a Amèrica de Tony Kushner. Tallers TNC. Dir. Josep Maria Flotats. 1996 ·Els bandits de F. Schiller. Teatre Lliure. Dir. Lluís Homar. 1995 ·Cartes d'amor d' A. R. Gumey. Gira. Dir. Josep Costa. 1995 ·La mort i la Donzella d' A. Dorfman. Teatreneu. 1994 ·Dansa d'agost de B. Priel. Teatre Lliure. Dir. Pere Planella. 1993 ·Cabaret de C. Isherwood. Teatre Novedades. Dir. Jerome Savary. 1992 ·Viaje de un largo día hacia la noche d'O'Neill. Cia. Julieta Serrano. Dir. John Strasberg. 1991 ·Història del soldat d'I. Stravinsky. Teatre Lliure. Dir. Lluís Homar. 1991 ·Restauració d'E. Mendoza. Centre Dramàtic. Dir. Ariel García Valdés. 1990 ·Capvespre al jardí de R. Gomis. Teatre Lliure. Dir. Lluís Pasqual. 1990 ·El viatge de M. Vázquez Montalbán. Centre Dramàtic. Dir. Ariel García Valdés. 1989 ·Comedia sin título de F. García Lorca. Teatro María Guerrero. Dir. Lluís Pasqual. 1989 ·El hombre deshabitado de R. Alberti. Cia. José Maria Rodero. Dir. Emilio Hernández. 1988 ·La Ronda d'A. Schnitzler. Teatre Condal. Dir. Mario Gas. 1986 ·Cyrano de Bergerac d'E. Rostand. Cia. Josep Maria Flotats. Dir. Maurizio Scaparro. 1985 ·L'auca del senyor Esteve de S. Rusiñol. Teatre Grec. Dir. Pere Planella. 1984 Cinema ·Cuernos de mujer d'Enrique Urbizu. 1994 ·La pasión turca de Vicente Aranda. 1994 ·La niña de tus sueños de Jesús Delgado. 1994 ·El perquè de tot plegat de Ventura Pons. 1994 ·Cómo ser infeliz y disfrutarlo d'Enrique Urbizu. 1993 ·La teranyina d'Antoni Verdaguer. 1990 Televisió ·Des del balcó. Sèrie de TV3. Dir. Jesús Garay. 2001 ·Laia (telefilm) Dir.: Jordi Frades. TV3. 1995 ·Estació d'enllaç. Diversos realitzadors. Sèrie TV3. 1994/95 ·La dama enamorada. Real.: Xavier Berraondo. Dramàtic TV3. 1993 ·Un día volveré. Dir.: P. Betriu. TVE. 1990 ·Pedro I, el cruel. Real.: F. Abad. Sèrie TVE. 1989 Premis ·Nominat als Premis Teatre BCN 2001 al millor actor per Terra baixa. ·Premi de l'Associació d'actors professionals. Millor actor de cine per La teranyina. 1991 ·Premi de l'Associació d'actors professionals. Millor actor secundari en teatre per El viatge. 1990

Ramon Madaula / Robert González /

Teresa Lozano

Teresa Lozano

Fitxa tècnica

/ Caracterització:

Eva Fernández

Eva Fernández / Escenografia:

Alejandro Andújar

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, llicenciat en Escenografia per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, becat per l’Akademie der Bildende Künste de Munic, becat per la Unió de Teatres Europeus, becat per la Fundació José Estruch; Masterclass a càrrec de Guy Claude Francoise, Richard Hudson, Anna Kontek i José Manuel Castanheira. Entre els seus treballs, hi destaquen: Escenografia i vestuari a Inauguración de Václav Havel, amb direcció de Rafael Cea de Liébana; vestuari a Nigthmare, de Rafa Ruiz i Marta Schinca (Festival Quijote de París); vestuari a Selva de amor, de Lope de Vega, amb direcció de Rafa Ruiz per a la Compañía Zascandil; escenografia i vestuari a Disidente, claro de Michel Vinaver, amb direcció de Nacho Sevilla; escenografia a The James Dean’s sweet dream, de Fernando Heras; escenografia a La azotea de las malvas de Fernando Heras; escenografia i vestuari a El Plauto de Carlos Trias, direcció de Rafael Cea de Liébana (Festival d’Estiu de Varsòvia i Festival de Teatre Clàssic d’Alcalá de Henares); escenografia i vestuari a El Castigo sin venganza de Lope de Vega, amb direcció de Yolanda Porras; escenografia a Sólo para Paquita, d’Ernesto Caballero (Txalo Producciones); escenografia i vestuari a He visto dos veces el cometa Halley, d’Ernesto Caballero (Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales); Garcilaso Cortesano, amb direcció de Carlos Aladro (producció del Teatro de la Abadía); vestuari a Himmelweg, de Juan Mayorga, amb direcció d’Antonio Simón, per al CDN; vestuari a La voz humana, de Jean Cocteau i Francis Poulenc, amb direcció de Gerardo Vera, producció del Teatro de la Zarzuela; vestuari a Divinas palabras de Valle-Inclán, amb direcció de Gerardo Vera i producció del CDN; vestuari d’Un enemigo del pueblo, amb direcció de Gerardo Vera i producció del CDN. Així mateix, ha estat ajudant de vestuari de Sabinne Moynck a Dos Molieres, Gerardo Vera a Macbeth per al Teatro Real, i Frederic Amat a Roberto Zucco (CDN). Ha participat en nombroses exposicions, entre les quals la col•lectiva de joves escenògrafs europeus de la UTE (Institut del Teatre de Barcelona); exposició d'escenografia per a l'òpera Simon Boccanegra al Centro Colón de Gran Canària; exposició amb el grup Encuentro Casual al Col•legi d'Arquitectes d'Extremadura.

Alejandro Andújar /

Lluís Pasqual

Nacido en Reus (Tarragona) en 1951.Es licenciado en Filosofía y Letras, en la especialidad de Filología Catalana, por la Universitat Autónoma de Barcelona y licenciado en Arte Dramático por el Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Es fundador del Teatre Lliure en 1976. A los 32 años, en 1983, es nombrado director del Centro Dramático Nacional - Teatro María Guerrero de Madrid. En 1990 se va a París para dirigir, durante seis años, el Teatro de Europa - Théatre de l’Odeón. Mientras, dirige la Biennal de Teatro de Venecia (1995/96). De 1997 a 1999 fue comisionado por el Ayuntamiento de Barcelona para el Proyecto Ciutat del Teatre, y codirector del Teatre Lliure de Barcelona desde 1998 hasta el 31 de diciembre del 2000. Dirige el primer espectáculo en 1968, “Roots" d’Arnold Wesker. En 1976, inaugura el Teatre Lliure con “Camí de nit”, dirección a la que le siguen algunos de los títulos más importantes de este teatro, como “Leonci i Lena”, “La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra” (Premio Óscar Viva, Long Play, 1983; Premio del Espectador y la Crítica, 1984), “Les tres gremanes” (con Rosa Maria Sardà; Premio de la crítica Serra d'Or, 1975), “El balcó” (Premio Adrià Gual, 1980; Premio Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982), “Primera història d’Esther”, “Al vostre gust” (Premio Nacional de Teatro y Danza, 1984), “Un del últims vespres de Carnaval” (Premio de la Sociedad General de Autores de España, 1984; Premio Ciutat de Barcelona, 1985; Premio Serra d'Or, 1986), “Roberto Zucco” (Premio ADE, 1994), “Cómo canta una ciudad de Noviembre a Noviembre”. Entre los años 1997 y 2001, dirige en el Teatre Lliure de Barcelona, “Tot esperant Godot”, de S. Beckett y la obra de un único acto “Diumenge”, de Joan Brossa, para el espectáculo “Cantonada Brossa”; la reposición de “Cómo Canta una ciudad de noviembre a noviembre” (estrenada en el Lliure la temporada 1997 / 1998) después de una gira por todo el estado español; la reposición de “La nit de les tríbades” (según el montaje de Fabià Puigserver de 1978) y el estreno de “L’hort dels cirerers”, de A. Txèkhov, que despide la etapa del Lliure en la sala de Gràcia. Durante la temporada 2000/2001 estrena “La Tempestad”, de W. Shakespeare, en el Teatro San Martín Buenos Aires con Alfredo Alcón, y la versión castellana de “Esperando a Godot”, una co-producción del Teatre Lliure con Concha Busto Producción y Distribución. Compagina estos trabajos con numerosas direcciones en otros teatros y compañías. Con el Centro Dramático Nacional, “La hija del aire” (1981), la versión castellana de “La vida del Rey Eduardo II de Inglaterra” (1983), “Madre Coraje y sus hijos” (Premio Long Play, 1986) y “El público” (1986) (Premio de la Crítica Europea), “Comedia sin título” (1989), “Haciendo Lorca” (1996, Premio Internacional "El Cairo", que otorga el Ministerio de Cultura de Egipto; Premio de la Cámara de Comercio de Paris), entre otros. Con Odéon-Théâtre de l’Europe dirige “Luces de Bohemia” (1984), “Tirano Banderas” y “Le chevalier d’Olmedo” (1992), “Les estivants” (1993) y “Le livre de Spencer” (1995). De sus colaboraciones con la compañía de Nuria Espert destacan “Una altra Fedra, si us plau” (1978) y “Medea” (1981). Con Rosa Maria Sardà ha dirigido “Duet for one”. Monta su primera ópera, “Samson et Dalila” (1981), en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, y después siguen “Falstaff” en Madrid (1983), en Bruselas (1987), en Italia (1987) y en Amsterdam (1994); “Don Carlo” (1985) en Madrid, “La Vera Storia” en París (1985) y en Florencia (1986), “Il Trittico” en Madrid (1987) y en Bolonia (1993), “Il Turco in Italia” en Madrid (1990-1992) y en Sicilia (1995), “L’Enlèvement au Serial” en París (1991) y en Bilbao (1992), “La Traviata” en Salzburg (1995) y en Génova (1995 y 1997), “Gianni Schicchi” (1996) en Milán y “Boris Godunov “(1996) en Frankfurt. A lo largo de su carrera artística ha recibido distintos premios y distinciones honoríficas: Premio Nacional de Teatro y Danza (1984), título de Caballero de las artes y las Letras otorgado por la República francesa (1984), Premi Ciutat de Barcelona (1985), Premi de la Generalitat de Catalunya (1988), Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura (1991), Premio de la Cámara de Comercio de Paris, Premio Honorífico de la CIFET del Ministerio de la Cultura de Egipto (1995). La república francesa le da el Título de Oficial de las Artes y Letras (1991) y lo nombra por decreto Caballero de la Legión de Honor (1996). Acaba de recibir el Premio de la Comunidad de Madrid, 2002. En este último año ha estrenado “EDIPO XX”I, del que ha sido coproductor junto con Concha Busto, y del que ha realizado la dirección, la versión del texto y la iluminación. El espectáculo, que se estrenó en Barcelona durante el Festival Grec 2002, está nominado como finalista de los Premios Max de Teatro (España) en la categoría de Mejor Traducción o Adaptación de la Obra Teatral. Así mismo ha dirigido e iluminado el último espectáculo de Sara Baras, “Mariana Pineda”, coproducido por Sara Baras y MarianaGialyui, que se estrenó en Sevilla en el Festival de Flamenco durante el mes de Septiembre de 2002.

Lluís Pasqual / Il·luminació: Xavier Clot / Música original: Dani Espasa / Músics: Pablo Martorelli / Roman Gottwald / So: Roc Mateu / Traducció:

Lluís Pasqual

Nacido en Reus (Tarragona) en 1951.Es licenciado en Filosofía y Letras, en la especialidad de Filología Catalana, por la Universitat Autónoma de Barcelona y licenciado en Arte Dramático por el Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Es fundador del Teatre Lliure en 1976. A los 32 años, en 1983, es nombrado director del Centro Dramático Nacional - Teatro María Guerrero de Madrid. En 1990 se va a París para dirigir, durante seis años, el Teatro de Europa - Théatre de l’Odeón. Mientras, dirige la Biennal de Teatro de Venecia (1995/96). De 1997 a 1999 fue comisionado por el Ayuntamiento de Barcelona para el Proyecto Ciutat del Teatre, y codirector del Teatre Lliure de Barcelona desde 1998 hasta el 31 de diciembre del 2000. Dirige el primer espectáculo en 1968, “Roots" d’Arnold Wesker. En 1976, inaugura el Teatre Lliure con “Camí de nit”, dirección a la que le siguen algunos de los títulos más importantes de este teatro, como “Leonci i Lena”, “La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra” (Premio Óscar Viva, Long Play, 1983; Premio del Espectador y la Crítica, 1984), “Les tres gremanes” (con Rosa Maria Sardà; Premio de la crítica Serra d'Or, 1975), “El balcó” (Premio Adrià Gual, 1980; Premio Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982), “Primera història d’Esther”, “Al vostre gust” (Premio Nacional de Teatro y Danza, 1984), “Un del últims vespres de Carnaval” (Premio de la Sociedad General de Autores de España, 1984; Premio Ciutat de Barcelona, 1985; Premio Serra d'Or, 1986), “Roberto Zucco” (Premio ADE, 1994), “Cómo canta una ciudad de Noviembre a Noviembre”. Entre los años 1997 y 2001, dirige en el Teatre Lliure de Barcelona, “Tot esperant Godot”, de S. Beckett y la obra de un único acto “Diumenge”, de Joan Brossa, para el espectáculo “Cantonada Brossa”; la reposición de “Cómo Canta una ciudad de noviembre a noviembre” (estrenada en el Lliure la temporada 1997 / 1998) después de una gira por todo el estado español; la reposición de “La nit de les tríbades” (según el montaje de Fabià Puigserver de 1978) y el estreno de “L’hort dels cirerers”, de A. Txèkhov, que despide la etapa del Lliure en la sala de Gràcia. Durante la temporada 2000/2001 estrena “La Tempestad”, de W. Shakespeare, en el Teatro San Martín Buenos Aires con Alfredo Alcón, y la versión castellana de “Esperando a Godot”, una co-producción del Teatre Lliure con Concha Busto Producción y Distribución. Compagina estos trabajos con numerosas direcciones en otros teatros y compañías. Con el Centro Dramático Nacional, “La hija del aire” (1981), la versión castellana de “La vida del Rey Eduardo II de Inglaterra” (1983), “Madre Coraje y sus hijos” (Premio Long Play, 1986) y “El público” (1986) (Premio de la Crítica Europea), “Comedia sin título” (1989), “Haciendo Lorca” (1996, Premio Internacional "El Cairo", que otorga el Ministerio de Cultura de Egipto; Premio de la Cámara de Comercio de Paris), entre otros. Con Odéon-Théâtre de l’Europe dirige “Luces de Bohemia” (1984), “Tirano Banderas” y “Le chevalier d’Olmedo” (1992), “Les estivants” (1993) y “Le livre de Spencer” (1995). De sus colaboraciones con la compañía de Nuria Espert destacan “Una altra Fedra, si us plau” (1978) y “Medea” (1981). Con Rosa Maria Sardà ha dirigido “Duet for one”. Monta su primera ópera, “Samson et Dalila” (1981), en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, y después siguen “Falstaff” en Madrid (1983), en Bruselas (1987), en Italia (1987) y en Amsterdam (1994); “Don Carlo” (1985) en Madrid, “La Vera Storia” en París (1985) y en Florencia (1986), “Il Trittico” en Madrid (1987) y en Bolonia (1993), “Il Turco in Italia” en Madrid (1990-1992) y en Sicilia (1995), “L’Enlèvement au Serial” en París (1991) y en Bilbao (1992), “La Traviata” en Salzburg (1995) y en Génova (1995 y 1997), “Gianni Schicchi” (1996) en Milán y “Boris Godunov “(1996) en Frankfurt. A lo largo de su carrera artística ha recibido distintos premios y distinciones honoríficas: Premio Nacional de Teatro y Danza (1984), título de Caballero de las artes y las Letras otorgado por la República francesa (1984), Premi Ciutat de Barcelona (1985), Premi de la Generalitat de Catalunya (1988), Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura (1991), Premio de la Cámara de Comercio de Paris, Premio Honorífico de la CIFET del Ministerio de la Cultura de Egipto (1995). La república francesa le da el Título de Oficial de las Artes y Letras (1991) y lo nombra por decreto Caballero de la Legión de Honor (1996). Acaba de recibir el Premio de la Comunidad de Madrid, 2002. En este último año ha estrenado “EDIPO XX”I, del que ha sido coproductor junto con Concha Busto, y del que ha realizado la dirección, la versión del texto y la iluminación. El espectáculo, que se estrenó en Barcelona durante el Festival Grec 2002, está nominado como finalista de los Premios Max de Teatro (España) en la categoría de Mejor Traducción o Adaptación de la Obra Teatral. Así mismo ha dirigido e iluminado el último espectáculo de Sara Baras, “Mariana Pineda”, coproducido por Sara Baras y MarianaGialyui, que se estrenó en Sevilla en el Festival de Flamenco durante el mes de Septiembre de 2002.

Lluís Pasqual / Versió:

Lluís Pasqual

Nacido en Reus (Tarragona) en 1951.Es licenciado en Filosofía y Letras, en la especialidad de Filología Catalana, por la Universitat Autónoma de Barcelona y licenciado en Arte Dramático por el Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Es fundador del Teatre Lliure en 1976. A los 32 años, en 1983, es nombrado director del Centro Dramático Nacional - Teatro María Guerrero de Madrid. En 1990 se va a París para dirigir, durante seis años, el Teatro de Europa - Théatre de l’Odeón. Mientras, dirige la Biennal de Teatro de Venecia (1995/96). De 1997 a 1999 fue comisionado por el Ayuntamiento de Barcelona para el Proyecto Ciutat del Teatre, y codirector del Teatre Lliure de Barcelona desde 1998 hasta el 31 de diciembre del 2000. Dirige el primer espectáculo en 1968, “Roots" d’Arnold Wesker. En 1976, inaugura el Teatre Lliure con “Camí de nit”, dirección a la que le siguen algunos de los títulos más importantes de este teatro, como “Leonci i Lena”, “La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra” (Premio Óscar Viva, Long Play, 1983; Premio del Espectador y la Crítica, 1984), “Les tres gremanes” (con Rosa Maria Sardà; Premio de la crítica Serra d'Or, 1975), “El balcó” (Premio Adrià Gual, 1980; Premio Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982), “Primera història d’Esther”, “Al vostre gust” (Premio Nacional de Teatro y Danza, 1984), “Un del últims vespres de Carnaval” (Premio de la Sociedad General de Autores de España, 1984; Premio Ciutat de Barcelona, 1985; Premio Serra d'Or, 1986), “Roberto Zucco” (Premio ADE, 1994), “Cómo canta una ciudad de Noviembre a Noviembre”. Entre los años 1997 y 2001, dirige en el Teatre Lliure de Barcelona, “Tot esperant Godot”, de S. Beckett y la obra de un único acto “Diumenge”, de Joan Brossa, para el espectáculo “Cantonada Brossa”; la reposición de “Cómo Canta una ciudad de noviembre a noviembre” (estrenada en el Lliure la temporada 1997 / 1998) después de una gira por todo el estado español; la reposición de “La nit de les tríbades” (según el montaje de Fabià Puigserver de 1978) y el estreno de “L’hort dels cirerers”, de A. Txèkhov, que despide la etapa del Lliure en la sala de Gràcia. Durante la temporada 2000/2001 estrena “La Tempestad”, de W. Shakespeare, en el Teatro San Martín Buenos Aires con Alfredo Alcón, y la versión castellana de “Esperando a Godot”, una co-producción del Teatre Lliure con Concha Busto Producción y Distribución. Compagina estos trabajos con numerosas direcciones en otros teatros y compañías. Con el Centro Dramático Nacional, “La hija del aire” (1981), la versión castellana de “La vida del Rey Eduardo II de Inglaterra” (1983), “Madre Coraje y sus hijos” (Premio Long Play, 1986) y “El público” (1986) (Premio de la Crítica Europea), “Comedia sin título” (1989), “Haciendo Lorca” (1996, Premio Internacional "El Cairo", que otorga el Ministerio de Cultura de Egipto; Premio de la Cámara de Comercio de Paris), entre otros. Con Odéon-Théâtre de l’Europe dirige “Luces de Bohemia” (1984), “Tirano Banderas” y “Le chevalier d’Olmedo” (1992), “Les estivants” (1993) y “Le livre de Spencer” (1995). De sus colaboraciones con la compañía de Nuria Espert destacan “Una altra Fedra, si us plau” (1978) y “Medea” (1981). Con Rosa Maria Sardà ha dirigido “Duet for one”. Monta su primera ópera, “Samson et Dalila” (1981), en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, y después siguen “Falstaff” en Madrid (1983), en Bruselas (1987), en Italia (1987) y en Amsterdam (1994); “Don Carlo” (1985) en Madrid, “La Vera Storia” en París (1985) y en Florencia (1986), “Il Trittico” en Madrid (1987) y en Bolonia (1993), “Il Turco in Italia” en Madrid (1990-1992) y en Sicilia (1995), “L’Enlèvement au Serial” en París (1991) y en Bilbao (1992), “La Traviata” en Salzburg (1995) y en Génova (1995 y 1997), “Gianni Schicchi” (1996) en Milán y “Boris Godunov “(1996) en Frankfurt. A lo largo de su carrera artística ha recibido distintos premios y distinciones honoríficas: Premio Nacional de Teatro y Danza (1984), título de Caballero de las artes y las Letras otorgado por la República francesa (1984), Premi Ciutat de Barcelona (1985), Premi de la Generalitat de Catalunya (1988), Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura (1991), Premio de la Cámara de Comercio de Paris, Premio Honorífico de la CIFET del Ministerio de la Cultura de Egipto (1995). La república francesa le da el Título de Oficial de las Artes y Letras (1991) y lo nombra por decreto Caballero de la Legión de Honor (1996). Acaba de recibir el Premio de la Comunidad de Madrid, 2002. En este último año ha estrenado “EDIPO XX”I, del que ha sido coproductor junto con Concha Busto, y del que ha realizado la dirección, la versión del texto y la iluminación. El espectáculo, que se estrenó en Barcelona durante el Festival Grec 2002, está nominado como finalista de los Premios Max de Teatro (España) en la categoría de Mejor Traducción o Adaptación de la Obra Teatral. Así mismo ha dirigido e iluminado el último espectáculo de Sara Baras, “Mariana Pineda”, coproducido por Sara Baras y MarianaGialyui, que se estrenó en Sevilla en el Festival de Flamenco durante el mes de Septiembre de 2002.

Lluís Pasqual / Vestuari:

Alejandro Andújar

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, llicenciat en Escenografia per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, becat per l’Akademie der Bildende Künste de Munic, becat per la Unió de Teatres Europeus, becat per la Fundació José Estruch; Masterclass a càrrec de Guy Claude Francoise, Richard Hudson, Anna Kontek i José Manuel Castanheira. Entre els seus treballs, hi destaquen: Escenografia i vestuari a Inauguración de Václav Havel, amb direcció de Rafael Cea de Liébana; vestuari a Nigthmare, de Rafa Ruiz i Marta Schinca (Festival Quijote de París); vestuari a Selva de amor, de Lope de Vega, amb direcció de Rafa Ruiz per a la Compañía Zascandil; escenografia i vestuari a Disidente, claro de Michel Vinaver, amb direcció de Nacho Sevilla; escenografia a The James Dean’s sweet dream, de Fernando Heras; escenografia a La azotea de las malvas de Fernando Heras; escenografia i vestuari a El Plauto de Carlos Trias, direcció de Rafael Cea de Liébana (Festival d’Estiu de Varsòvia i Festival de Teatre Clàssic d’Alcalá de Henares); escenografia i vestuari a El Castigo sin venganza de Lope de Vega, amb direcció de Yolanda Porras; escenografia a Sólo para Paquita, d’Ernesto Caballero (Txalo Producciones); escenografia i vestuari a He visto dos veces el cometa Halley, d’Ernesto Caballero (Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales); Garcilaso Cortesano, amb direcció de Carlos Aladro (producció del Teatro de la Abadía); vestuari a Himmelweg, de Juan Mayorga, amb direcció d’Antonio Simón, per al CDN; vestuari a La voz humana, de Jean Cocteau i Francis Poulenc, amb direcció de Gerardo Vera, producció del Teatro de la Zarzuela; vestuari a Divinas palabras de Valle-Inclán, amb direcció de Gerardo Vera i producció del CDN; vestuari d’Un enemigo del pueblo, amb direcció de Gerardo Vera i producció del CDN. Així mateix, ha estat ajudant de vestuari de Sabinne Moynck a Dos Molieres, Gerardo Vera a Macbeth per al Teatro Real, i Frederic Amat a Roberto Zucco (CDN). Ha participat en nombroses exposicions, entre les quals la col•lectiva de joves escenògrafs europeus de la UTE (Institut del Teatre de Barcelona); exposició d'escenografia per a l'òpera Simon Boccanegra al Centro Colón de Gran Canària; exposició amb el grup Encuentro Casual al Col•legi d'Arquitectes d'Extremadura.

Alejandro Andújar / Vídeo: Franc Aleu

Crítiques Express

+
Interessant proposta amb un Ramon Madaula exquisit en els detalls. L'escenografia i la proposta escènica queden una mica encorsetades.
+
Divertimento garantit i el regal del conjunt interpretatiu. Només per veure l'última escena que protagonitza Ramon Madaula, val la pena reservar dues hores de teatre.
+
Una proposta encisadora, tendre en gran part, però també amarga en algun moment. Un gran repartiment,amb uns superbs Madaula i Bosch.
+
Lluís Pasqual l'encerta de ple.

Crítiques

  • A teatro con Eduardo

    Certament que hi ha una gran diferència entre les dues obres que conformen aquets deliciós 'A teatro con Eduardo'. Malgrat estar ben lligades, el matrimoni pot resultar estrany, però certament que el resultat és una de les millors produccions de Pasqual. 'Home i senyor' (1924) és una comèdia esb...

Prescripcions

  • No hi ha comentaris de prescripció per aquest espectacle

Noticies

Fotos

Videos

No hi ha videos per aquest espectacle

Opina sobre l' espectacle

Dades

Gènere: Teatre
Idioma: Català