Grec 2018 Festival de Barcelona
Teatre Lliure Abonaments 18-19

Barcelona dissabte,   21 de juliol de 2018   Actualitzat a les   7:18 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Davant la jubilació

Davant la jubilació

i

Valoració mitjana dels critics i periodistes culturals

Autor:

Thomas Bernhard

Va néixer el 9 de febrer de 1931 a Holanda, però va residir la major part de la seva vida a Alemanya i a Àustria, on és considerat un dels seus autors contemporanis més importants. Passada la II Guerra Mundial, estudia música i art dramàtic a Salzburg, i comença a dedicar-se de ple a la literatura. El tema central de la seva obra és l’absurditat de l’existència humana; aprofundeix en els sentiments i en les pressions que condueixen al límit de la bogeria. : “Tot és ridícol si hom pensa en la mort”. Bernhard va arribar a la perfecció artística en les seves obres, perfecció que inclús el va destruir: malaltia, aïllament, mort, decadència del Jo i del món. La seva primera narració en prosa, El porquer (1956), anticipa una visió gens complaent amb l’ideal rural amb què es sol relacionar el seu país. Posteriorment treballa també la poesia, Així en la terra com en el cel, o In hora mortis. El seu estil impacta, els seus temes són feréstecs. El 1963 publica la novel·la Gelada, que a més d’avançar les claus de les seves intencions amb l’escriptura, li adjudica una polèmica que no el deixarà de banda mai més. Àustria s’està refent de la seva derrota, i sobretot, de la seva col·laboració amb l’Alemanya nazi, i ell llança conscientment el seu rebuig als valors estatals i patriòtics, tant amb les seves obres com de forma personal. Escriu amb una ràbia que es desprèn de la seva lluita interna, posant en dubte constantment els pilars de l’estat i manifestant la contradicció entre el seu despreci i l’interès que la situació li provoca. Tot i els seus detractors, Bernhard guanya prestigi: el 1967 li atorguen el Premi Nacional de Literatura Austríaca per Gelada. El 1970, La Calera obté el Premi Georg Büchner de l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura. Les seves obres posteriors també són àmpliament exitoses: Correcció (1975), L’ignorant i el boig (1972), La partida de caça (1974), representada al Burgtheater de Viena, La força del costum (1974), representada al Festival de Salzburg... En les seves obres, el discurs del narrador ens fa abordar des de l’exterior els processos interns dels personatges, ens dóna pas al que aquests personatges proven d’afirmar. L’element narratiu es fa mínim, i allò que pren importància és una aparent transcripció del discórrer repetitiu, sense pauses, sense ordre, de l’interior d’aquestes consciències. Aquest llenguatge, que es presenta inicialment com a deficitari, es pot veure com a paral·lel a les assumpcions de l’estètica que s’ha vingut a denominar “postmoderna”. “Un cop morta la raó, la Il·lustració, i en un món creixentment conscient de com és de falsa l’experiència vertadera, les paraules no serveixen. Ni expliquen, ni comuniquen, o bé ho fan de manera imperfecta, indueixen a l’error”. Aquest tipus de teatre, amb els seus monòlegs irònics, es coneix amb el nom de “Teatre de la Nova Subjectivitat”, del qual posteriorment n’han sorgit alguns altres exponents. Les repeticions, les correccions, el desordre, les llargues i confuses explicacions són tan essencials com el que no està escrit. El narrador provoca una identificació del lector amb ell, com a observador i dipositari dels personatges i dels seus discursos. Tot es plega a aquest corrent de pensaments, sense consideració 6 envers les normes literàries. No s’expliquen esdeveniments externs, sinó la consideració interna d’aquests esdeveniments que en tenen els personatges. I ells, casualment, eludeixen justament les dades que podrien explicar les seves actituds. Aquesta tècnica té un efecte demolidor. L’ésser que es retrata no té agafadors en el món extern, perquè no és precisament exemple d’integració en aquella realitat. De fet, si totes les obres de l’autor apunten al mateix estil i temes, també els personatges principals són lleus variacions d’unes certes característiques. El protagonista sol ser un ésser distant de la realitat que l’envolta i amb un projecte intel.lectual que mai no s’acaba de concloure. Són veus que procuren una visió fosca, tot i que amb humor, de la societat austríaca, a l’ensems que el seu caràcter obsessiu, la seva lluita per definir què volen dir, els aboca a un fracàs expressiu, en el qual tot queda en un intent. Això conté una ironia que els fa patètics. Es rectifiquen, es contradiuen, es perden en els seus propis discursos, no deixen de buscar més enllà de la còmoda realitat. La grandesa sempre queda en recerca, tan obsessiva, tan confusa, que anticipa el fracàs de qualsevol projecte humà. A més, la prosa de Bernhard conté un element musical que contribueix a donar-li una certa capacitat subjugant. I encara una altra característica més: la manca de pauses crea una impossibilitat per a aturar-se i reflexionar. L’autor ens acosta a una experiència “enganxada” a la vida. I al mateix temps, el narrador, sempre present, ens recorda que assistim a uns pensaments per via interposada i des de fora, sense mediació ni aclariments. Aquest contrast entre arribar a l’experiència des d’un punt de vista distant remarca i posa de manifest el tram que hi ha entre literatura i experiència. Cosa que normalment és apaivagada gràcies a les estratègies de narració clàssiques. La realitat que la major part del temps assumim com a vertadera, queda, d’aquesta manera, qüestionada. L’autor remou la necessària recerca de l’ésser, la recerca que habitualment és posposada, oblidada, negada. Va reflectir les seves circumstàncies personals en la seva pentalogia autobiogràfica: L’origen (1975), El sòtan (1976), L’alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982). Potser a mode de supervivència, manté sempre una relació entre els elements biogràfics i la seva obra. Aquí el seu estil és més concret, sense narradors interposats ni tantes repeticions. Amb això es constata que l’opció estètica de les seves novel·les i obres teatrals és plenament conscient i no una suposada impossibilitat d’escriure d’altra manera, o bé una prova d’esgotament creatiu. Aquestes obres permeten conèixer les seves fíl.lies, els seus odis, les seves influències. Els textos de Bernhard aporten al teatre contemporani aquesta destrucció de la coherència. Tendeix al monòleg, i tot i així, l’interés en el desenvolupament es manté, perquè deriva de la tensió en escena que causen aquests monòlegs en què l’altre personatge calla i escolta, actitud que emfatitza l’atenció sobre aquest darrer. Lògicament, no es dóna una història “tancada” amb un final que ofereixi un “aprenentatge” en els personatges per part dels espectadors. Només es despleguen davant d’ells, desafiant el costum d’emmarcar cada peça en un tot. Thomas Bernhard va morir el 12 de febrer de 1989. La seva darrera voluntat fou que durant els 70 anys que duren els drets d’autor a Àustria, les seves obres hi fossin prohibides. Hi ha qui veu en això una burla, un peculiar sentit de l’humor. Hi ha qui es refereix al seu afany de polemitzar fins al final. Però potser només sigui un pas més en un discurs coherent, tan clar en la seva obra com en la seva vida.

Thomas Bernhard
Direcció: Krystian Lupa

Un text de Thomas Bernhard amb direcció de Krystian Lupa.

Sinopsi de Davant la jubilació

Un text fonamental del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard basat en fets reals. El feixisme, revisitat per Krystian Lupa. A l’extrem de l’actualitat. Irreductible.

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.
Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.
Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.
Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.
La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.
Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...
Krystian Lupa


Repartiment

Marta Angelat

Com a actriu de teatre, i entre d’altres, ha treballat a les següents obres: Celebració (Festen), de T. Vinterberg i M. Rukov, amb direcció de Josep Galindo (Teatre Romea i Festival Grec 2005; gira per Espanya i al Festival de Otoño de Madrid); Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare, direcció d’Antoni Chic; Les troianes d'Euripides, direcció d’Esteve Polls; Els fills del sol, de M. Gorki, direcció d’Esteve Polls; El criat de dos amos, de C. Goldoni, direcció d’Esteve Polls; El señor Puntila y su criado Mati, de B. Brecht, direcció d’Alejandro Ulloa; Roses roges per a mi, de S. O'Cassey, direcció de Just Segarra, Francesc Nel.lo i Pep Montanyes; Hamlet, de W. Shakespeare, direcció de Pere Planella; Batalla de reinas, d’en “Pitarra”, direcció d’Antoni Chic; La ronda, d’A. Schnitzler, direcció de Mario Gas; Les tres germanes, d’A. Txèkhov, direcció de Pierre Romans; A la glorieta, de J. Bowles, direcció de Simone Benmussa; Cavalls de mar, de J. Ll. i R. Sirera, direcció de Josep Maria Flotats; E. R., de J. M. Benet i Jornet, direcció de Pep Montanyès; La sang, de S. Belbel, direcció de Toni Casares; El clavicèmbal, de D. Salgado, direcció de Lourdes Barba, Jocs d’escena, de V. Haïm, direcció d’Òscar Molina i La cabra o Qui és Sylvia, d’Edward Albee, direcció de Josep Maria Pou. A més ha dirigit el muntatge de Tape (La cinta), de Stephen Belber, i ha treballat en nombroses produccions de televisió, com Maria Rosa, d’A. Guimerà; El idiota, de F. Dostoevski; El profundo mar azul, de T. Rattigan; Aigües encantades, de Puig i Ferrater; Les tres germanes, d’. Txèkhov; Paolo Paoli, d’A. Adamov; El dilema del doctor, de B.d Shaw; Estoy hablando de Jerusalén, d’. Wesker; Hamlet, de W. Shakespeare; L’enterrament és a les 4, de C. Valls; Deliciosamente absurdos, d’A. Ayckbourn; Berenàveu a les fosques; Descripció d'un paisatge; Quan la ràdio parlava de Franco i Recordar, peligro de muerte, de J. M. Benet i Jornet; La envenenadora de Valencia, de P. Olea; Estació d’enllaç i Crims, de J. Cabré i 16 dobles, de R. Sirera. Igualment, en cinema, ha participat com a actriu a les pel·lícules Siega verde, de Rafael Gil; Companys, procés a Catalunya, de Josep Maria Forn; Las aventuras de Zipi y Zape, d’Ernesto Guevara; Adela, la cubana, de Carles Balaguer; Caín, de Manolo Iborra i Las apariencias engañan, de Carles Balaguer. Marta Angelat també ha treballat en el doblatge de pel·lícules; ha posat veu a actrius com ara Nastassja Kinski, Sissy Spacek, Anjelica Huston, Geena Davis o Emma Thompson, i ha dirigit el doblatge de films com Lo que queda del día, Thelma y Louise, Philadelphia, Misterioso asesinato en Manhatan, Sentido y sensibilidad, Vidas cruzadas, Basquiat, Secretos y mentiras o El piano.

Marta Angelat /

Mercè Arànega

Llicenciada en Art Dramàtic per l' Institut del Teatre de Barcelona (1980) Estudis de Pantomima amb Pawel Rouba (1979) Estudis de Commedia dell´Arte amb Carlo Boso, seleccionada per a la Trobada Internacional d'Avinyó. Becada per la Generalitat de Catalunya (1981-82) Estudis Mètode Stanislavsky amb Carlos Gandolfo (1981 i 83) TEATRE: 2003 Àrea privada de caça, d'Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC. 2002/03 Geloses, d' Esther Vilar. Dir. Teresa Devant. 2001/02 Bodas de sangre, de F. García Lorca . Dir. Ferran Madico. Les variacions Goldberg, de George Tabori. Dir. Àlex Rigola. 2000 Hurracán, d'Enric Nolla. Dir. Rafael Durán. Cartas de amor a Stalin, de Juan Mayorga. Dir. José Sanchís Sinisterra. 1999 El suicida, de Nikolai Erdman. Dir. Magda Puyo. Bernadetta xoc. Dir. Magda Puyo. 1998/99 Las Presidentas, de Werner Schwab. Dir. Carme Portaceli. 1998 Periferia Koltès, textos de Bernard-Marie Koltès. Dir. Rafael Durán. 1997 Ivanov, de Chejov. Dir. Gennadi Korotkov. 1996 L´amant, de Harold Pinter. Dir. Pere Sagristà. 1994 E.R., de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Josep Montanyès. 1993 Viatge a la felicitat. Dir. Pere Planella. 1992 La luna de Valencia, de Jaime Salom. Dir. Ricard Reguant. 1991 Indian Summer, de Rodolf Sirera. Dir. Guillermo Heras. 1990 Terra Baixa, d' Àngel Guimerá. Dir. Fabià Puigserver. 1989 Por los pelos, de Paul Pörtner. Compañía Salvador Collado. 1988 La primera de la classe, de Rodolf Sirera. Dir. Lurdes Barba. Teatre d'Horta (Barcelona) 1987 Pels pèls, de Paul Pörtner. Dir. Pere Planella. 1985/86 Pel davant i pel darrera, de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold. 1983/85 Glups, de Dagoll Dagom. 1983 El cafè de la marina, de Josep M. de Sagarra. Dir. Juan-German Schroeder. 1982 Els Beatles contra els Rolling Stones, de J. Mesalles y M. Casamayor. Dir. Jordi Mesalles. Peer Gynt, de Henrik Ibsen. Dir. Francesc Nel.lo. 1981 L´impromptu de Versalles, de Molière. Dir. Lluís Pasqual. El gran teatro natural de Oklahoma, de Sanchis Sinisterra/Kafka. Dir. José Sanchís Sinisterra. 1980 Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany Dir. Josep Montanyès. El mal de la juventud, de F. Bückner. Dir. Jordi Mesalles. CINEMA: 2004 “Beatriz/Barcelona”, de Claudio Zulián. 2001 “Anita no pierde el tren” Dir. Ventura Pons. 1997 “El pianista” Dir. Mario Gas. 1994“El porqué de las cosas” Dir. Ventura Pons. 1993 “Rosita, please” Dir: Ventura Pons. 1992 “Cucarachas” Dir: Toni Mora. TV: (principals treballs) 2000/04.-El cor de la ciutat Sèrie per a TV3. 2000.- Valèria TV movie para TV3 Dir. Sílvia Quer. 1999.- Junts TV movie para TV3 Dir. Mireia Ros. 1995.- La sucursal TV movie para TV3 Dir. Jesús Font. 1994.- Dones i homes TV movie para TV3. Dir. Antoni Verdaguer. 1994/98.- Estació d´enllaç Sèrie para TV3. 1989.- La prueba curtmetratge. Dir. Enric Galcerán PREMIS: 2001.- Premi FIPA d´Or a la millor interpretació femenina en el Festival Internacional de Productes Audiovisuals de Biarritz per Valèria TV movie per a TV3 (Dir. Sílvia Quer) 1994.- Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat a la millor interpretació femenina per “Rosita, please” (Dir. Ventura Pons) 1989.- Accèsit de interpretació femenina en el Festival Internacional de Cinema de Barcelona per el curt La prueba Premio Margarita Xirgu per El amante de Harold Pinter.

Mercè Arànega / Pep Cruz

Crítiques Express

+
Un text impressionant, unes interpretacions superlatives i una posada en escena angoixant. Un únic "però": potser una mica mes curt, millor.
+
Lupa - tan magistral quan s'expressa en català com quan ho fa en polonès- ens convida a un aniversari tenebrós, i ens ofereix un dels espectacles imprescindibles de la temporada

Crítiques

  • Davant la jubilació

    Al final del primer acte, Vera (Mercè Arànega) li diu a la seva germana tetraplègica Clara (Marta Angelat) que potser en Rudolf (Pep Cruz), el germà, voldrà que aquesta nit es posi el vestit de presoner, com l’any passat. A la paret, senyoreja penjat un vestit d’oficial de les SS. Vera repeteix que ...

Prescripcions

  • No hi ha comentaris de prescripció per aquest espectacle

Noticies

Fotos

Videos

No hi ha videos per aquest espectacle

Opina sobre l' espectacle

Dades

Gènere: Teatre
Idioma: Català
Durada: 205 min.