FiraTarrega 2017
Nit de musicals 2017

Barcelona dijous,   20 de juliol de 2017   Actualitzat a les   14:21 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Opinio Teatralnet Al sud del Pacífic

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre



L’obsessió que tenen les arts escèniques a casa nostra per aconseguir que el públic jove vagi al teatre –entre 13 i 20 anys– a Broadway la tenen un pèl més superada. Hi és, sense dubte, i produir un espectacle que contingui les claus per a que el públic de la MTV ompli cada nit el pati de butaques és per a alguns productors l’única raó de seguir en el negoci. Però el públic adolescent sap que Broadway és guai. I competir per veure qui ha vist més vegades Wicked, saber-se de memòria les coreografies de Hairspray o ser capaç de rapejar les lletres de Hamilton sense entrebancar-se són mèrits prou importants com per presumir-ne als passadissos de l’institut. Broadway ja ha trobat aquell nínxol de públic situat entre els espectacles familiars de Disney i els revivals de Sondheim. I ara cal seguir estrenant musicals per no perdre’l.

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre

Aquesta temporada l’espectacle teenager per excel·lència a Broadway és Dear Evan Hansen, estrenat el passat mes de desembre al Music Box Theatre i un dels títols més nominats a la propera edició dels Premis Tony. En total nou nominacions, inclosa la de millor espectacle. Són aquest tipus d’espectacles els que connecten amb el públic adolescent amb un resultat que dignifica el gènere del musical. Dear Evan Hansen no adapta cap pel·lícula taquillera de fa uns quants anys ni ha necessitat d’un talent show per trobar al protagonista. Aquí l’impuls argumental parteix d’un fet vivencial d’un dels creadors.

Té certa gràcia que Dear Evan Hansen s’estreni en plena era de la post-veritat. Un musical que ens mostra la mentida d’un fenomen viral i solidari a través de les xarxes socials al voltant d’en Connor Murphy, un dels nanos més apàtics i asocials d’un institut típic nord-americà que un cert dia decideix acabar amb la seva vida. Una confusió fortuïta portarà a Evan Hansen, un adolescent en ple tractament terapèutic per superar la seva fòbia social, a inventar-se una relació d’amistat amb en Connor.

La fictícia relació va prenent cada cop més forma a mesura que els pares de la víctima troben alleujament en saber més coses sobre el seu fill –i per tant, conèixer-lo més- alhora que el fins ara l’insòlit grau de popularitat de l’Evan creix entre els companys de classe. La farsa avança a causa de la necessitat d’una família per trobar el motiu de la infelicitat del seu fill, creure un cop mort que en realitat era algú imprescindible en el seu univers i per la insaciable sensació de sentir-se integrat que experimenta el propi Evan Hansen, qui per primer cop es veu capaç fins i tot d’iniciar una relació amb la germana d’en Connor.

Les xarxes socials i els mitjans on-line fan la resta. El món virtual de les pantalles esprem fins la darrera gota l’emotivitat d’una història entre dos amics que en realitat mai ho van ser, i que culmina amb la creació del Projecte Connor a fi de preservar la memòria d’un nano amb qui els estudiants de l’institut mai hi havien intercanviat ni mitja paraula. Una mentida, en el fons, que cura.

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre

“Som nosaltres volent sentir-nos connectats a alguna cosa i sentir-nos útils d’alguna manera, així que ens inventen o guarnim la realitat”, explica Justin Paul, responsable de les cançons juntament amb Benj Pasek, recents guanyadors de l’Oscar a millor banda sonora per La La Land.

Va ser en l’època de Pasek com a estudiant quan un company de l’institut va morir de sobredosi. Tant ell com la resta d’alumnes es van involucrar en la tragèdia a fi de sentir-se més propers amb la víctima, talment com acabaven de fer amb l’atemptat de l’11S. De sobte tothom deia ser molt amic d’aquell noi a qui ningú adreçava la paraula. Fins i tot algú va fer-ho servir com a tema per a un treball de classe. Quan més tard en Pasek i en Paul van coincidir a la Universitat de Michigan van tantejar aquest fet com a possible punt de partida d’un espectacle musical.

El productor Stacey Mindich, després d’encarregar-los un espectacle musical basat en el film de principis dels noranta Dogfight (traduït aquí com El amor es un juego cruel), va escoltar la proposta de la parella sobre un nou musical. Sense saber ben bé què hi acabaria resultant va passar la pilota al dramaturg Steven Levenson, qui a les ordres d’en Pasek i en Paul va acabar elaborant un argument d’uns deu fulls. Adolescents amb problemes d’integració social, un suïcidi, xarxes socials, una història d’amor entre el protagonista i la germana de la víctima... “Va ser un procés intens i febril. Era com agafar-nos de les mans, saltar tots alhora d’un penya-segat i confiar en aterrar plegats”, assegura Levenson.

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre

Un cop van tenir enllestit el primer acte, Pasek i Paul li van llegir al director Michael Greif, al capdavant de títols com Rent (1996) o Next to Normal (2008) i actualment també a War Paint. La lectura va tenir lloc al despatx d’en Mindich, qui per cert, va interpretar el paper de la mare d’en Evan. Segurament poques de les cançons d’aquella lectura han acabat a l’espectacle final, però l’olfacte de Greif sobre aquell material es va mostrar un cop més infal·lible. Detectar els punts forts de l’estructura dramàtica d’un musical i el seu potencial sobre l’escenari ha estat sempre la seva gran virtut. I Dear Evan Hansen no ha estat l’excepció.

Com que un musical no pot divagar sense rumb entre diversos temes, Pasek i Paul van centrar-se en el de sentir-se o no part d’una comunitat, ja sigui presencial i reduïda o online i global. És precisament això del que parla una de les principals cançons de l’espectacle, “Waving through a window”, on la lletra recrea amb un “tab, tab, tab” l’onomatopeia d’algú que pica al vidre per cridar l’atenció a la resta. Ja sigui el vidre d’una finestra o el d’una tablet.

Aquest és el tema que, ubicat en l’argument a la manera clàssica del teatre musical, ens presenta al protagonista i el seu propòsit en la resta de la funció (com ho són “Somewhere over the rainbow” o “The Wizard and I”, res nou en la forma).  L’actor Ben Platt, a qui ja haviem vist a The Book of Mormon, aquí sap mantenir aquella vessant còmica (sí, hi ha lloc per a l’humor en tot aquest relat) i alhora emocionar fins a les llàgrimes amb un personatge real i amb qui connectes des del primer moment.

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre

Tant ell com l’actriu Rachel Bay Jones en el rol de mare soltera mantenen plegats les escenes més emotives de la funció. Ella, Heidi Hansen, esclata quan veu que el seu fill s’estima més passar el temps amb la família d’en Connor, on se sap centre d’atenció, que no pas amb ella, la mare que ha hagut de tirar endavant tota sola quan la casa es feia massa gran: “Una de les grans afliccions de comparteixen totes les mares és que mai serem la mare que volem ser”, explica l’actriu. És en aquests moments de sinceritat absoluta quan les pantalles de les xarxes socials desapareixen i l’escena queda reduïda a un sofà on mare i fill mantenen una entranyable conversa reconciliadora.

Que ningú es confongui, aquí no es tracta de demonitzar ni ridiculitzar el món de les xarxes socials, les comunitats online ni la viralització de continguts. Tot aquest univers s’introdueix durant el procés de creació de l’espectacle i se’ns presenta com una realitat ni més ni menys tòxica que la que vivim amb el cara a cara.

Però és sobretot en la posada en escena on l’univers de les xarxes social apareix de forma constant a través de pantalles i projeccions a ritme frenètic en paral·lel a l’acció dels actors. És la realitat del públic millenial capaç de digerir molta informació en format multipantalla i que vol anar al teatre a gaudir sense sentir-se assenyalat amb condescendència.

Tot sembla indicar que a l’edició dels 71 Premis Tony la balança es decantarà pel trencador i espectacular The Great Comet, però amb nou nominacions no seria d’estranyar que Dear Evan Hansen s’endugués alguns dels grossos, entre ells, el de millor actor per Ben Platt. Ho sabrem el proper 11 de juny amb Kevin Spacey com a mestre de cerimònies.

‘Dear Evan Hansen’, Broadway a través del vidre

Christian Machio Al sud del Pacífic

col·laborador a Teatralnet.


Articles anteriors