Temporada Alta 2017

Barcelona dilluns,   20 de novembre de 2017   Actualitzat a les   11:10 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Opinio Teatralnet TELÓ ESQUINÇAT

Quan la bipolaritat regna a lescenari, i pels carrers de la República



No ho puc evitar: com fer-ho si ara mateix (dilluns 30 d'octubre), mentre us escric aquesta introducció (quan la llegiu, ves a saber tu en quin punt ens trobarem), tots estem pendents de saber si vivim a una república o a una autonomia en fase pre-electoral. Voldria no esmentar per a res el tema, el gran tema, el monotema que ens porta a tots de corcoll, ens ocupa el cap més hores de les que té el dia, ens omple de neguit i/o angoixa, i, segons com i segons quins siguin els anhels de cadascun, ens condueix sovint cap a episodis bipolars: als moments en els quals ho veus tot més negre que el carbó, succeeixen de vegades –i sovint sense que els mecanismes racionals hi tinguin res a veure- aquells altres en els quals els ànims es disparen cap els núvols. No cal que us digui de quin tema parlo; qui no ho sàpiga, senzillament no és d'aquest món. Però el cert és que el tema, no solament ha influït en que molts i moltes de vosaltres hagueu començat la temporada anant força menys al teatre que en altres ocasions (això, precisament, quan la recuperació de les xifres d'assistència que les sales van experimentar al llarg del curs passat eren ben esperançadores ), sinó que està fent que fins i tot els que no hem deixat per a res d'anar al teatre, ho fem amb l'auricular sempre enganxat a l'orella, tot just desconnectant el justet (i, ho reconec, mentalment de vegades ni això) mentre gaudim de l'espectacle.
Doncs així, no podem continuar. Cal tornar a omplir les sales de gom a gom. Us vaig a posar un exemple que, ben mirat, potser no sigui un bon exemple, per les connotacions que té i les contradiccions que presenta. Però el deixo caure igualment. Al París ocupat pels nazis, els teatres (i els cinemes, i les sales de festa...) estaven habitualment plens de gom a gom. Fins i tot al Londres bombardejat del Blitz, les sales teatrals, quan podien acollir representacions, ho feien amb les sales a rebentar . Hem de ser menys nosaltres? Ni pensar-hi!!

L'hora en la què ho veus tot massa clar

Dit això, i ja que en aquests moments estem instal·lats en la més pura bipolaritat política i institucional, cal dir que la bipolaritat ha estat també ben present a la cartellera al llarg de les darreres setmanes. Tant de bo, si heu tingut ocasió de no perdre-us els dos excel·lents espectacles protagonitzats per personatges bipolars (un d'ells, fictici; l'altre, ben real) als quals em refereixo, el musical Casi normales (que encara podeu recuperar al Barts, perquè ha prorrogat funcions fins el proper 14 de novembre!), i el monòleg autobiogràfic Living with the Lights On (que ha passat uns pocs dies al Lliure de Gràcia). Per cert: ara que som ficats al delicat terreny de les crisis depressives que poden portar fins les portes del suïcidi i poden arribar de vegades a traspassar aquesta porta, permeteu-me recordar –vos que la suïcida Sarah Kane torna a ser entre nosaltres gràcies a la reposició a la Sala Beckett del demolidor i esplèndid monòleg Psicosi de les 4.48, estupendament dirigit per un Moisès Maicas que, lamentablement, també en sabia molt del tema. I la vida del qual va acabar a les vies d'un metro de Barcelona el passat mes de juny. Res millor per retre-li homenatge a Maicas que recuperar aquesta proposta en la qual Kane (ben aviat ens retrobarem amb ella al Nacional, amb l'estrena de Blasted) ens explica de quina forma és precisament el seu desig de viure (però de viure de debò) el que la condueix inexorablement cap a la mort. Quan la vida s'ha convertit en un dolorós succedani del que hauria de ser, les 4.48 de la matinada, és l'hora fatídica en la qual les coses es veuen amb aquella terrible lucidesa que no permet ja cap mena d'autoengany. A les 4.48 – ens diu Kane- l'al·lucinat miratge de placidesa provocat per la medicació, ha deixat de fer efecte. A les 4.48, les paraules d'aquell metge que semblava entendre alguna cosa, es mostren clarament com les paraules d'un metge més que no entén res de res. A les 4.48, te n'adones de forma més aclaparadora encara que en qualsevol altre moment del dia que només la mort pot ser ja un veritable acte d'amor envers la vida. De fet, Kane va acabar d'escriure aquest text brutal que Anna Alarcón interpreta de forma no menys prodigiosament brutal pocs dies abans d'un empastillat intent de suïcidi fallit que la va portar a un nou internament hospitalari. I, malgrat la vigilància a la qual estava sotmesa dins de la institució, Sarah va trobar el moment per penjar-se amb els cordons de les seves sabates, i acabar d'una vegada per totes amb l'angoixa i la tristesa infinita que l'envaïa a les 4.48.Una angoixa i una tristesa infinita que, en qualsevol cas, donen lloc a un espectacle magnífic: els que no l'heu vist encara, ja li podeu fer un lloc a l'agenda .


I qui ho diu, que això no és ben normal?

A l'obra de Sarah Kane, us podreu fer una idea del vademècum associat a les malalties mentals: l'autora ens presenta un bon llistat dels medicaments que en un o altre moment han transitat pel seu cos. Però tampoc la Diana Goodman de Casi normales es queda curta pel que fa a aquest tema. També ella sap el que significa viure entre fàrmacs i més fàrmacs, que potser t'ajuden a mantenir una mica més el contacte amb la realitat normalitzada, però que alhora et poden fer sentir sovint com si visquessis tota l'estona dins un núvol d'irrealitat. I també la Diana, sap el que implica anar de consulta en consulta, esperant que el proper metge sigui aquell que l'encerta d'una vegada, el que troba el punt just que eviti els calfreds vertiginosos derivats de la teva bipolaritat.
La Diana és un personatge de ficció que s'assembla moltíssim a tantes altres persones reals l'existència de les quals està sotmesa a aquest moviment anímic que t'arrossega en dues direccions diferents, sense que cap de les dues et permeti sortir del laberint en el qual et trobes. La Diana és una mestressa de casa que, quan comença aquest excel·lent musical –un dels millors dels darrers anys, guanyador d'un ben merescut Premi Pulitzer- se'ns presenta disposada a encarar la jornada amb les piles ben carregades d'energia i optimisme. El tema Just Another Day ens permet conèixer alhora la seva família, es diria també que ben raonablement feliç i ben raonablement normal: una família integrada pel Dan –un marit encara ben enamorat-, la filla Natalie– que llesta ens ha sortit, la noia!- i en Gabe, aquest xaval de setze anys es diria que capaç de menjar-se el món. És clar que –intentaré dir-ho sense fer un spoiler massa explícit- , potser el que estem veient, aquest número musical inicial aparentment digne d'una comèdia familiar d'aquestes en les quals tot funciona millor que bé, no ens mostra de debò el que realment està passant a la llar de la Diana. I fins i tot, potser no tots els personatges que comparteixen escenari amb ella, són tan reals com ho poden semblar. Encara que, per a la Diana, sí ho siguin tots, de reals. I aquí es troba la senyal de perill: la senyal que ens indica la mena d'infern pel qual es mouen tant la Diana com –de rebot- tots els que són al seu costat. Un infern farcit de fàrmacs i més fàrmacs, al·lucinacions i més al·lucinacions, sobtats canvis anímics que acaben dibuixant un paisatge domèstic desolador, psiquiatres que es presenten com funcionaris de la salut mental sense massa inspiració i psiquiatres que es presenten com estrelles de rock amb un excés de divisme. I, naturalment, un infern farcit també d'aquells moments (potser a les 4.48 de la matinada) en els quals, després d'haver-te posat a ballar amb un fantasma que et canta ple d'entusiasme I'm Alive mentre al teu voltant tothom insisteix en dir-te que només és tracta del fantasma impossible d'un ésser mort, et venen ganes de muntar-te una bona gran festa final amb barra lliure a la farmaciola que tens a casa... i l'epíleg de la qual serà no pas una ressaca, sinó un bon rentat d'estómac.
El llibret i les lletres de les cançons de l'obra estan escrits per Brian Yorkey. I els bons teleaddictes saben ja que Yorkey és el creador d'una de les sèries televisives de les quals més ( i millor) se n'ha parlat en aquests darrers mesos , la sèrie "Por trece razones", basada alhora en la popular novel·la juvenil de Jay Asher "13 Reasons Why". Pels que no sabeu de què va la cosa: a Por trece razones, una noia de disset anys que s'acaba de suïcidar ens explica mitjançant un grapat d'enregistraments recollits en cintes de cassette les 13 raons que la van portar a prendre aquesta decisió. Com veieu, Yorkey es mou també aquest cop per un terreny argumental que presenta nombroses coincidències amb el musical del qual estem parlant. Un musical que, això sí, gràcies tant a l'escriptura de Yorkey (que va partir per fer l'obra d'un workshop anterior al voltant d'una dona sotmesa a electroxocs, un tractament del qual tampoc no se'n podrà lliurar la Diana) com a les estupendes partitures musicals de Tom Kitt (tan encertat quan es mou per registres propers al rock, com quan opta per la balada intimista), sap modular en tot moment la tensió dramàtica amb molt encertats apunts de comèdia. Tot plegat, sense caure mai en cap mena de perillosa bipolaritat; mantenint sempre l'equilibri just, evitant la temptació d'abusar d'aquestes gotes d'humor per tal de rebaixar el dolorós dramatisme del que se'ns està explicant, evitant també recórrer a la trampa sentimental abusiva, i evitant alhora confondre la nota esperançadora amb l'optimisme desmesurat d'un forçat final feliç. Qüestionant com cal fer-ho el concepte d'allò que anomenem "normalitat", reivindicant la normalitat d'allò que alguns qualifiquen com "anormalitat", deixant-nos clar l'absurda maniobra de voler abolir "l'anormalitat" a cops de "normalitat" sense voler assumir que l'una i l'altra formen part d'aquest ambigu tot que es mou sempre dins nostre.
I ajustat i equilibrat, és com se'ns presenta també el treball d'una Nina que ens ofereix aquí la que potser sigui la millor interpretació de la seva carrera, ficada sota la pell del que potser sigui el personatge més complex que ha interpretat fins ara. Ella és l'element central del bon repartiment que trobem a l'excel·lent muntatge de Luis Romero, que ja va dirigir l'espectacle a l'Argentina. I que utilitza una molt eficaç estructura escenogràfica distribuïda en tres nivells molt similar a la del muntatge original presentat a Broadway després d'haver passat per l'Off fa poc menys d'una dècada. Ficada en aquesta estructura que visualitza també sovint els compartiments separats sense aparent possibilitat de connexió pels quals es mouen per moments els personatges de l'obra , ens hi trobem una família que ens qüestiona sobre la nostra pròpia normalitat. I que, un cop esvaïts els miratges de total "normalització", es planteja com es pot conviure amb els fantasmes que reclamen el seu dret a seguir formant part de la quotidianitat , assumint el límits, i buscant la forma d'establir una comunicació capaç de tocar dempeus a terra. Sempre, convertint diàlegs familiars, monòlegs interiors, sessions de teràpia i càrregues d'electroxoc en una matèria prima capaç de donar lloc a un musical brillant, colpidor, puntualment divertit, sovint tensament dramàtic, habitat en tot moment per éssers del tot creïbles. Un musical imprescindible.



Això no ho va escriure Shakespeare

Ja sabeu com són, els directors d'ara: no es tallen un pèl, a l'hora d'agafar la més sagrada de les obres de Shakespeare (i quina no ho és?) i canviar-la d'època (de fet, veure un Shakespeare vestit com es vestia quan l'obra va ser escrita, constitueix ja tota una raresa), ficar-li dintre tots els detalls que calen si vols presumir de dramatúrgia trencadora, i adobar-la amb il·lustracions musicals també completament anacròniques. Tot això, ara mateix, ja no suposa cap novetat. I de fet, no ho era tampoc fa vint-i-dos anys, encara que llavors no abundessin tant com ara aquesta mena de propostes. Però a la Royal Shakespeare Company, salvaguarda total del legat shakesperià, el punt de vista més tradicional es seguia imposant a l'aventura estilística. Dedueixo per això mateix l'ensurt que es devien emportar els espectadors que estaven presenciant una representació de Romeu i Julieta, el dia que l'actor que interpretava el personatge de Mercutio (ja sabeu, aquell personatge sensacional que, sabent-se ferit de mort , diu allò d'"aquesta ferida no és tan profunda com un pou ni tan ample com la porta d'una església, però és més que suficient per complir el seu comès") se'n va anar cap a l'orquestra que li posava banda sonora en directe a l'espectacle, li va agafar de les mans el saxo al seu instrumentista, i es va posar a tocar una melodia de Courtney Pine. Què havia passat? Potser Calixto Bieto – llavors, encara un gran desconegut pel públic anglosaxó- s'havia escolat d'amagatotis per fer de les seves? Era aquell solo de saxo un element de ruptura amb la tradició, una invitació a trencar estereotips?
Doncs, no. L'explicació, resultava força més prosaica, també força més alarmant. Mark Lockyer, el molt prometedor actor que interpretava el paper de Mercutio, portava ja uns quants dies reben visites de Belzebú. I quan el dimoni es converteix en la teva ombra i t'està temptant constantment per tal que et saltis normes i límits, prendre-li de les mans a un músic el seu saxo i posar-te a fer ximpleries a l'escenari mentre Romeu i Julieta ja ni saben que fer amb el seu amor al bell mig de tanta disbauxa, et sembla fins i tot quelcom graciós. Això, fins que te n'adones que el dimoni t'ha parat una bona trampa. I això, fins que perceps que en realitat el dimoni no és exactament el dimoni, sinó una representació imaginada fruit de la teva bipolaritat; aquesta bipolaritat que ha ensenyat les dents (i les banyes diabòliques) sense que tu n'haguessis sigut mai conscient de la seva presència.
Mark Lockyer és doncs l'altre gran esperit bipolar que ens ha visitat al llarg d'aquestes dies d'intensa bipolaritat política. Lockyer ha creat el monòleg Living with the Lights On per tal d'explicar-nos com va anar la seva trobada amb el dimoni, i les nefastes conseqüències que aquesta va tenir per a ell. Però el cert és que Lockyer és un actor sensacional dotat d'enormes recursos, i posseeix aquella saviesa escènica pròpia de qui domina tots els trucs de seu ofici. Per aixó mateix, és capaç de transformar la confessió d'un malson personal en un espectacle que ens manté enxampats tota l'estona, mentre ens fa passar com si res de l'ambient distés propiciat pel te amb pastes al qual ens convida tot just abans de començar la representació, a la rialla sense embuts que ens provoca el relat de les seves bogeries abans que aquestes prenguin tota la dimensió dramàtica que amagaven dins seu, per acabar fent-nos un nus a la gola quan arriba el colpidor tram final. Lockyer, allà on altres farien només un exercici de teràpia i auto confessió obert al públic, ofereix alhora un fascinant exercici teatral: calen molta sinceritat i molt talent per plantar-li cara al dimoni des d'un escenari. tot sabent que , encara que l'hagis vençut, el dimoni latent sempre està a punt de tornar a entrar en batalla si baixes les defenses. Per cert: Lockyer, ha tornat en aquests darrers temps a actuar amb la Royal Shakespeare Company. I si busqueu a la premsa britànica, veureu per les crítiques que ho ha fet amb tan bona forma com la que ha mostrat des de l'escenari del Lliure de Gràcia.

Shakespeare es deixa caure eper Girona

Doncs ja que el nom del bard ja ha sortit a col·lació, ja que al llarg dels propers Telons ens tocarà donar-li un bon repàs al que ens ofereix enguany el Festival Temporada Alta, i ja que hem tocat també el tema d'aquells espectacles que es prenen amb tota llibertat l'obra de Shakespeare, canviant-li el seu context i de vegades, fins i tot el seu text però preservant –quan el creador sap com fer-ho– la seva essència, què us sembla si ens posem a imaginar com li haurien anat les coses al matrimoni Macbeth, si hagués tingut que compartir aires revolucionaris amb Zapata i Pancho Villa?


¡Viva el general Mendoza, y viva México libre!

Acabar una representació escènica en un teatre posat dempeus exigint "Llibertat, llibertat, llibertat", pot semblar una imatge treta d'aquella època en la qual la (des)informació rigorosament censurada es presentava en forma de No-Do, aquells noticiaris documentals que la propaganda franquista obligava a projectar als cinemes abans de poder gaudir de la pel·lícula que l'espectador havia anat a veure. Però com és ben sabut, ara mateix tenim 155 raons per creure que el No-Do està tornant a la nostra existència, i no precisament com a moda vintage, sinó com a mordassa imposada als mitjans de comunicació. Així les coses, no és estrany que la demolidora ironia governamental del darrer corrido mexicà amb què ens regala la companyia Los Colochos -mentre ens regala també alhora amb una Coronitas ben fresqueta capaç d'alleujar-nos una mica les penes-, tingués com a conseqüència aquesta reacció visceral: la d'un públic que comença aplaudint dempeus i amb ganes la molt eixerida revisió del Macbeth shakesperià que ens presenten els mexicans, i que acaba lligant el que acaba de veure amb la necessitat de llençar un clam reivindicatiu. Doncs així van anar les coses al teatre El Canal, la nit en què es va representar Mendoza. Que va ser també la nit del dia en el qual es va posar en marxa la temible maquinària del 155.
Situats al ben mig de la balacera que és a punt de caure damunt nostre, Los Colochos ens proposen oblidar-nos d'aquell Macbeth envoltat sempre de boira escocesa , transformar-lo en el general Mendoza, i ficar-lo al ben mig d'aquella altra balacera que va caure damunt el Mèxic revolucionari. La revolució d'Emiliano Zapata i Pancho Villa (això, per esmentar només els dos líders potser més mediàtics d'aquella revolta iniciada l'any 1910, i acabada oficialment el mateix any 1917 que s'iniciava la Revolució Russa) en va anar tan plena com totes les revolucions de reaccions contrarrevolucionàries, de vegades encapçalades pels mateixos personatges que ho havien revolucionat tot. La conspiració, la traïció i la confusió ideològica d'aquell període que, en qualsevol cas, va modificar radicalment la Història mexicana, resulten doncs un bon escenari per atiar les ambicions dels Mendoza: quan tot està tan remogut , resulta més fàcil escolar els propis crims i fer-los passar pels crims dels altres. Tot i que, com sabeu molt bé si heu vist alguna vegada (i segur que ho heu fet) la tragèdia escocesa de Shakespeare, al final els Macbeth acaben havent d'enfrontar-se a la crua veritat: quan més crims cometen per tal de garantir el seu poder absolut, més fràgil es presenta en realitat el seu poder. I com els Macbeth són assassins, però no són psicòpates, quan més maten, més turmenta la culpa, fent acte de presència en forma de fantasmes que t'amarguen el sopar, o de taques de sang a les mans que no se'n van ni rascant fort amb fregall.
Parlant de sang: a l'espectacle de Los Colochos n'hi ha molta, i si seus a primera fila (la representació té lloc en un espai central envoltat de públic per les quatre bandes), fins i tot és possible que t'acabi esquitxant. Esquitxat devia quedar també el terra de les cases particulars en les quals s'ha anat gestant aquesta molt estimulant proposta creada amb aquella senzillesa extrema que només es poden permetre les companyies que alhora, han treballat a fons el material que tenen entre mans, i ho han fet amb notable talent. És així com, per exemple, es pot visualitzar el gran banquet en el qual Mendoza es veurà les cares amb una víctima difunta amb el simple ajut d'un llençol de tela i del grapat de màscares que cobreixen les cares d'uns quants espectadors. I és així com, amb una única taula i unes poques cadires plegables (gentilesa de "Coronitas", naturalment), es pot materialitzar la bestialitat d'un combat, o la imatge d'un bosc que camina. Curiosament, veient aquest espectacle, em va venir al cap aquella sensacional pel·lícula filmada per Kurosawa que porta el títol de Tro de sang. I en la qual, no sona ni una sola frase de Shakespeare, però, en canvi, se't presenta un Macbeth més radicalment fidel a l'original que en altres versions que segueixen el text al peu de la lletra. Los Colochos, sovint reinventen el text, l'omplen de referències locals i Hijos de la gran chingada, es lliuren de tant en tant a l'apunt humorístic, i deixen les tres bruixes reduïdes a una única fetillera emmascarada que no es separa mai del seu pollastre, interpretada per cert per la mateixa estupenda actriu que quan es treu la màscara es converteix en una Lady Macbeth (perdó; vull dir una senyora Mendoza) una mica d'estar per casa. Però el seu Mendoza acaba resultant tan tràgicament visceral com el regicida rei escocès, i tan shakesperià com el que més. I acaba transmeten de forma brutal la mateixa mirada sobre la brutalitat del poder que transmet l'obra de Shakespeare, demostrant-nos un cop més com aquesta s'acobla als més diferents paisatges geogràfics i polítics. Un apunt final: gràcies a Los Colochos, ara tenim un nou recurs amb el qual respondre verbalment a les situacions i/o persones que ens treuen de polleguera o ens agredeixen amb ganes: l'expressió ¡Me pela el diente!, cridada ben fort. Prengueu nota, perquè amb els temps que corren, ens pot resultar ben útil.



Ramon Oliver Telo Esquinçat

Crític i col·laborador a Teatralnet.


Articles anteriors