Pornopop

    0

    Crític: Juan Carlos Olivares

    Mitjà: Time Out

    En el musical, quan comença la música les emocions es tornen honestes i les paraules sinceres. Aquest codi es fa especialment evident a ‘Pornopop’, un projecte dirigit i escrit per Laia Alberich, en aquesta ocasió col·laborant amb Marc Sambola, compositor i coautor de les lletres. Tot el que té de dispers la seva proposta dramatúrgica quan la prosa no té acompanyament –amb un conjunt de personatges que responen als trets d’una ‘pija’, una monja, un quinqui, una drag-king i una mim de carrer– es transforma en retrats humans interessants, fins i tot en les derives més heterodoxes, quan la guitarra se suma. Tot gràcies a un grapat de cançons equilibrades entre l’emotivitat, la ironia i la ràbia.

    És quan canten que desapareixen els homes cavall, conill i gos –aleatòries aparicions carrollianes– i es comprenen les individualitats d’una girl-band d’èxit pretèrit que es retroba des d’estils de vida exageradament antagònics. Només en l’artifici –el músical és la seva quadratura– s’assumeix una obra molt bolcada a maximitzar la ficció més enllà del límit. Com si el nihilisme generacional de Martina Cabanas a ‘Fuga de conills’ no fos suficient per a Alberich.