ENTREVISTA JOAN OLLER DIRECTOR DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE TEATRE DE SITGES

-Actualment, viu en una masia a Pruit (Osona), molt a prop de la cúpula d'assaig d'Els Joglars.
-Pel meu estil de vida no podria fer teatre en una ciutat perquè m'agrada molt viure al bosc. Em considero un home estrany però afortunat. Vaig a peu a la feina, treballo en allò que m'agrada i ho puc fer en un lloc tan inversemblant com és enmig del bosc, quan els centres de producció teatral sempre solen ser a les ciutats.

-Està al costat de la vida rural, però no porta una vida com la resta de veïns.
-No. A més, sóc un desastre perquè no sé plantar una flor ni un enciam. Em dedico a passejar o llegir o sentir els ocells. Evidentment, vivint en una casa així, com deia Pla, et fas més savi que ric.

-Sembla sinònim d'avorriment.
-El temps s'allarga molt, però sempre fas alguna cosa. Tampoc sóc un misantrop ni un anacoreta. Visc una vida compensada pel ritme frenètic de les gires: trens, avions, hotels, teatres, ciutats, pobles... i la tranquil.litat de Pruit. Tampoc em fa res viure a les ciutats, però sempre torno a la meva masia. En això, sóc com Dalí, que després d'estar a Nova York, Roma, París... sempre tornava a Port Lligat, que en aquella època era un laberint gens accessible en un món perdut.

-Vostè, quan es van crear els Joglars, l'any 1962, era un jove estudiant.
-No vaig arribar a veure cap espectacle seu. Era l'època en què suspenia. Vaig recórrer molts col.legis. Quan anava a la Salle, imitava els 'hermanos' com a venjança pels zeros que em posaven. En aquella època també corria, perquè m'agrada molt l'atletisme.

-El seu bateig amb Els Joglars va ser amb "Teledeum".
-Va ser molt fort perquè arreu del país, en aquella època amb la democràcia incipient, hi havia pobles on va causar molta polèmica.

-Avui tot ha canviat.
-Escandalitzar avui és difícil. Tothom veu les notícies per televisió.

-¿Podem dir que darrerament amb les interpretacions de Pujol, Pla i ara Dalí s'ha especialitzat a interpretar personatges esquizofrènics?
-Els actors tenim un punt d'esquizofrènia; és una condició innata. I els personatges són com falles que cremes, te n'oblides i en vols interpretar un altre. Del que tinc por és que et marquin, i per això hi jugo i els tracto amb molt d'escepticisme. Mai podré arribar a ser com Pujol, Pla o Dalí, ja que la realitat sempre supera la ficció. Imagina't que amb la masia que tinc acabi fent de Pla amb la boina, no pot ser! Una vegada i mai més, com sant Tomàs.

-¿Podem afirmar que hi ha un mètode Boadella en el procés de treball d'Els Joglars?
-L'Albert treballa d'una manera molt especial. Seguim el següent procés: amb personatges coneguts hi ha un estudi de videos i d'informació; en personatges com el Don Josep d'"El Nacional" o el boig de "Yo tengo un tío en América" ens basem en la realitat. En el cas del primer vam observar molta gent gran; per preparar el boig vam ser a Sant Boi, sobretot per fixar-nos en les reaccions dels interns. El teatre és ficció, però sempre hi ha d'haver un ramal que enganxi amb la realitat. Si no, no és creïble i no té força.

-¿El procés és diferent a l'hora de preparar i interpretar a Jordi Pujol, Josep Pla o Salvador Dalí?
-En tots tres casos el sistema és veure vídeos, llegir llibres i observar-los. Però cadascun és diferent perquè un és el polític, l'home que promet; l'altre és l'esceptic positiu i Dalí és la bogeria intel.ligent. I aquest ha estat el més difícil.

-Per què?
-Perquè és un home multifacètic, amb molts matisos i més esquizofrènic que els altres: pot dir les grans barbaritats del món amb una cara de Buster Keaton, o al revés. Té molts i grans contrastos!

-Dalí també tenia una veu molt peculiar.
-Sí, una veu de regadora i profunda.

-Aquest és l'espectacle número vint-i-vuit d'Els Joglars. En què es basa "Daaalí"?
-És un deliri exposat d'una manera cronològica perquè viu tres aconteixements molt importants i que van marcar molt l'artista: la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Hi ha el Dalí exhibicionista que es posa l'uniforme i fa de Dalí plenament conscient -en això era igual a Pla-, i el domèstic, normal, empordanès, que canta i recita cançons. Però també hi ha el Dalí acollonit per la mort, que vol viure.

-Quan va començar a treballar el personatge de Dalí?
-Fèiem temporada a Madrid amb el Pla ["La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla"] al Maria Guerrero, i l'Albert em va donar un video perquè me'l mirés tranquil.lament. I poc a poc vaig anar fent; em posava un bigoti i no sabia si era Dalí o Fu Manxú, perquè els començaments són desastrosos i desanimen; amb una sensació que sempre vols abandonar. Però és molt bo carregar-te, estar xop i amarat de Dalí per agafar el to.

-¿Creu que Dalí estaria satisfet amb aquest espectacle?
-Faria un teoria sobre els clònics o donaria una explicació surrealista. Però millor no saber la seva opinió.

-¿Haver interpretat a Pla li ha ajudat a entendre millor Dalí?
-Eren dos empurdanesos i treballadors infatigables; però un era l'home arrelat a la terra i l'altre era molt metafísic. Pla sempre li deia: "No em vingui amb collonades".

-Els Joglars fan teatre a partir de l'observació i de la realitat.
-Sí, ens basem en la societat que ens envolta, que suposo és el que devia fer Shakespeare o Molière: tenien un grup de boques per alimentar i feien una obra sobre el Rei Lear o el Tartuf, per exemple.

-Albert Boadella té fama d'autoritari i d'intransigent.
-Per manar se n'ha de saber i ser intel.ligent. Té una manera molt agradable i divertida de fer-ho. Treballem d'una forma molt artesanal, molt tranquil.la, molt assossegada, amb paciència i sense pausa.

-Segurament, molts directors voldrien aprofitar els seus setze anys de pòsit amb Els Joglars. ¿Veu la seva vida d'actor fora de la companyia?
-No ho sé. Em costaria. Ho tinc tot muntat en funció de la companyia, però ha estat totalment conjuntural. Si ho hagués buscat, no m'hagués sortit. Si pogués treballar en les mateixes condicions, per què no?

-Els Joglars és sinònim d'Albert Boadella?
-Sense ell serien una altra cosa. Ell dóna un segell d'identitat. En tota acció col.lectiva hi ha d'haver algú que ho tingui clar, perquè l'anarquia és un mal sistema.

-També es considera un bufó?
-No arribo a tant. En tot cas, seria un bufó dièsel. Sóc molt lent.

-Com mantenen aquesta admirable postura independent, sense que ningú els pugui marcar una tendència o coaccionar?.
-La independència és fruit de no haver de dependre directament de subvencions. Per això nosaltres fem aquestes gires tan extenses, perquè les virolles surten del públic. No hi ha cap més secret!

-Després de setze anys, ¿no es pot entrar en certa monotonia?
-Malgrat portar setze anys i haver fet molts muntatges, cada nou espectacle em fa il.lusió, m'apassiona i m'obsessiona, cosa que és molt important. Però també és una manera de passar el temps, això de fer teatre, perquè estic molt d'acord amb Pla que la cosa més terrible de l'home és el tedi i l'avorriment, i aquí això no succeeix. El nostre ofici és tan il.limitat i pocs arriben a tocar alguna cosa; potser Charlie Rivel... Però els miserables com jo estem molt limitats, i ser conscient de les limitacions és un incentiu. Estic en un ofici que constantment és un reciclatge.

-Amb "La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla" va guanyar el Premi Max d'interpretació masculina (1998), i com a membre d'Els Joglars va rebre la Medalla de Oro de las Bellas Artes (1999). També ha obtingut altres premis: al Festival d'Edimburg (1992) i el Premi de la Crítica de Barcelona per "El Nacional" (1993) i "Ubú President" (1996). ¿Li agraden els reconeixements públics?
-Tinc "palpitaciones", com deia Dalí, quan vaig a rebre un premi, sobretot en la primera edició dels Max. Això dels premis està bé per a la meva mare. Els premis són la mà suada d'un polític que li ha quedat llardosa després d'encaixar-la amb la meva, i s'eixuga en la meva esquena.

-Per què en aquest espectacle no diuen: Ramon Fontserè protagonitza "Daaalí"?
-Perquè no és cert i perquè també intervenen Jesús Angelet, Minnie Marx, Xavier Boada, Dolors Tuneu, Montse Puig, Sílvia Brossa, Pep Vila i Jordi Rico. La creació de l'espectacle és col.lectiva. Cada autor és el seu propi dramaturg. Funcionem per una mena de química que desconec. Jo sol no sóc res. Tothom hi aporta la seva saviesa i il.lusió.

-I per què aquest títol "Daaalí", amb tres as?
-Perquè Dalí tenia tendència a exagerar les esses, les tes o les vocals. També deia, per exemple, que havia escrit la paraula 'revolución' amb quatre faltes d'ortografia: "Empecé con dos erres, la be no era la que le correspondía; en medio quise descansar y puse una hache, y acabé con una te". És per seguir una mica la filosofia daliniana de l'exageració.

-¿Sabrem més sobre aquest excèntric personatge després de veure l'espectacle?
-Segurament, tot i que Dalí és més conegut que Pla. El gran èxit de Pla va ser que el poguéssim fer a Huelva, Sevilla, Vigo... on no el coneixien, i al públic li va agradar la manera de presentar l'esquizofrènia. Dalí tothom sap que era molt extravagant i feia xous, però va acabar amb un final patètic menjat pel monstre que ell mateix havia creat.

-Una gran contraposició, com també era 'clown' i geni, a la vegada.
-Era un gran pallasso que des de petit volia ser geni i rei. També tenia un gran sentit de l'humor. Era un home amb una sinceritat aterridora que deia que estava envoltat d'amics, però que no li mereixien cap estima -només apreciava la seva esposa, Gala-. I també deia que era impotent, però afegia que només els grans genis ho són. Declarava que només l'importava els diners. Molts ho pensen però no ho diuen, ell no feia el Tartuf.

-¿Podem dir que Dalí va ser sempre un nen que es va negar a créixer?
-Es va entussodir a mantenir-se com el nen consentit que havia estat -el seu germà es va morir-, i segurament va pensar que això havia de ser sempre així. I Gala va ser la mare que va canalitzar tota la seva capacitat genial.

-¿Coneixerem alguns secrets fins ara amagats de Dalí?
-No. Manipulem els nostres personatges, per això coneixereu una versió joglaresca de Dalí.

-A "El Nacional" interpretava a Don Josep, un acomodador que deia que el teatre era mirar i olorar, mentre l'escenari era un espai sagrat. ¿Aquest personatge resumiria la filosofia d'Els Joglars?
-Podria ser. És l'home que es rebel.la contra l'art fet pels polítics i dirigit per ells; reclama el teatre en estat pur, com a fet ecològic.

-¿Els seus personatges no són mai una imitació?
-Els passo pel meu sedàs. No intento fer el Pujol de debò. M'imagino que és com els pintors impressionistes, que no pintaven un arbre sinó que el passaven per la seva sensibilitat.

-¿Podem dir que utilitza més el video que el mirall per preparar els seus personatges?
-Sí, perquè el mirall no el faig anar mai. Observo. Ho faig sempre; és una deformació professional que alguna vegada em comporta algun problema.

-Què ha après durant aquests setze anys amb Els Joglars?
-Sobretot a treballar una manera de fer aquest ofici. També a conviure amb gent, perquè sóc un individualista, i a treballar amb molt de rigor, seriositat i, se'm permet, profundament.

-Una virtut de Dalí que li agradi?
-El treball i la constància. Pujol, Pla i Dalí són tres grans treballadors; potser menys reconegut en Dalí perquè era un artista.

-¿Els Joglars són alguna cosa més que un grup de teatre?
-Som una unió de persones estranyes i diferents. Una mena de família molt curiosa, espúria, putativa, que ens guanyem la vida fent teatre. Tenim una dèria, una obsessió, una passió per una mateixa cosa en comú.

-Què deixareu per a la història del teatre?
-Som una proposta de teatre independent, original, atrevida i constant que ha fet camí.

-Treballar a Els Joglars, en contra del que els passa a la majoria d'actors, és molt estable.
-És veritat. Això té avantatges i inconvenients. És un treball estable. Però els altres també tenen l'oportunitat de tenir experiències més variades.

-Per acabar, digui'm una frase de Pujol, una de Pla i una de Dalí.
-Pujol: "És català tot el que viu, treballa i paga els impostos a Catalunya".
-Pla: "La vida és ondulant"
-Dalí: "L'home està mal fet: es tou per fora i dur per dintre".

Pep Tugues
peptugues@teleline.es

(ENTREVISTA PUBLICADA A L'AVUI DIUMENGE EL 5 DE SETEMBRE DE 1999)