ENTREVISTA JOAN OLLER DIRECTOR DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE TEATRE DE SITGES

-Si només es coneix Tricicle de les sèries de televisió, què trobarà l'espectador teatral a "Tricicle 20"?
-P: El millor d'aquests vint anys. A més, en directe creixem espectacularment, com la música. El vídeo o la televisió són espectacles morts. Per posar un símil informàtic, al teatre sempre es troba l'última versió de l'espectacle de Tricicle.
-J: Si algú mai ens ha vist, podem assegurar que mai ha anat al teatre. Nosaltres tenim un públic de teatre i un altre que no ho és. I veurà un humor sorprenen, alguns cops per senzill o per subtil.
-P: També hem de tenir en compte que hi ha públic que ha entrat al teatre a través de Tricicle. Entra per una porta fàcil, molt gran i després n'obre de més petites.
-C: El teatre és el nostre millor mitjà.

-Com és "Tricicle 20"?
-P: Hem escollit vint esquetxos, farem una enquesta a l'entrada del teatre, una mostra demogràfica, per veure les preferències i els nou o deu esquetxos que hem d'incloure aquella nit a l'espectacle.
C: Volem que la representació duri una hora i mitja, com sempre, i haurem de fer una combinatòria, però no estarà preparada.
P: Hi ha tanta tendència a pensar que es falsegen les enquestes!

-Per preparar els esquetxos heu necessitat un mes d'assaig?
C: Més que per assajar els esquetxos, necessitem acoblar-los perquè tingui forma d'espectacle, que sigui un paquet ben presentat, que és on radica la dificultat de "Tricicle 20".
-A Tricicle, tot es multiplica per tres?
-C: Tot menys el sou, que es divideix.
-J: Es tracta sempre de potenciar les idees dels altres, d'engreixar-les. I el procés creatiu sí que es multiplica per tres.

-El proper 1 de novembre Tricicle fa 20 anys de professió. Heu confeccionat cinc espectacles, encara que pràcticament n'heu fet set: "Coloraines" (1980) i "El baró esbarlat" (1981) a l'inici.
-C: Tricicle té una trajectòria de cinc anys de teatre infantil, que no es coneix massa perquè era en un circuit reduït, on La Caixa recolzava el teatre a les escoles. I va ser la manutenció de moltes companyies. Aquests espectacles eren de text, una història dels colors i una adaptació d'"Il visconte dimezzato", d'Italo Calvino. Per tant, són dos fòssils de Tricicle perduts en el temps que no tenim ni en vídeo.

-Els vostres primers espectacles eren per a públic infantil. Són els que més entenen de riure?
-P: Els infants, si no els fa gràcia, no riuen. Però en l'humor hi ha una gran part de subtilesa que el nen encara no poseeix.

-Quin és el text dels espectacles de Tricicle?
-J: Per interpretar i comunicar hi ha un text molt important interior que ens ajuda a ser naturals. Sempre hem procurat que el nostre gest sigui entès, i no un codi.

-Fer riure sense paraules és més difícil que fer-ho amb un text?
-P: Sí. Ara preparem una sèrie d'esquetxos per TV3, on apreciem que els gags amb text es poden estirat molt més que els de gest. Les paraules són recreacions, pauses, que no es poden fer amb gest. Sense paraules sempre han de passar fets divertits i no existeixen les pauses perquè aleshores el públic s'avorreix.

-Compaginareu la sèrie televisiva amb "Tricicle 20"?
-P: Es començarà a gravar ara. Però nosaltres no actuem; només farem intervencions esporàdiques. És per a tres actors i tres actrius, i som al darrere de la producció, la direcció i els guions. És dirà "Dinamita", perquè si no fa riure, es pugui dir que estava mullada.

-Realment fer riure en un escenari requereix molta tècnica?
-J: Pots arribar a fer riure per haver nascut graciós o per haver après la tècnica. Si van combinades totes dues és perfecte.
-C: S'ha de tenir sentit de la mesura. L'humor s'ha de dosificar.
-P: Sobreactuar i voler fer riure és el pitjor. No s'han de fer pallassades.

-Us vàreu coneixer en un curs de mim a Menorca que organitzava l'escola El Timbal...
-J: Cert. En Carles i jo havíem coincidit a l'escola El Timbal i a Menorca vam conèixer el Paco.
-P: Era allà per veure si m'agrada el mim.
-J: Després vam anar a l'Institut del Teatre.

-La primera actuació va ser a Breda, l'1 de novembre de 1979, i marca la data oficial del naixement de Tricicle. ¿Teníeu el nom abans d'actuar?
-C: No sabem si el vam decidir anant o tornant, hi ha versions contradictòries. Llavors tampoc sabíem la transcendència del nom, i potser si ho haguéssim sabut ens ho hauríem pensat més.

-Amb el temps, El Tricicle ha abandonat l'article.
-J: Era una problema fora de Catalunya.

-El 1981 vàreu participar al Primer Festival de Mim de Barcelona...
-J: Estàvem a l'escola de mim i vam fer un esquetx tècnic, molt fred, i un altre de creació pròpia. Vam tenir una crítica que ens deia "Que es retirin".

-Posteriorment un empresari també us dirà que éreu avorrits.
-C: Però al llarg de la història de Tricicle hi ha hagut molt poques crítiques adverses. I de les males crítiques n'hem fet un revulsiu i ens han esperonat més que enfonsar-nos; fins i tot, de l'experiència dels Estats Units, superat el disgust que ens va causar, hem pres decisions i tornar-hi és un fet que no hem descartat.

-Heu viatjat per 16 països. ¿El que us porta més mal record és Estats Units?
-P: Segurament, però vam marxar del teatre amb el públic rient com a Catalunya. La crítica té tanta força que vam haver d'abandonar perquè el teatre és comercial al cent per cent, van a fer negoci, i aquest era llunyà. Calia temps i per això ens va quedar mal gust de boca.
-C: També és veritat que les sortides a l'estranger mai són una meravella. En vint anys, l'únic país on ens hem consolidat, al marge de l'Estat espanyol, és França.
-J: És molt difícil ser comercials a un país que no és el teu. Però el nostre humor a tot arreu s'ha rigut molt bé.

-És curiós veure que tres companyies 'clowniques' estan exhibint dos espectacles, "Manicòmic" i "Slastic", per l'Estat espanyol i l'estranger, amb produïu i dirigiu vosaltres.
-C: Les actuacions que fan les podríem fer nosaltres. És com l'espectacle que s'ha representat al Teatre Victòria, "Stomp", que tenen quatre o cinc companyies distribuïdes arreu del món. Els Estats Units és un territori on, malgrat el nostre entrebanc per la crítica adversa, creiem que hi ha un terreny a explotar.
-J: I cada companyia 'clownica' ha vingut per motius diferents. Aquesta és una de les intencions de negoci de Tricicle. Els nostres espectacles són intemporals i universals; per tant, poden representar-se en qualsevol país de qualsevol cultura. Hi ha pocs espectacles i molts actors, i alguns tan bons com nosaltres.

-Quin va ser el vostre primer contracte?
J: Actuar a Saragossa, un mes després de la primera Fira de Teatre a Tàrrega, organitzada per Comediants. Enmig vam actuar al Festival de Sitges, on ens van contractar per anar al Regina, que gestionava un dels empresaris que es va avorrir la primera vegada que ens va veure.

-¿En algun moment de la vostra història vau pensar incloure una actriu a la companyia?
-J: Sí, a l'espectacle "Exit", però ho vàrem descartar després de veure "The Meaning of Life" de Monty Python. Fins i tot, vam fer càstings i la que vam escollir ens va dir que no.

-La vegada que heu actuat per més espectadors va ser a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Quina és la vegada que heu actuat davant menys gent?
-C: Després d'un gran èxit al Teatre Regina, vam anar a la Sala Cadarso de Madrid i vam haver de suspendre. L'arrencada va ser molt dura, però al cap d'un mes vam acabar omplint.

-En 20 anys, heu creat cinc espectacles. Una mitjana d'espectacle cada quatre anys. Tenint en compte que l'últim va ser "Entretrès", l'any 96. Ara no tocava fer-ne un altre de nou?
-J: No estem sense idees perquè farem una sèrie i tenim molts projectes, entre els quals un de cinematogràfic. Senzillament, volem fer una celebració i no estarem quatre anys explotant-lo com els altres. També podríem continuar la gira d'"Entretrès", però hem decidit celebrar els vint anys de la companyia amb una antologia.

-Sou actors, directors, productors, guionistes... També socis fundadors, des de l'any 86, de 3xtr3s, que s'encarrega de la gestió i la programació del Teatre Victòria i Teatre Poliorama.
-J: El Teatre Victòria estava a punt de ser un pàrquing per una sèrie de desastres teatrals, i amb Dagoll Dagom i Anexa, vam pensar que així tendríem un teatre per actuar, però també s'ha de gestionar i programar.

-També fundeu l'any 1996 l'empresa audiovisual Trivideo.
-C: Tricicle ha anat creixent en aquest vint anys, i ha augmentat les seves perspectives i possibilitats. Som una companyia de teatre, però creiem que en el món del cinema i la televisió podem dir moltes coses. L'objectiu és vendre productes audivisuals creats a la factoria Tricicle. És una manera de diversificar les ocupacions.
-J: De fet, el més còmode és ser actor.
-C: Però, amb les nostres inquietuds creatives, el que més ens agrada és caçar-ho, cuinar-ho i menjar-ho. És la fase completa del creador i hi trobem plaer.

-Gràcies al fet que els vostres espectacles són intemporals, heu pogut fer "Tricicle 20"?
-J: Així és. En tot cas, podem fer unes adaptacions o millores a algun esquetx; per exemple, els executius d'"Exit" no duien mòbils ni ordenadors portàtils; i alguna cosa d'aquesta tecnologia afegirem, però la relació entre ells és la mateixa.

-Què passaria si tots els somriures i els aplaudiments d'aquests vint anys es realitzessin en una hora?
-P: El nostre productor executiu, l'Oriol Ferrer, ho ha calculat i diu que es generaria l'energia suficient per fer miques els vidres del districte 5è de París.

-Als teatres, demaneu camerinos individuals?
-CS: No. Sempre ens preparem en el mateix camerino.

-La millor improvització és aquella que s'ha preparat prèviament?
-P: Sense bagatge és difícil improvitzar.

-No sou superticiosos. Heu estrenat en dimarts i tretze: el 13 de març de 1984, "Èxit", a la Sala Villarroel de Barcelona, i el 13 de maig de 1986, "Slastic", al Teatre Principal d'Alacant.
-J: Gens. Hem sortit a escena amb el color groc, hem passat per sota d'escales, ens hem tutetjat amb gats negres i les 500 funcions d'"Entretrès" també les vam celebrar en dimarts i tretze.

-El teatre d'humor té cert desprestigi?
-P: Tothom diu que la comèdia és molt difícil de fer, però els honors se'ls emporten els actors dramàtics...
-C: L'humor és de masses. I la comercialitat és el millor que hi ha.
-J: Nosaltres hem sigut comercials perquè el públic ens n'ha fet.

-Per què mai us heu deixat dirigir per un director extern?
-C: És una dinàmica que va sorgir així des del primer moment. Dins de cadascú de nosaltres hi ha un director.
-J: És molt difícil ser creador amb humor i gest, i no ser director.

-Quina diferència hi ha entre l'esquetx 'Jango', a partir de la cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan soy un señor", i un del muntatge "Entretrès"?
-P: L'esquetx 'Jango' va néixer en una hora, perquè vam agafar un disc de 'grandes éxitos' de l'estiu, on ni tan sols cantava Julio Iglesias, i vam buscar una cançó que s'adaptés al ritme que volíem fer. Va ser aquesta com hauria pogut ser una de Los Panchos. I a la nit el vam fer al Llantiol, on un mag ens va dir que teníem número per a tota la vida. En canvi, per fer "Entretrès" vam necessitar sis mesos.

-¿El més dur d'aquests vint anys va ser l'operació al peu de Paco Mir, l'any 1989?
-C: Segurament, però sempre ens ha acompanyat la sort, i en cap moment vam pensar que la història s'acabava allà. Era l'època de "Slastic", la nostra consolidació, però vam patir moltíssim.
-J: Al marge del dolor d'un amic, haver d'actuar -tot i que els substituts que han actuat amb nosaltres ho han fet molt bé- sense el Paco era dur, perquè sempre ens hem entès i hem variat ritmes davant el públic d'una manera molt compenetrada.

-I quin ha estat el moment més dolç?
-P: En tenim molts. Vivim en un permanent moment dolç, esquitxat pel meu accident o per l'aventura de Nova York que no ens va permetre posar la cirereta al pastís.

-Vàreu participar dues vegades a les 24 Hores de Motociclisme i, fins i tot, al París-Dakar...
-J: Però com el Doohan hem tingut fills, i al Carles aviat li tocarà.
-P: És una expèriència esgotadora, on és molt important l'equip, com en el teatre. En moto, la responsabilitat és zero, perquè no hem de quedar primers com en el teatre.

-Fins quan tindrem Tricicle?
-P: Estem immortalitzats en vídeo.
-C: Hi haurà Tricicle fins que el públic vulgui, perquè aquest ha creat una mena de fidelitat cap a nosaltres i l'hem de correspondre.
-J: En viu, actuant, esperem complir els vint-i-cinc o potser els trenta anys. Tricicle potser es dedicarà més a direccions i produccions. Encara que és molt gratificant actuar.

Pep Tugues
peptugues@teleline.es

(Entrevista publicada a l'AVUI DIUMENGE el 3 d'octubre de 1999)

VINT ANYS D'ÈXIT AMB ELS GESTOS

Fins l'1 de novembre del 2000, Tricicle celebrarà el seu vintè aniversari, les seves particulars noces d'aliatge de professió. I ho vol fer amb el públic, amb interactivitat. Els cinc anys no els varen celebrar perquè feia poc havien estrenat "Exit", el segon espectacle, i després de "Manicòmic", havien de revalidar l'èxit. Als deu anys, un Tricicle consolidat amb l'espectacle "Slastic" van fer una festa amb guerra de pastissos a la plaça del Pi de Barcelona, van editar un llibre commemoratiu i amics del món de l'espectacle van participar en un "Slastic especial". Als quinze van organitzar una gira amb "Manicòmic". I als vint, que són molts, han volgut reviure els millors esquetxos dels cinc espectacles intemporals creats durant dues dècades, a més d'editar un llibre que apareixerà a partir de l'1 de novembre vinent. Segur que en aquest "Tricicle 20" podrem disfrutar en directe d'esquetxos com "Suïcidi" i "Jango (Julio Iglesias)" de "Manicòmic", les trifulgues del executius i les hostesses d'"Exit", els inoblidables nens-bolquers i l'esquetx del tenis de "Slastic", el número del sofà i dels gossos de "Terrrífic", i el Dragon Kan i la bicicleta d'"Entretrès", per citar alguns dels més antològics.
Els actors de Tricicle són professionals de gran categoria assolida en vint anys. Carles Sans és el més actor. En Joan té la capacitat d'equilibrar la balança, amb una gran visió d'anàlisi entre l'ímpetu del Carles i la temperança d'en Paco, que és l'inesgotable treballador i el més esportista de tots. Hi ha facetes que un fa millor que l'altre, però mai han arribat a especialitzar-se. En vint anys han creat un particular i genuí teatre de gest.
En la creació dels espectacles i darrera l'escenari són necessàries les paraules. Per arribar a estrenar un espectacle sense paraules s'ha de parlar molt i haver fet molt treball de taula. L'instrument s'ha d'afinar, però la creació de la partitura és el més difícil. A l'escenari poden improvisar, però han d'estar compenetrats i han de procurar estar sempre tots tres d'acord. Poques vegades han fet un pas, si un dels tres no hi ha estat d'acord. Els seus primers llocs d'actuació van ser la plaça del Pi, el Llantiol o casals de barri; avui omplen teatres arreu. En vint anys, han realitzat 2.900 funcions que han comptat amb 2.850.000 espectadors i han donat la mà a gairebé a tots. Podem dir que els seus espectacles són d'humor i es basen en la mirada, el gest, les onomatopeies, l'expressió de la cara i el gag. Després de vint anys tots som capaços de reconèixer una gest, una mirada o un gag de Tricicle. De tot plegat n'han fet història i han marcat un estil propi. La finalitat de Tricicle sempre ha estat la mateixa: fer riure. Feliciiitats i per molts anys més!

Adreça internet:
http://www.tricicle.com