Susanna Barranco i Sol Picó a la presentació de Red Room

Dilluns que ve 9 de desembre s’acaba la 28 edició del Festival Temporada Alta, que ens ha estat alimentant des del 6 d’octubre. Queda, doncs, ben poc per gaudir… Però gaudim el que queda, que per a la propera edició falta vora un any!

Avui mateix arriben al Festival les dues últimes propostes de dansa, ben diferents, però. D’una banda, la coreògrafa Sol Pico i l’actriu, cineasta i ballarina Susanna Barranco estrenen Red Room, la proposta en viu creada  a partir del documental Nues, de Susanna Barranco. I també avui coneixerem i descobrirem una esplèndida coreògrafa vinguda de Johannesburg, Dada Masilo, que ens presentarà la seva particular Giselle, en un versió que s’expressa com una dona feminista i contemporània. L’interpreta la companyia The Dance Company, amb 18 artistes sud africans. Anem-hi!

SOBRE RED ROOM
És un espectacle de dansa amb amanits multidisciplinaris, que signen les creadores Sol Picó i Susanna Barranco. Tot parteix del documental Nues, que Barranco va fer a partir d’una investigació sobre la prostitució, on analitzava el treball sexual des d’una perspectiva de gènere, a través d’entrevistes a treballadores de l’àmbit i també a col·lectius i persones amb posicionaments diversos. El va crear el 2017 i l’any 2018, rebia la menció especial del premi Josep Maria Planes de investigació periodística.

La Sol i la Susanna es coneixien perquè la Susanna havia fet el documental De rodillas corazón, sobre Sol Picó, un documental que ara mateix s’està movent per Amèrica, San Francisco, Nova York, Los Ángeles… “I va sorgir la idea de fer un documental juntes. Li vaig ensenyar Nues i ens vam anar engrescant. La prostitució és com un prisma per veure on són els rols de la dona i de l’home i l’escenari et permet explicar la història des d’altres llocs. Cal saber que la prostitució és, en base, legal, però hem de mirar com donem el màxim de drets a aquestes dones”, exposa Barranco.

El documental desgrana la història de sis dones, sis prostitutes diferents. “És un tema profundament conflictiu i em va interessar molt buscar la manera de posar el meu cos al servei d’aquestes dones, posar el meu cos a la pell d’aquells cossos”, explica Sol Picó. I continua: “Hi ha una altra ballarina, Lorenza di Calogero, que balla amb mi. Però tenim dos cossos molt diferents, el d’ella fa el doble que el meu i és molt bonic veure com l’exposició i l’expressió dels pensaments i sentiments es pot manifestar a través de dos cossos tan diferents! Els sentiments i les sensacions afloren a l’argument i la nostra feina es buscar com expressar-ho.”

Per a la Susanna la gènesi d’aquesta expressió ha estat la paraula, “ja que s’ha construït a partir de les coses que elles ens han explicat responent les nostres preguntes. Són les seves veus, no ens hem inventat res. Bé, a banda d’admetre que el teatre és més literari….”  Pel que fa a la dansa, la Sol explica que el moviment es va construint a mesura que vas rebent el text. “M’he inspirat molt en el cos de l’altra dona grossa, en buscar una conjunció que no es pot aconseguir fàcilment perquè hi ha molta diferencia. Aquesta dificultat ens ha ajudat també a construir.

A l’obra coneixerem sis dones molt diferents que coincideixen en què cada una explica la seva vivència personal. “Canvia molt, per exemple si és emigrada o no. Moltes són activistes feministes, coneixen els seus drets i lluiten per anar endavant.” Hi ha una una dona del Camerun, una del Brasil, una catalana, una trans emigrada i lesbiana, una d’Amsterdam, per mostrar un lloc on la prostitució és legal. Diuen que la catalana és la més feliç: “Ha estat prostituta fins als 85 anys! Però no és tan fàcil com sembla.” Una altra explica que la prostitució va ser per a ella una barca en la que no enfonsar-se després d’una violació. “Nosaltres ens fiquem a la seva pell i parlem per elles amb veus i cossos.” L’audiovisual, present, va donant pistes de qui s’expressa en cada moment, de manera que tothom sap qui és qui. “Anem des del personatge a la persona.” La Susanna, com que és actriu, parla més que la Sol però “ens agrada contaminar el text amb el moviment i amb les imatges.”

Adele Madau interpreta la musica en directe que ha composat ella mateixa per a l’espectacle. “La música dóna una volada al tema!” Pel que fa al vestuari, volien fer referència al ballet clàssic però adaptat. Hi ha camperoles, amb roba inspirada en les dones rurals africanes. El segon acte és blanc i vermell: “El vermell són les Willis shopes de sang, que contrasten amb el blanc, el color clàssic del ballet.”

Abans d’acabar, ens ha avançat que la seva propera ‘posada al dia’ serà El despertar de la Primavera, d’Stravinsky

EL CANAL DE SALT
6 de desembre, a les 20.30 h
—————————————

SOBRE GISELLE

Narcís Puig amb Dada Masilo

La ballarina i coreògrafa sud-africana Dada Masilo, coneguda per les seves reinterpretacions de ballets clàssics com ara Romeo and Juliet i Swan Lake, debuta a Temporada Alta amb una Giselle contemporània.

El ballet Giselle tradicional tracta d’una camperola que mor amb el cor trencat després d’haver descobert que el seu estimat està promès amb una altra. Les Willis, un grup de dones sobrenaturals que fan ballar els homes fins a la mort, convoquen Giselle des de la tomba. Elles volen portar l’home que l’ha enganyada cap a la mort, però l’amor de la Giselle el salva.

Ara, Masilo agafa Giselle i la transforma en una heroïna que ressona a l’actualitat. Ja fa 12 anys que s’ha decantat per a aquestes transformacions. Li agrada la dansa abstracta i explica que “jo només volia ser ballarina. Però vaig anar a estudiar a Brussel·les i em van exigir que fes també coreografia. Llavors vaig pensar que ho utilitzaria per explicar històries!” I se li va acudir fer una reinterpretació dels ballets clàssics. Va començar fent fusió de diferents estils, com ara una Carmen, fusionant contemporània i flamenc… Fins i tot ha fet un espectacle fusionat amb la llengua de signes! “A Giselle la fusió és total. He volgut fer-me un repte a mi mateixa i centrar-me en la narració com si fos tridimensional!”

Per a la creació, explica que ha fet un zoom de cada un dels personatges: “No m’agrada que els masculins es quedin en un segon pla. Vull treballar la igualtat, com és cada relació. I aquí volia reivindicar que l’home també pateix. Ho hem treballat com en una conversa entre Giselle i la seva mare, de manera que tots els personatges vagin explicant la seva història.”

Masilo diu que ha escollit Giselle sobretot per les Willis. “Sempre m’han atret aquests personatges que són com esperits tan dolents, tan malvats… són molt perillosos.” La història acaba sense perdonar l’amant. “Volia donar la volta i enfocar-ho des de l’empoderament de la dona. No vull que el perdoni, ja n’hi ha prou!” Amb tot,deixa clar que és “lluny de la intenció de fer una obra feminista. Només vull defensar els drets de tothom però també explicar la veritat.”

L’escenografia, de l’artista visual William Kentridge, evoca la Sud-àfrica rural. La música és del compositor  Philim Miller, “que ha treballat amb música tradicional de Sud-Àfrica. Volia que el públic reconegués els temes malgrat la fusió. Hi ha veu, corda… És el primer cop que treballa en solitari, sempre toca amb grans orquestres!”  

La Giselle de Masilo, interpretada per ella mateixa, és forta, definida, seductora. En definitiva, una Giselle feminista i contemporània per remoure les arrels de la dansa clàssica.

AUDITORI DE GIRONA
6 de desembre, a les 20.30 h

  • Alicia Alonso
  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón