No cal tirar coets, però en els temps que corren és una molt bona notícia que l’assistència de públic als teatres de Barcelona durant la temporada 2009/2010 hagi aguantat –amb un lleu descens que no arriba al 2%- en les mateixes xifres del 2008/2009. En conseqüència, s’ha mantingut la recaptació (amb un lleu ascens, que ha assolit els 65.233.362,86 milions d’euros).

Amb aquestes xifres va començar Daniel Martínez, president de Adetca, la roda de premsa en la que va oferir-nos les dades més importants per fer una radiografia del comportament de les produccions teatrals de la passada temporada i de la resposta del públic. La trobada va ser el tret de sortida d’un dia ple d’activitats que culminarien al vespre amb la gala Barcelona aixeca el teló, on es presentaran els espectacles que veurem aquest any als teatres, alternats amb monòlegs i cançons que explicaran la història del Paral•lel. La gala, els monòlegs i l’assessorament ha estat un treball exhaustiu de Xavier Albertí, l’incansable dramaturg-historiador que ha inventat una fórmula personal per refrescar-nos la memòria històrica: els musicals Albertí. Tot un gènere que des d’aquí felicito i agraeix-ho.

Tornem a les xifres. És una altra molt bona notícia que hagi hagut 400 títols d’autoria catalana (123 més que l’any anterior), el que significa el 75% de tota la producció. El bon estat de salut de la normalització de la llengua al teatre s’avala amb el 1.019.800 espectadors en català davant dels 938.000 en castellà. En aquest bloc de xifres cal senyalar els 403.000 espectadors dels espectacles sense text. Aquí, la ja boníssima notícia ha estat l’augment del 39% d’espectadors de dansa (81.700, en front dels 79.000 de la passada temporada). Aquestes xifres van lligades al descens del teatre musical de 262.000 espectadors, que s’han compensat entre la dansa, el gest i el teatre de text.

En aquest context, cal tenir en compte la suma de quatre espais nous (Alexandra Teatre, Almeria teatre, Antic Teatre i l’Arteria Paral•lel que, tot i que no s’ha inaugurat oficialment, ja ha programat alguns espectacles), i la seva important aportació a l’estadística general. L’Antic Teatre, des de la seva reobertura, ha ofert 49 espectacles i la Nau Ivanow, que abans només exhibia produccions de la Federació Escènica Internacional (FEI), aquest any ha arribat a programar-ne 20. A més hi ha el Llantiol, que abans es comptava en un grup i ara va sol i ha presentat 28 espectacles més. El millor mes, pel que fa a l’assistència de públic va ser l’octubre, amb 303.000 espectadors.

PRIMERS EN ASSISTÈNCIA
El ranking amb més espectadors de pagament l’encapçala el musical Hoy no me puedo levantar, amb 293.644 espectadors al Teatre Tívoli. Segueixen La doble vida de John amb 61.976 (Teatre Condal) i Un marit ideal amb 59.385 (Teatre Goya). Això, pel que fa als teatres de mig format. Les sales amb menys de 200 localitats senyalen com a mereixedor de la màxima assistència de públic Natale in Casa Cupiello, amb 8.121 espectadors (Biblioteca de Catalunya), seguit de American Buffalo, amb 6.452 (Teatre Lliure) i El Club de la Màgia amb 6.309 (Teatreneu). Com a teatres dels dos sectors, els que han tingut més públic han estat el Tívoli, amb els mateixos 293.444 espectadors i el Teatreneu, amb 33.167 a la sala Cafè-teatre. L’estadística d’ocupació es calcula en percentatges i senyala amb ocupació màxima la Sala Tallers del TNC, amb un 80,80% i, en els de menys de 200 espectadors, la Biblioteca de Catalunya amb un 78,34%.

Després d’aquesta primera exposició, Daniel Martínez va reiterar que al moment més àlgid de la crisi (2008) el teatre va tenir un augment espectacular que es va mantenir el 2009 i repeteix el 2010. Hem consolidat la xifra assolida el 2008 canviant l’assistència als gèneres però amb un públic que ja ha sobrepassa els 2.600.000 espectadors. Crec que els 3.000.000 hi són però falta cridar-los ben fort. Si hi ha un altre boom com el dels musicals el 2008, ja hi serem, diu, rematant que els espectacles de petit format han augmentat l’audiència amb un 13% i els familiars, un 7%, el que significa un augment de 15.000 espectadors al capdavant dels quals està el teatre Regina. Va tornar a incidir en què la crisi no ha tingut efecte sobre el consum del ciutadà però si en la creació d’espectacles de gran format. El BTM va fer 297 funcions i aquest any només 100 i el Victòria, 260, en front de les 340 de la temporada anterior, va dir, citant els teatres de més de 1.000 localitats.

LES SALES MÉS PETITES GUANYEN
Júlio Àlvarez, director del Tantarantana i representant de les sales de menys de 200 localitats, va fer la seva exposició estadística amb la satisfacció de poder anunciar un augment de 25.300 espectadors, el que significa un 13%. L’augment afecta, és clar, el fet que hi ha dues sales noves –Almeria i Antic Teatre-, però sense comptar-les, l’augment és ja de 13.000 espectadors. El percentatge d’ocupació total també ha passat del 45 al 46,43%, malgrat un lleu augment en el preu de les entrades.

Pel que fa a l’autoria catalana, les sales petites hi ha apostat de ple. Ha augmentat el 100%, de 109 hem passat a 218 autors i de 181 a 335 produccions catalanes. Queda palpable que aquestes sales són la piràmide d’on han de sortir les noves autories alternatives i que tenen un paper importantíssim com a refugi i espai d’assaig per alimentar en el futur i de manera progressiva els espais més grans, va dir, cofoi.

MALS VENTS PER A LES GIRES
On si que hi ha problemes és en el seguiment de les exhibicions fora del lloc d’estrena que en gran majoria es produeix a Barcelona. Els pressupostos municipals han baixat en picat i això ha incidit en un descens de la programació teatral. I el més greu és que la tendència és d’empitjorar, molt especialment al que es refereix a viatjar per tot l’Estat. Catalunya està malament però encara es pot aguantar. A Espanya el tema de les gires és de màxima gravetat, assegura Martínez. Avui, està clar que un espectacle no pot refiar el seu pressupost a les possibles gires. Això afecta sobretot als espectacles més cars. Les companyies han de passar a una consideració de risc propi sense aval. Vull creure que estem, malgrat tot, en una etapa de reconsideració del sistema teatral a tot l’Estat. El sistema en mans públiques ha de reconsiderar-se. La nostra sensació és que quan acabi la crisi no es recuperaran els nivells d’implicació municipal que hi ha hagut fins ara. L’empresa privada ja hi té una implicació important. Cal un debat i veure què podem fer entre tots per arreglar el problema, continua senyalant Martínez.

L’extensa roda de premsa va acabar felicitant un cop més les noves sales que encara han de inaugurar-se, el Lliure de Gràcia i El Molino. En total, Barcelona tindrà 47 sales de teatre, quatre més que a l’inici de temporada passada i 10 més que a l’any 2.000. El Lliure de Gràcia no augmenta el nombre perquè quan s’inauguri, la sala petita del Lliure passarà a sala d’assaig. Canviarà el fet que la petita era una sala de menys de 200 espectadors i el Lliure de Gràcia serà de més, va aclarir Àlex Rigola.

Abans d’acomiadar-se, Daniel Martínez es va dirigir als futurs governants que tindrem clamant que quan s’està parlant de salvar sectors convindria que es plantegessin que el nostre és estratègic i necessari per a la salut del país i que, no perquè hagi aguantat la crisi, algú pensi que es pot reduir el pressupost. Sempre hem demanat un reequilibri. Aquest any s’ha baixat el pressupost públic i h augmentat el privat. NO és això el que volem. Tots ens necessitem i no hem de permetre polítiques de recolzament per sectors.

I ara anirem a celebrar-ho. Celebrarem que es consoliden els espectadors i que el teatre català està totalment normalitzat com ha de ser en un país de parla catalana. Celebrarem la il•lusió per la nova temporada i per l’esforç de tots en construïr-la. Anirem a escoltar la conferència que ha preparat Jos

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>