Presentació de 'Això ja ho he viscut'

El Teatre de la Biblioteca de Catalunya, un dels més bonics de la ciutat, acollirà, a partir del 12 de juny, un equipàs d’actors i actrius com són Míriam Alamany, Sílvia Bel, Jordi Banacoloha, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. És el càsting que ha triat el director Sergi Belbel per interpretar Això ja ho he viscut, una de les tres obres del britànic JB Priestley que parlen del temps, un tema que li va interessar a partir de les teories del filòsof John William Dunne sobre el temps no lineal, de qui n’és seguidor. Serà la última estrena de la temporada i el primer cop que Belbel dirigeix a la Biblioteca: “Des de que La Perla 29 existeix, segueixo la seva programació i el seu estil. Em sento molt feliç de ser aquí i amb aquest equip, que no són companyia però ja és la tercera vegada que treballem junts. I alguna cosa batega…” explica. Parla de Vells temps, de Pinter i Maria Estuard, de Schiller,  on han coincidit uns i altres.  Com que el que he dit fins ara ja és un aval, us poso l’enllaç amb les entrades per no perdre temps!

Però continuem. Sergi Belbel, que presideix la Fundació de la Sala Beckett, explica que “allà he passat de donar classes a tenir un laboratori on fem experiments sobre els límits de la teatralitat. I ens ha fet una magnífica dissertació sobre el temps d’una representació teatral que, segons Aristòtil, duraven un cicle solar i es feien de dia. Ha estat la introducció per parlar de les tres obres sobre el temps de  Priestley, de les que en van fer una lectura a la Beckett que va dirigir ell mateix. “La primera, Dangerous Corner,  incomprensiblement no s’ha fet mai a Catalunya i és una obra rodona. Després ve El temps i els Conway  i la tercera és aquesta.”  Durant aquella lectura, Belbel ja va pensar que volia muntar-la i anava rumiant qui podria interpretar els personatges. En van parlar, algú va suggerir d’anar a la Biblioteca, van parlar-ho amb l’Oriol Broggi i aquí els tenim!

UNA PINZELLADA DE L’ARGUMENT
L’espectacle és tot un misteri del que ens han dit algunes coses, però no en podem fer un relat perquè no l’han volgut desvetllar. “És un thriller, entre Hitchcock, un mestre de la tensió a través del coneixement i David Lynch, del desconeixement, pel que fa a la posada en escena. I entre Shakespeare i Pinter, pel que fa a la literatura. Hi ha una base documental que no podem explicar, però que entra en el concepte del Déjà vu“, exposa Belbel, que ho arrodoneix amb tota una descripció molt interessant: “El cervell es des-sincronitza, llavors la vista recull ‘el moment’ abans que el cervell i aquest l’imprimeix com a part del passat. La diferència mínima entre rebre i que el cervell enregistri, és el que fa el déjà vu.”  Al programa de ma, diu que “L’obra explora la teoria d’Ouspensky de recurrència eterna, que tothom viu la seva vida una vegada i una altra, i el Déjà vu i els somnis precognitius són el resultat de recordar vides passades. Una obra de ciència ficció on s’explorarà el determinisme versus indeterminisme.”

Amb tot, hem trobat una sinopsi: L’obra se situa en una pensió rural dels prats de North York, al nord d’Anglaterra, on tres individus, el matrimoni Ormund i el professor Farrant, es veuen induïts sense voler-ho a una confrontació fosca i molt estranya. Tots tres tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada, però cap d’ells ensuma que la tragèdia s’aproxima. El doctor Görlter, un físic alemany, estrafolari i misteriós, mirarà d’impedir el desastre…

Priestley va escriure l’obra l’any 1937, en ple període entre guerres i amb la sensació latent d’una guerra imminent. “Els dos homes, un anglès i un alemany, són metàfora de països en conflicte. L’alemany és físic i molt misteriós, i ha hagut de fugir del seu país. Hi haurà algun sustillu i sensació de perill…. però és una obra optimista. Hi ha un missatge per a aquella gent que ho veu tot negre, que diu que encara que estiguis al pou és profund, sempre hi ha una sortida. Té un punt de teràpia en la que Priestley hi creu i que aconsegueix a través del teatre, tot llençant missatges d’esperança. Ell diu que tot conflicte pot ser evitable,”exposa Belbel. I continua: “És una obra intimista, que no ens deixa córrer… Estem meravellats de la carpinteria de l’autor. Jo he de ser el més humil possible i servir les seves paraules de la millor manera.”

Com aquell que encara hi pot afegir misteri, en Sergi apunta que “cap al final es parla del fil que uneix les persones, que també és el fil que uneix una obra teatral. De seguida t’envolta una sensació de thriller. La interacció entre els actors és més important que la qualitat, de vegades!” I una altra: “Passa el cap de setmana de la Pentecosta -és a dir, aquest mateix- que simbolitza l’aparició de l’Esperit Sant als Apòstols. Una Lluna després de la Pasqua. Però no va de religió, encara que la Sílvia creu que hi ha alguna cosa més enllà de la matèria” Queda clar que no poden explicar res, oi?

ELS PROTAGONISTES
Sílvia Bel està agraïda d’estar a la Biblioteca “fent una cosa que ens ve mot de gust. És una oportunitat! En Sergi entén el teatre des d’un lloc lúdic, per aconseguir que l’espectador s’ho passi bé i s’emporti alguna cosa a casa. I aquest és un projecte que implica creativitat, imaginació, bon gust, ganes de fer-ho bé, amb paraules que transmeten veritat… Amb tot aquests ingredients, confio en què us fascinarà!”

Míriam Alamany explica que “en Carles Martínez i jo som els personatges més eixelebrats. Recordo que quan vam fer la lectura, una dona li va dir al Carles: vostè hauria de fer aquest personatge! I així ha estat, s’ha fet realitat!” El seu personatge viu malament una coa que li ha passat fa dos anys.

En Carles Martínez apunta que “quan et prepares una obra, hi ha un moment en què et toca i ho has de remenar per fer-ho arribar a l’espectador. Jo no coneixia Priestley i em vaig emocionar a la primera lectura, fins al punt que vaig sentir necessitat de fer-ho. És una obra lluminosa, sense moralines ni pretensions edificants, I és d’agrair poder compartir això amb l’espectador. I sense moralina, ens obre camins d’esperança que permeten sortir del buit!”

 En Lluís Solé, amb aquella veu meravellosa que ens acabarà fent comprar telèfons a tots, assegura que “el més bonic ha estat retrobar-me amb en Sergi, és la persona amb qui he treballat més! I també de ser aquí amb l’Oriol Broggi i la Bet Orfila, amb els que mantinc una relació intensa.” Sobre l’espectacle: “És una obra coral, amb uns personatges esplèndids i un autor molt gran que t’ho facilita tot. I és que la religió dels anglesos és el teatre! Amb en Banaco, -que és qui té l’última rèplica a l’obra-,  tota la vida hem fet coses junts. Amb en Roc Esquius menys, perquè simbolitza un mon nou enfront el mon antic que som nosaltres!”

I Jordi Banacolocha afegeix: “A mi, en Sergi sempre em crida quan necessita un vell. El primer vell que li vaig fer jo tenia 47 anys! Però m’ho estic passant molt bé, estat tots zumbats. Havia treballat amb en Broggi, la Bet i La Perla, però mai a la Biblioteca. Estic content.”

A l’obra es parla d’una manera genèrica de la màgia i el jove, Roc Esquius és la racionalitat absoluta. L’actor amb el somriure ficat i els ulls brillants diu: “dono gràcies a la vida per ser aquí amb ells, sóc feliç, estic agraït i molt il·lusionat!” Vaja, tot fantàstic!

I per si encara en voleu més, l’Editorial Comanegra, dins la seva col·lecció Dramacicles, ha editat el llibre ‘Això ja ho he viscut’, de Priestley amb traducció de Martí Gallén. A més de les llibreries, estarà a la venda a la sortida de l’espectacle. Però si aneu a la llibreria, no el llegiu pas abans!!!

 

 

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here