Norma, de Vincenzo Bellini, torna avui a la temporada del Liceu. El muntatge, el mateix que es va estrenar al Teatre Victoria mentre es reconstruïa el coliseu, ha guanyat en espectacularitat, però el principal canvi figura en l’elenc d’artistes. El primer repartiment té com a protagonista la soprano Ana María Sánchez, que representarà aquest exigent paper de Norma al Liceu per primera vegada. Anteriorment l’havia encarnat a Múrcia i a Alacant.

Aquesta versió està millorada. És més gran perquè disposem de més espai i mitjans, i més sòbria i més èpica, va ressaltar Francisco Negrín, director d’escena i besnét de l’últim president de la Segona Re- pública Espanyola, amb un curiós castellà amb accent mexicà i fran- cès. Norma és un festival de veus. En el bel canto passa com en el ballet clàssic: la història és només una excusa perquè els artistes es llueixin amb el seu art.

ICONOGRAFIA SIMBÒLICA
Negrín ha donat tot el protagonisme a la veu i ha buscat una iconografia simbòlica per reflectir l’enfrontament de dues cultures, la celta i la romana. He invertit les coses. Tot el que passa a l’exterior ho trasllado a l’interior, a un lloc sota terra, un espai claustrofòbic on es manté la resistència francesa. En canvi, les escenes interiors les he tret fora, en espais deserts, per mostrar la soledat dels personatges.

El muntatge arriba al Liceu després de l’estrena al Victòria i la presentació al Gran Théatre de Genève (Suïssa), coproductor de l’espectacle. En el repartiment hi figuren també la mezzo Dolora Zajick (Adalgisa), Dennis O’Neill (Pollione), Roberto
Scandiuzzi (Oroveso), Vicenç Esteve Madrid (Flavio) i Sandra Pastrana (Clotilde). Norma s’alternarà amb Don Giovanni, de Calixto Bieito. Per permetre el doblet, els decorats d’aquesta última obra s’han de desmuntar a la nit.

Ana María Sánchez s’ha mostrat conscient del repte que suposa abordar aquest destacat personatge, un dels més difícils per a una soprano, i de la responsabilitat que suposa fer- ho al Liceu, on Montserrat Caballé va deixar amb Norma un meravellós record.
La idea que els muntatges passats van ser millors és una cosa amb què també ha de lluitar un director d’escena quan s’enfronta a un clàssic. Negrín ho té assumit, però no li agrada. La pega dels grans títols és que el públic veterà no ve a disfrutar verdaderament del muntatge perquè ja coneix l’obra. En té una idea preconcebuda i així és difícil que disfruti amb les innovacions.

Per aquest motiu, prefereix estrenar obres de nou encuny. “M’interessa poder treballar amb òperes i gent que em permetin explorar”, assegura el director, que ha estrenat Beatrix Cenci, de Ginastera, i Orphée, de Philip Glass. Per al 2004 prepara una nova creació del danès Poul Ruders basada en El procés de Kafka, que s’espera a la nova seu de l’Òpera de Copenhaguen per al 2004.

“S’han d’estrenar més òperes actuals, amb temes d’avui. Els melodrames del segle XIX ens queden lluny”, declara Negrín, que ha portat a escena Partenope, de Händel. “No és suficient traslladar obres als nostres dies com ha fet Calixto Bieito amb Don Giovanni. S’ha d’apostar per la creació d’obres que reflecteixin aquesta època”.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story