Pau Carrió

El Teatre Nacional de Catalunya estrena aquest dijous 21 de gener a la Sala Tallers un text colpidor que ens parla de l’ètica i els límits del periodisme a partir de dos personatges icònics: el fotògraf sud-africà Kevin Carter, que es va suïcidar quatre mesos després d’haver rebut el premi Pulitzer per la fotografia d’una nena sudanesa amb un voltor al darrere, i la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada pel règim sirià l’any 2012 després d’haver cobert nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, el Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue o Sri Lanka.

L’autor, Pau Carrió, s’ha basat en els fets reals per construir dos monòlegs que interpreten Laura Aubert i Pol López, ficant-se a la pell dels dos periodistes.  Testimoni de guerra  va guanyar el XIII Premi Quim Masó 2019 organitzat per La Ciutat Invisible. S’havia d’estrenar enguany al Temporada Alta però no ha pogut ser. Ara arriba al TNC i la mala notícia és que només s’hi estarà fins al 31 de gener, i amb la meitat de la capacitat. Per tant, abans de continuar, si us ve de gust ja podeu prémer aquí per a les entrades.  El cartell és excel·lent i la temàtica, també! 

A la presentació, que ha tingut lloc aquest matí, hi han assistit Pau Carrió, Laura Aubert i Pol López, presentats per Javier Pujolràs, coordinador de programació del TNC. Ha obert l’acte dient: “Amb en Pau havíem parlat d’altres projectes i estic content que pugui estrenar aquí amb uns intèrprets com la Laura i en Pol.” 

Pau Carrió ha agraït el Premi, desitjant “que  segueixi amb força perquè s’agreix el suport a la producció. Moltes vegades si no hi ha suport no gosaries tirar endavant!” També ha tingut agraïments per al Temporada Alta i el TNC. I ens ha parlat del projecte: Testimoni de guerra son dos poemes dramàtics. Un parla de Kevin Carter, que es va suïcidar en part pel pes de la foto i en part per la seva situació vital. La seva història planteja moltes preguntes i tenia ganes de submergir-m’hi. El segon és un huracà que transita per alguns dels episodis vitals de la corresponsal Marie Colvin, assassinada a Sirià.  Són dos monòlegs carregats de preguntes que tenen a veure amb què fem amb el dolor de la Guerra, què els passa a aquells que ens l’expliquen, com reaccionem nosaltres quan ho sabem, quines preguntes traslladem als que estan fent de conductors… Volia traslladar aquestes preguntes que no tinc resoltes i compartir-les amb el públic. Necessitava escriure perquè no sé que s’ha de fer amb tot això, només que ens  hi hi hem d’enfrontar, assumir-ho sense filtre i traslladar-ho al teatre amb la il·lusió que canviï alguna cosa, que siguem capaços de plantejar-nos la nostra relació amb les víctimes de Guerres que tenim llunyanes, no només quan les tenim aprop.”

Testimoni de guerra és, doncs, una obra per a dos intèrprets “amb algun moment de música pero que podria no ser-hi. Amb uns actors que assumeixen tota la feina de canvi d’estats, preguntes, canvis de lloc físic… fins de continent! Una feina molt difícil i que ens ho fan fàcil. La meva voluntat era fer transitar les vides d’aquests periodistes amb la paraula i fer una de les coses que més m’agrada del teatre, que és això de seure junts espectadors i actors i dedicar una estona a les vides d’uns altres que no som cap dels presents. La gent gaudirà de la feina enorme de dos grans intèrprets.”

 

LAURA AUBERT ÉS MARIE

Laura Aubert

Laura Aubert comença: “Sobretot, en  Pol i jo agraïm tenir feina! Però a més, el text està molt bé i l’heu de venir a veure. Les preguntes que es qüestiona el monòleg m’han captivat i he arribat a entendre la importància de informar sobre zones de guerra que la gent no té presents, del risc que corren els periodistes per traslladar la informació. Hauríem de valorar més aquesta feina.” Pel que fa a la creació: “Ha estat un procés xulo! En Raimon Rius ha fet els llums, que és una feina molt important perquè estem sols. La Judit Colomer l’escenografia… Tot ha estat molt al servei de la proposta d’en Pau.”

Per a la Laura “és un text amb una informació molt ben contrastada. Veiem dues persones molt compromeses amb el que estan explicant i no ho volen fer de qualsevol manera. Busquen el mateix des de punts diferents. Cadascú arriba a límits des del seu lloc.” 

La Laura assegura que la va ajudar molt la Txell Feixas, corresponsal a Beirut de TV3:  “Em  va ajudar a entendre que sempre penses que tornaràs, que ho pots fer tot, que la por no existeix. No hi ha límit al periodisme, entens que a la Guerra hi ha molta vida i en el cas de la Marie, la seva vida perd valor, els límits son llunyans i trencables.”


POL lÓPEZ ÉS KEVIN

Pol López

Pol López explica que “el monòleg es planteja per parlar de l’horror al mon. Kevin opta per posar el cos en risc de morir. És una persona blanca i ell no vol ser blanc en  lloc de apartheid, no vol ser privilegiat. Pensa que el seu paper al mon té una certa utilitat amb la fotografia, on nosaltres no veiem l’horror sinó la fredor i el desconcert, mentre ell veu l’horror, la part fosca de la humanitat. I es pregunta com mostrar l’horror i tocar les persones, fer-les canviar i pensar.” I assegura que “a nivell teatral m’agraden especialment els poemes dramàtics. Però aquest també podria ser tràgic, perquè ha estat un procés molt dur viure de prop els conflictes que tenen aquests periodistes de Guerra, trobar que sigui útil al públic… Ha estat difícil de travessar, però un  cop el travesses i et deixes travessar pel to, la peça creix i agafa una dimensió tràgica que l’intèrpret ho pot convertir en una cosa lúdica. Intentem retrobar aquest to per gaudir-ho nosaltres i que ho pugui gaudir el públic.”

Pol López apunta  que Kevin si que viu al límit. “Es va suïcidar quatre mesos després de rebre el premi.  Sempre està buscant el límit, mai ha sabut on era la mort i la fotografia el pot treure d’aquest lloc. Un amic mor i això l’aboca encara mes a l’abisme i a la negritud que ja sentia per tenir un premi del que no se sentia guanyador.  Té una vida d’autodestrucció i el pot salvar posar-se en conflictes bèl·lics.”

 

D’ON SORGEIX LA CREACIÓ
Pau Carrió va començar a escriure amb el monòleg de Kevin. “Recordo la fotografia i recordo haver vist un reportatge poc temps després del suïcidi. Jo devia tenir 16 anys. És una història que vaig anar seguint i perseguint després. Què hem de fer amb la fam del Sudan? Semblava que Kevin l’havia de resoldre donant una barreta energètica a una nena. Una manera simptomàtica de com fem les coses. Veient la foto generem empatia amb la nena, això és positiu, però ens quedem en una petita empatia i ignorem el gran fenomen: que la foto es la imatge de gana de milers de persones. Intentant resoldre el problema posant un plat a taula ens trèiem un pes de sobre!” 

Pel que fa al text sobre Marie: “Comença quan tinc ganes de fer un monòleg amb la Laura i en la recerca em trobo amb aquest personatge a través d’entrevistes. Les cròniques de Marie Colvin són una col·lecció de tragèdies escrites per algú amb qui has empatitzat. Era algú que ens feia entendre el fenomen.”  Carrió explica que l’associació no va néixer perquè buscava un tema de periodisme. “Buscava un monòleg i amb Kevin va aparèixer l’altre. Em van atrapar els dos personatges.”

Xavier Pujolràs tanca l’acte dient que no és un testimoni d’una guerra sinó de moltes guerres. “A la Sala Tallers no veurem un punt de vista de les víctimes sinó dels que ens les expliquen, el que ens aboca a uns textos molt potents, que fan que siguem conscients de la barbàrie que podem fer els humans. Les guerres no son llunyanes, son ben properes No podem perdre de vista que això ens pot passar a nosaltres!” I ha recordat que són pocs dies, un aforament reduït… “Però us emportareu un gran espectacle!” 

BANNER QUINZENA METROPILITANA FILATURAS 2021
Banner Quinzena metropolitana 2021