Sergi Belbel parla sobre La senyora Florentina i el seu amor Homer

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El director va pensar  de seguida en la Mercè Sampietro per fer la Florentina. foto: Marta Armengol

El Xavier Albertí feia anys que intentava que tornessis a dirigir en el TNC i finalment, et vas decidir amb aquesta obra si la feia la Mercè Sampietro. Com va anar aquest procés?
Quan el Xavier va entrar al Nacional, em va oferir dirigir alguna cosa, però era el seu projecte i trobava que no ho havia de fer. Però l'última vegada que em va trucar, em va venir amb coses molt concretes i la primera d'elles era aquesta. Quan em va dir el títol de l'obra, li vaig dir que no. Ell deia que estava escrita perquè jo la dirigís. I jo li reconeixia, però al mateix temps no veia què podia aportar respecte al muntatge del Mario Gas. Quan jo era director del TNC vam dedicar coses a la Rodoreda i aquest text hi era sempre. Si no el vam posar en escena va ser per la proximitat amb el muntatge del Mario. Però rellegint-lo, vaig veure coses. La Rosa Novell no tenia l'edat del personatge, el text diu que la Florentina i les veïnes són dones a la seixantena, i en el muntatge del Mario ho eren les veïnes, però la Novell tenia 45 anys. La relació que jo recordo entre elles era de dones grans protegint a la no tan gran, però en el text totes tenen la mateixa edat, la diferència és en l'estatus, la Florentina és propietària i les altres, no. I l'altra diferència és que la Rosa Renom, que feia de Zerafina, també era grandeta quan ho va fer. I el text diu que té 18 anys. És una diferència gairebé d'àvia i néta. I vaig pensar que per aquesta banda, podia aportar alguna cosa. I l'altra diferència és l'època en què passa l'acció, el Mario la va moure fins als anys 30, era un muntatge fosc. I la Rodoreda la situa el 1914, per a mi, és la Barcelona de les flors, del modernisme català. La Barcelona que s'expandeix a món, lluminosa, que creix. I vaig pensar que sí que podia aportar alguna cosa sense desmerèixer l'anterior muntatge. Hi ha gent a qui li pot agradar més una versió més fosca i on les edats no tenen tanta importància, però jo vaig considerar que podia fer un muntatge diferent. En veure això i en veure la Sampietro de principi a final.

Quan et vas adonar que la Florentina tenia 60 anys, la vas veure a ella?
Vaig rellegir l'obra amb ella al cap i vaig pensar que si la Rodoreda estigués viva, hauria escrit l'obra per a ella.

Veus coses de la Florentina en la Mercè?
No s'assemblen en res. És com a qualitat actoral. La Sampietro és una actriu molt neta, molt poderosa, que calla tan bé com parla.

A què et refereixes quan parles de neta?
A precisió. I té aquest posat de dona amb estil, elegant, amb vida interior. Un conjunt de coses no tant de la Mercè Sampietro dona, sinó de l'actriu. Veia que la Florentina només podia ser ella. I quan veus una cosa d'aquestes, en teatre, un escrit literari es torna de cop un espectacle. I li vaig dir a la Mercè que si ella deia que sí, jo diria que sí. I que si deia que no, jo diria que no perquè si havia fet una lectura veient-la a ella des de la primera rèplica fins a l'última, no li podia fer a una altra actriu aquesta mala jugada. Tota l'estona estaria pensant "com ho hauria fet la Mercè?" Li vaig dir els motius pels quals em venia de gust dirigir l'obra i va dir que sí. A partir d'aquí, tot va venir rodat, excepte la nena.

També les veïnes?
Van venir rodades. Quan la Mercè va dir que sí, va venir l'Homer i les tres veïnes. El Toni va dir que sí de seguida. I les veïnes, va ser proposta meva. Primer, la Minguillón; a la Carme Callol l'havia vist feia poc i em preguntava què se n'havia fet, havia treballat molt al Lliure amb el Pere Planella. I a la Teresa Urroz perquè tinc una flaca des que la conec, sempre he pensat que volia treballar amb ella. Després vaig decidir que tots els personatges masculins que no fossin l'Homer els fes un sol actor, com una cosa simbòlica, són personatges amb incidència, però petits. I volia fer-los amb l'Enric Cambray, em moria de ganes de treballar amb ell perquè des que el vaig veure vaig pensar que seria la bomba i ho és.

On el vas descobrir?
Ja m'havien parlat d'ell, però va ser a Molt soroll per no res. Estava veient tot el desplegament de mitjans i de cop i volta, veig un personatge secundari que em sembla molt bo, i era l'Enric. Al cap de mitja hora, en el mateix espectacle, em quedo amb un altre personatge que em sembla molt bo i tornava a ser l'Enric. Em vaig fixar en dos personatges petits i diferents i resulta que eren el mateix actor. Per fer quatre papers petitons en aquesta obra era ideal.

I faltava la Zerafina...
Si conservo l'edat de les dones grans, necessito conservar la de la nena. És la coprotagonista i al final, acaba sent la protagonista perquè la Florentina li cedeix aquest protagonisme.

L'Elisabet Casanovas és coneguda per sortir a Merlí, la vas trobar gràcies a la sèrie?
Vaig fer un càsting molt lent amb persones molt determinades, potser en van passar 16 o 17. Trobava actrius extraordinàries, però eren massa grans pel paper. El fet de tenir més de 20 i molts ja suposava no respectar l'edat del personatge. I les que tenien l'edat del personatge, impossible. No pots agafar a qualsevol noia de 18 anys i posar-la a la Sala Gran amb la Mercè Sampietro donant-li la rèplica, amb aquest paper i papissota. Jo estava mirant la primera temporada de Merlí perquè sabia que hi havia joves i m'havia fixat en ella. I va passar una cosa meravellosa, quan l'anava a trucar, una de les candidates a les quals havia dit que no, m'envia un whatsapp i em diu que provi a l'Elisabet. Li vaig fer quatre proves, havia d'estar molt segur. I al final, ha sigut un èxit. Aquesta noia té un poder, fa veure que no ho sap, però crec que sí que ho sap. I ara depèn de tot, una carrera no es fa només a cop de talent, es fa també amb sort, amb oportunitats i amb les tries que ella farà, però descobrir un talent així és un fenomen que passa cada cert temps. A sobre, és bona noia, aplicada, llesta. Connecta molt amb el paper, tot i que no és com la Zerafina. Té 21 anys però té una maduresa que la fa ser especialment dotada per vehicular emocions. I d'això ens n'hem adonat tots els que hi hem estat treballant. Hauries de veure com la tracten, tots tenim la sensació que l'Eli és una persona molt potent com a actriu i com a persona. El que surt no és perquè sí. Enamora, artísticament parlant. És molt bonic i molt emocionat quan passa això. De cop, el teatre té molt de sentit. I la relació amb la Mercè és meravellosa, es donen la mà dues generacions, i també amb el que anomenem 'el cor de les tietes'. Amb aquestes cinc dones es crea una energia molt potent que connecta molt amb el significat de l'obra. Quan al final, se'n van cridant amb les flors, hi ha alguna cosa de veritat. Estem fent comèdia però a sota, hi ha alguna cosa. Són dones castigades que s'agafen de les mans i celebren la vida. Pot agradar o no, pots dir que és una cursileria, però per a nosaltres no ho és, és una celebració de la vida real. És molt emocionant. I això de l'Eli també ho és. Amb la Mercè és brutal, però ja sabia que sortiria bé. En el fons, és un personatge difícil perquè traga i traga, és el pal de paller. I té aquest final tan emocionant de què tot el que tinc, t'ho dono a tu.

La sorpresa ha estat la Zerafina, doncs...
Si la noia no hagués funcionat, l'obra no funcionaria. Si la Florentina ha de donar tot el que té a una minyona papissota que no et crea cap empatia, tothom pensaria que s'ha tornat boja.

La Florentina és una dona clàssica de Rodoreda, que somia i al final, topa amb la realitat, però aquí compta amb la complicitat incondicional de les amigues. El gran tema de l'obra és aquest cant a l'amistat i a la vida, malgrat les misèries?
El gran tema de l'obra és l'amistat femenina, el fet de donar-se la mà. La solidaritat de l'amistat per suplir la desgràcia. Ella diu una frase terrible; 'tota la vida he estat esperant no sé què i l'espera s'ha fet fidelitat'. Com pots ser fidel a una espera, si l'espera és l'assumpció de què no tens el que vols? I el moment final, quan ja és vella, i ho diu i fa mal, s'adona que tot era mentida. I la capacitat que té de reconvertir-ho. Dóna tot allò a la minyona i es queda tranquil·la, ni s'ensorra ni es posa a plorar, demostra grandesa. És molt de dona, en el bon sentit de la paraula. De persona que ha patit i que en un moment donat, diu que ja n'hi ha prou. I després hi ha una escena que per a mi, és la millor de l'obra, quan arriba l'ex promès de la Zerafina i ella li diu 'tu m'has donat tot això, et demostraré que la teva vida ha tingut sentit'. Dient que no al noi està dient-li a la Florentina 't'he entès, sé el que no he de fer, sóc mereixedora de la teva herència', és molt bonic. Tot això fa que una autora que no ho és de teatre, amb aquest final tan potent supleixi les possibles mancances del text. Per a mi, el final és el que dóna grandesa a l'obra.

Comentes que la decisió de la Florentina és molt de dona. Penses que un home reaccionaria d'una altra manera?
Crec que un home cauria en una cosa més simple. Primer, que no m'imagino un home a qui li passés aquesta situació i si li passés, es revoltaria contra la persona, la revenja seria a un nivell més primari. La Florentina és molt txekhoviana; assumeixo que jo no ho he tingut, he estat tota la vida esperant, però al meu costat tinc un diamant i vaig a fer que brilli. El que jo no he aconseguit, ho aconseguirà una altra. Tots els personatges de Txèkhov diuen 'jo he estat infeliç, però si això ha servit perquè el fill del meu fill sigui feliç, haurà valgut la pena'.

Has volgut potenciar aquest to de celebració de la vida amb el final de les flors?
Totalment, ho tenia molt clar. Això de les flors em connectava amb l'època modernista, que s'emmiralla amb les flors. Jo visc a l'Eixample, estic acostumat a veure modernisme i en sóc un gran defensor, en tot els sentits, també a escala filosòfica. És un moment en què Barcelona s'expandeix, crec que a Rodoreda li queda molt bé aquest moment. Després, hi ha èpoques més tèrboles, els anys 30, la Guerra Civil, tot s'enfosqueix i es torna gris. I també hi ha la flor, és un dels temes de Rodoreda. I elles no paren de parlar de flors. Vam posar aquest jardí no realista que les està esperant en el nivell simbòlic, no real. Estem dient, d'alguna manera, que això acabarà bé. La gran frase és la darrera de Zerafina, quan diu, 'fora d'aquesta casa, tot és comèdia'. Fora d'aquesta casa us espera la gran comèdia de la vida perquè la celebreu.

En aquesta línia, heu apostat per una escenografia espectacular que transmet aquesta sensació de llum i de vida...
Quan el Xavier Albertí em va dir que anava a la Sala Gran, em van saltar totes les alarmes. Hi ha gent a qui no li agrada aquesta cosa grandiloqüent, a mi m'encanta, no en puc renegar. Aquest espai em suposa reptes d'espectacularitat. Si la gent s'asseu a la fila 8, veu una cosa, però si s'asseu a la fila 18 en veu una altra. És una obra de cambra, però jo l'he de fer també per a la gent de la fila 18. De fet, el final el gaudeix més la gent de més amunt, l'efecte del jardí vist des de dalt és millor.

Tenies clar que volies aquesta galeria, doncs?
Absolutament. El Max (Glaenzel) es va quedar molt parat quan li vaig dir que volia modernisme català, no ho havia fet mai. Vam mirar la casa Lleó Morera, torres del Tibidabo de principis del segle XX, amb aquesta cosa senyorial. Convençut de què volia això i de què era per a la Sala Gran. Per a la Sala Petita hauria fet una altra cosa, molt més de cambra, sense aquest punt d'espectacularitat que crec que demana una sala on tots els espectadors tenen una visió diferent.

Tot i que l'obra retrata unes dones de fa 100 anys, la Mercè Sampietro ha comentat que els espectadors d'avui se sentiran identificats amb algun dels personatges. Hi estàs d'acord?
Totalment. Crec que és un valor que té la Rodoreda, retratar un tipus de dona, la dona catalana. Crec que és un homenatge a la tieta, a la dona catalana en les seves facetes múltiples. De les tres veïnes, n'hi ha una que està al mercat venent, una altra és l'artesana, i a l'altra, li toca la loteria i fa inversions com un banquer. Són tres dones molt diferents i la Florentina, que és propietària i professora de piano. Només falta la noia de poble, que acaba entrant a la casa. La Catalunya rural contraposada a la petitburgesa i burgesa. Hi ha totes les Catalunyes a través de la dona. És meravellós com la gent s'hi enganxa, tot i ser personatges de principis del segle XX. I també hi ha el tema de la solidaritat femenina, que surt molt poc en teatre. Més aviat, trobes textos en què les dones es peguen, rivalitzen pel mascle. Aquí és tot el contrari. Per això té un punt de modern. A més, estem farts de l'amistat masculina; bevem i ens emborratxem i ens n'anem a Las Vegas.

Tot i que aquestes dones tampoc no paren de beure...
Les seves Vegas és el menjador de casa, beuen i mengen pastissos. Vinga moscatell i visca la vida! He vist molt poques obres on el tema central sigui l'amistat femenina.

Encara que el títol sigui La senyora Florentina i el seu amor Homer...
El títol enganya. Finalment, és la senyora Florentina sense el seu amor Homer. I és un pols entre la falsa promesa de l'amor i l'amistat, i com l'amistat pot damunt del qual t'han venut del príncep blau i que tu t'has empassat. Sort que en té d'elles, que li fan de Pepito Grillo.

Després de 4 anys, com ha estat el retorn a la teva antiga casa?
Fantàstic. No haver d'anar al despatx era meravellós. Era com tornar a treballar amb una gent que estimava i coneixia sense el pes d'haver de dur la casa.

No et feia una mica de pena?
En absolut. Jo no tinc vocació de gestor. Tinc vocació de dirigir teatre. Ha estat un plaer molt gran, m'ho han posat tot molt fàcil, ha anat com la seda, un retrobament amb un equip que funciona com un rellotge. Només tinc paraules bones per l'experiència, repetiria amb els ulls tancats. El final de la meva etapa va ser molt angoixant, amb la crisi, els ERO, amb l'IVA del 21% vam haver de refer tota la temporada, va morir l'Anna Lizaran a punt d'estrenar l'espectacle amb ella... Vaig marxar en un moment terrible, de remodelació, retallades, reestructuració. Un mal rotllo. Vocació de director del Nacional no en tinc ni en tindré mai, de dirigir al Nacional, encantat de la vida.



Tria entrevista