Coco Comín parla sobre Moustache

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

La directora Coco Comín.  foto: Angeles castuera

Després de 25 anys al capdavant de musicals d'èxit, Coco Comín presenta amb Moustache un espectacle que és completament Coco Comín.
Moustache és la cristal·lització de tota una vida, una carrera dedicada no només a la docència, que és l'altra gran part de la meva activitat professional, sino a fer espectacles.
He escrit el meu musical després de molts guions fets. Tots els 'family shows' que fa molts anys que faig, els he escrit jo, fins i tot amb Grease, vaig canviar el guió de la segona part de l'espectacle. 'Grease, el concierto', que vam fer a Madrid, tenia el meu segell, el text el vaig escriure jo. Potser al públic el sorprèn que jo signi el guió, però no sóc novella en el fet d'escriure. I mai havia sentit coses tan boniques per part del públic en acabar les funcions. Com amb Moustache. I és que des del mateix moment de la concepció, que l'estic cuidant.
'Aquesta vegada vull fer-ho jo com em vingui de gust', em vaig dir. Som un país creatiu i volia fer un espectacle com a mi em vingui de gust i com a mi m'agradi. Per això ha estat com un acte de llibertat reivindicativa.

Perquè vas escollir l'època en què es desenvolupa Moustache, entre els anys 10 i 30 del segle XX? Documentar-te t'ha suposat molt de temps?
Jo sabia que hi havia un buit, que no hi havia cap musical que estigués col·locat al Londres de 1910. També pensava que l'època post-victoriana és molt bonica i volia situar la història en una ciutat europea. I l'estètica del vestuari sempre he pensat que era la millor. Vestuari ric, corsés, cancans... Volia també recuperar l'aroma del music-hall antic, tal com es feien aleshores les coses: una mica a l'estil dels Monty Pyton, una mica absurd. Els personatges diuen coses que no s'esperen i descol·loquen a l'espectador a cada nou número. Que ningú sabés on està situat. I una vegada el públic ja està col·locat, i se situa en un espai on es fan xous populars, blancs, divertits, on es fan acudits i imitacions, pot imaginar que la segona part serà del mateix estil. Però no. A la segona part es narra la història d'una persona, una vida humana, a la qual li passen coses, com a tots nosaltres. Coses que el poden dur a caure en una depressió i a aplicar l'autodestrucció.
És teatre de l'absurd i molt anglès, ja les feien, aquestes coses, a principis del segle XX. Volia recuperar aquest ambient de music-hall, que no de cabaret, tot i que la gent ho confon. El cabaret i el music-hall no tenen res a veure. El cabaret és més sòrdid, normalment no té tants recursos econòmics, està submergit, va lligat a un bar on es prenen copes normalment. El music-hall es va construir damunt dels cabarets, és un teatre de més classe i espectacles blancs.

Has volgut reivindicar el claqué que es fa a Barcelona.
Tot això només era una idea estètica i d'ubicació. El musical realment va sortir perquè a l'escola tenia molts estudiants que fan molt claqué. Alumnes graduats que quan acabaven la seva formació deien que no tenien sortida professional. No volien continuar fent classes de manteniment. M'agrada tant el claqué que vaig pensar a fer un musical on tots els números ballats fossin només de claqué. Perquè aquí també hi ha un buit, i jo havia de col·locar el claqué en el lloc que li correspon. i que la gent vegi com es balla claqué aquí a Catalunya. Són els millors ballarins d'Europa. A l'espectacle el barregem amb diferents estils musicals: el balla un amant hindú de la reina Victòria, es balla amb una jota... El 'pequeño Max', que és el protagonista de l'espectacle en tant que estrella principal del Moustache, fa una paròdia dels escocesos, que respecte als anglesos són els més cabuts, podríem dir. I buscant un paral·lelisme aquí, vaig trobar que l'aragonès era un prototip reeixit.

El públic del Moustache és també molt popular. Durant l'espectacle se'n parla, perquè el teatre acull una visita molt especial una nit: un membre de la família reial. I el que passa al local li agrada tant, que decideix repetir. Aquest contrast entre poble i aristocràcia, i el fet que agradi al rei, ho acaba pagant car, el protagonista.

Sí, el rei Eduard VII es converteix en assidu d'aquell local perquè és el petit gran alliberament que es permet entre tota la rigidesa de Palau. I a partir d'aquí comença la gran davallada del 'Pequeño Max', perquè comencen a dir-li que és el bufó del rei. Un fet que a ell el mata, perquè no s'ha valorat com a còmic i no li agrada perdre la simpatia del públic 'de sempre'. Intenta canviar la situació i recuperar el seu públic però ja no ho aconseguirà mai a la vida. I això és una cosa que ens passa també molt a la vida real.

El 'Pequeño Max' viu un conflicte etern: el del còmic que vol ser reconegut com a actor dramàtic. Ell vol fer Ricard III
Que és l'obra més llarga i més difícil de Shakespeare. I això no és inverosímil. Això els passa als còmics. Els còmics són actors als quals la vida hi ha conduït a fer riure, que sembla que sigui menor. Normalment, fora del teatre, els còmics no són gent que faci riure. Són molt austers i els pesa haver d'estar sempre fent divertir als altres. I els cataloguen. Això ho he volgut reflectir a Moustache. Aquest dilema.

Aquest doble vessant del personatge protagonista requeria un actor que entoma la feina de fer de 'Pequeño Max' amb tota la força. I amb molt de talent, el Sergio Franco.

El Sergio ha estat alumne de l'escola. El vaig contractar per primera vegada a Grease i tenia un paper molt petitó, sense gairebé text. Feia una 'rata de blblioteca' a qui tothom es treia de sobre, li feia empentes... I ell, d'aquest petit personatge va fer un gran paper. Està preparat en totes les disciplines escèniques, i li he fet el 'Pequeño Max' perquè les pugui mostrar. I això ha estat una mica la història de tots els actors i ballarins. No s'ha fet càsting, aquesta vegada, perquè cada vegada em costa una malaltia haver de dir que no a centenars de persones. I tenia un seguit d'actors i ballarins que m'ha demostrat la seva lleialtat i que no han acabat d'esclatar. I jo els volia donar aquesta possibilitat. I així vaig anar escrivint els papers de cadascun pensant en les seves qualitats vocals i en la seva personalitat física.

Un aspecte que destaca en aquest musical és l'acompanyament dels músics, que fan la música en directe. Hi ha melodies fetes expressament per a l'espectacle i d'altres 'manllevades' del pop, el clàssic, el rock...
Un 30% de la música l'ha fet per a les funcions el Xavier Mestres, el director musical. Hi ha alguna, molt específica, per a la que s'han demanat els drets i se'ns han concedit, però les hem regirat. Jo he fet totes les lletres de les cançons, les he adaptat perquè expliquessin la història en qüestió. I el Xavier Mestres ha revisitat les melodies. Per exemple, hi ha una cançó de Demis Roussos, que ningú sap que ho és perquè li ha donat un altre tempo, un altre estil. N'hi ha una de Joe Cocker, Faith in me, que nosaltres l'hem transportat a l'Àfrica...I la música incidental, la que lliga escenes i fa de suport dels números, són del Mestres.

Totes aquestes melodies, adquirides o fetes per a l'espectacle, estan molt ben lligades i sonen molt bé.
Són 6 músics polivalents que fan sonar fins a 46 instruments. Tenim 90 canals de so perquè també hi ha molts micros. A sota de l'escenari hi ha una mena de calefacció radial de micròfons. Està minat. N'hi ha 30 per tot l'escenari. I els nois que porten pantalons, van amb un micròfon a les sabates. I no s'acopla ni un micro. L'apartat musical és un dels mèrits grans de Moustache.
Els peus dels ballarins esdevenen un instrument més i t'acabes acostumant al seu virtuosisme. Perquè la primera vegada dius: 'ostres, com piquen'. Però acabes trobant-ho normal. I no és normal, allò. De vegades sents el que fan però la vista no pot seguir com s'han mogut els peus, de tan ràpid que van.

Molts estils, una tècnica impecable, virtuosisme... Aquest no és un espectacle senzill.
No, no ho és. Jo trobo que és un espectacle culte. Perquè jo m'he dedicat a assessorar-me per donar moltes referències històriques. I m'he documentat. Sobre la reina Victòria, per exemple: els amants que va tenir, els naixements, els pirates que surten, quan van ser afusellats o penjats, els detalls sobre l'almirant Nelson i la batalla de Trafalgar. Tota l'estona estic donant apunts històrics. Els filòsofs que surten al principi de la segona part expliquen la història d'Aquiles, o citen Sòcrates. I ensenyen un munt de paraules que pensem que són latines i no són. Provenen del grec. Va ser Grècia que les va inventar. M'esforço en què la gent que vegi Moustache surti amb alguna dada que no sabia abans. Tot això embolcallat amb diversió, perquè encara que hi hagi molla no pot resultar pesat. I he vigilat també que els nens s'ho passin bé. Hi ha concessions als nens. Jo vull que surtin d'allà havent vist un pallasso (el 'petit Max'), a qui passen coses.
Els nens són els que ho entenen millor. Coses que pels grans passen desapercebudes perquè estem més condicionats, ells les agafen de seguida amb la seva sensibilitat especial. Tots els públics gaudeixen amb Moustache.

Tria entrevista