AVINYÓ. – El gegant xinès es mou. Hong-Kong batega al seu al voltant. Una muntanya de roses vermelles –flor que va ser símbol de la ex colònia britànica– s’aixeca en un cantó de l’escenari de la Cour d’Honneur, es desplaça després per la immensa tarima mentre més d’una vintena de ballarins l’assetgen cordialment, la cortegen, bromegen amb el públic, executen sols de ball seductors o coreografies enèrgiques, disciplinades. Muntat en una cadira penjant, un operari és alçat fins a les més altes finestres de la fortalesa papal per a netejar els cristalls… El gran escenògraf Peter Pabst ha fet una de les seves més brillants creacions amb aquesta muntanya de roses. Un home descendeix per ella amb el tors nu, un adorn de brillants en el coll i un gos pequinès en cada braç. Més endavant, el mateix personatge intentarà esquiar per les llomes de pètals encesos. De tant en tant, el grup s’esvalota i hi ha un aquelarre floral i les roses salten per l’aire. Se suposa que és per l’alegria d’una trobada. Si s’ha de jutjar per la gran ovació que la companyia de Pina Bausch va escoltar al final de la representació primera de Li laveur de vitres, el festival d’Avinyó no ha pogut tenir una inauguració més brillant. A tenor, en canvi, de les presses que molts tenien per abandonar el recinte, l’èxit quedava entelat pel regust equívoc que deixen –recordi’s Masurka Fogo, en el nostre TNC– les últimes produccions del Tanztheater que dirigeix la gran creadora alemanya. Per a no perdre’s el triomf en olor de multitud, la dama de Wuppertal es va avançar a complir amb les salutacions, abans que els precipitats haguessin desaparegut. Temps enrere, només una ovació molt insistent aconseguia que Pina Bausch sortís a escena i, encara així, ho feia “in extremis”, amb l’aire dolorós de qui no té més remei que dur la pesada càrrega de la seva genialitat. Li laveur de vitres (El netejavidres) és fruit de la mirada cosmopolita que ha dut A Pina Bausch a inspirar-se en ciutats com Palerm, Madrid, Viena, Lisboa… per a elaborar els seus últims espectacles. La corògrafa i la seva companyia van estar en Hong-Kong en 1996 i, un any més tard, en el festival de la ciutat que deixava de ser colònia anglesa per a integrar-se a Xina, es va estrenar El netejavidres deixant el rastre d’unes opinions dividides. Una part del públic local aconseguia contemplar la seva ciutat d’altra forma, encara que la gran majoria no trobava la manera d’identificar-la amb l’espectacle. Al cap i a la fi, el normal. Quants madrilenys van sentir que Thanzabend II, creat en 1991, els parlava de la seva ciutat? No tenen aquests espectacles la funció mecànica d’una descripció coreografiada sinó que troben en l’estil, en la llum, en l’aroma de cada realitat urbana específica, alguna cosa que la coreògrafa qualifica com “una ona que em conduïx a la recerca de noves energies”. En la Cour d’Honneur no hi ha hagut forma d’instal•lar el pont penjant que havia en la versió original del “netejavidres”. En 1998 vaig tenir ocasió de veure l’espectacle en el Festival de les Arts i la Música de Brooklyn i és cert que alguns dels seus ingredients s’han esfumat a Avinyó. Per contra, la proposta ha guanyat en espectacularitat i tota la part coral s’ha vist enormement potenciada. Passen els anys i Pina Bausch no deixa que li abandoni el seu formidable sentit de la sensualitat i de la màgia escènica. “Li laveur de vitres seduïx, sobretot, pel magnetisme d’uns intèrprets severament ensinistrats, que actuen amb la mirada clavada en el públic en una expressió única d’enigmàtica o maliciosa complicitat que han de manejar, com manament ineludible, tant els més joves com els més veterans, entre aquests últims, el ros Dominique Mercy o l’andalusa Nazareth Forner, amb més de vint anys en la companyia.

  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón