Quan acaba la música de Gabriel Fauré, amb disset nenes de veu celestial envoltant la platea, i s’apaga el llum de la sala, el públic resta en silenci. No saben si aplaudir. Ha passat una hora i mitja des que han entrat al Teatre Nacional de Bergen (Noruega) per veure i escoltar Voices, l’últim espectacle de Calixto Bieito. Han quedat sacsejats pel que han vist i sentit, un collage de textos i cançons que parlen del dolor a partir de la Passió segons sant Mateu de Bach. I el mínim que es pot fer després de sentir els testimonis escruixidors de Primo Levi o Fritz Zorn és callar. Al cap d’uns segons aplaudeixen. I els intèrprets d’aquesta peça creada per Bieito i el dramaturg Marc Rosich surten a saludar.

No era fàcil el repte de construir “una passió moderna” -subtítol de l’obra-, que canviés el camí de Jesús cap a la creu pel trànsit dolorós de l’home per damunt la terra. Com explicar el dolor? I no el mal, sinó el dolor, un fenomen tan personal, tan indescriptible. Primo Levi, per exemple, recordant el seu pas per Auschwitz, es rebel·la contra déu. Zorn, malalt de càncer, diu ser l’ocàs d’Occident. Com diu Pavese a L’ofici de viure, “l’ofensa més ferotge que es pot fer a un home és negar-li que sofreix”. No parla de patiment físic, sinó psíquic. I d’aquí l’encert de Bieito i Rosich d’incloure el famós poema del poeta de Torí Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Uns versos que les actrius Ane Trolle i Kaya Brüel canten en danès com si haguessin estat escrits en aquesta llengua. Aquest és, de fet, un dels moments calents d’un muntatge que en té molts, de bons moments. Una mica abans, per exemple, Brüel ha cantat The mountain, de P.J. Harvey, o Trolle s’ha tret una dotzena de calces al so de Big mouth. Alhora, Morten Eisner s’ha arrossegat per terra com si estigués ballant Pina Bausch. I abans l’actriu Tammi Ost ens ha fet estremir amb el relat d’una dona que ha perdut el seu fill. Riu quan explica la seva desgràcia. Un riure histèric.

QUART COP A BERGEN
Els personatges de Voices diuen que la seva vida és “un infern”, que moren, que han fracassat, que “cridar no serveix per a res”, que “la felicitat perfecta no és assolible”, que no han vist mai Déu, ni en el moment just en què morien, que la vida no té sentit. Hi ha moments de descompressió, com quan Eisner recita el poema de Gil de Biedma De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, o quan surten per primer cop les nenes i tothom canta el Dancing queen d’Abba. Però fins i tot aquests moments accentuen el caràcter profund del que s’ha dit i del que es dirà.

És el quart cop que el director català estrena a Bergen. Portava dues obres d’Ibsen i una òpera de Mozart. I ara tocava una cosa diferent. El que no s’esperava el públic, ni ningú, és que la proposta de Bieito fos segurament el seu treball més personal fet fins ara, una obra aixecada des de baix amb la complicitat de Rosich i que el situa, més enllà de la direcció d’escena, com a creador. Un muntatge que és una instal·lació artística, que només amb el mur d’altaveus que ha dissenyat l’escenògrafa Rebecca Ringst ja mereixeria entrar dins un museu d’art contemporani. Una paret que batega, que viu i que és un personatge més en aquesta peça polifònica en què se sent des de la música dels esmentats Fauré, Bach, Abba o P.J. Harvey, fins a Tom Waits, Johnny Cash o Nick Cave, i s’escolten textos des de Levi, Gil de Biedma, Pavese i Zorn fins a Thomas Bernhard, Cormac McCarthy o el danès Tom Kristensen.

Els danesos tenen molt a veure amb Voices. El Betty Nansen Teatret de Copenhaguen n’és el principal productor i allà hi serà durant almenys un mes a partir de finals de setembre. Abans passarà, d’aquí quinze dies, pel Festival de les Arts de Castella i Lleó (Fàcyl), que enguany dirigeix el mateix Bieito. I ja l’espera algun teatre berlinès. Barcelona? Podria aturar-se al Romea tres o quatre dies, però el director català no ho té gaire clar. El productor danès, just després de l’estrena, l’empenyia a fer-ho. I esperem que així sigui, perquè Voices és un espectacle que s’ha de veure a Catalunya, encara que sigui en danès. Millor si és danès, ja que el repartiment és difícil d’aconseguir a casa nostra. Tenim un raper (Blaes Bukki), una cantant pop (Trolle), una actriu i cantant molt popular (Brüel), dos actors hiperversàtils (Flemming Enevold i Eisner) i, finalment, una altra actriu de gran interès dramàtic (Ost). Tots ells superen la prova posada per Bieito amb excel·lent. No era fàcil, però el director té una gran capacitat per convertir en actors gent que no prové del món del teatre o del cinema. A Tirant lo blanc ja ho va fer amb Beth.

GENT ANÒNIMA
No es pot demanar més d’un muntatge contemporani que accepta el desafiament de construir una passió moderna, un oratori modern, a partir de tota mena de testimonis dels segles XX i XXI, no només intel·lectuals, sinó també de gent anònima o d’un metge, Julio Gómez, que en una entrevista explicava com aprendre a morir.

És l’epíleg d’una obra densa, punyent, que et manté clavat a la cadira, i que acaba amb una nena preguntant-li a Brüel: “Com s’enfrontarà vostè al seu final?”. I ella respon: “Intentaré que la mort em trobi ben viva”. Una resposta que podria ser la d’Albert Camus quan parla contra l’absurd del suïcidi a El mite de Sísif. Després de la resposta, ve el cor i la música de Fauré. No podem ni pensar: hem deixat l’infern, hem pujat el purgatori i hem entrat al paradís. Ens hem quedat sense alè.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here