Barcelona dimarts,   21 de febrer de 2017   Actualitzat a les   18:19 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Correu a demanar taula!

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

24/01/2017

Pau Carrió ha anat més enllà de Carlo Goldoni i ha remodelat els personatges de la trama.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de L'hostalera n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai.

L'últim Goldoni de L'hostalera que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer.

El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a Dissabte, diumenge, dilluns, d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina.

Flaire de neorealisme italià, del cinema que ha captivat La Perla 29 en les últimes propostes. Flaire també de Marcello Mastroianni —atenció a la fugaç escena de David Verdaguer declarant-se a Laura Aubert!—, un Mastroianni que ja es va sentir amb plenitud en una de les últimes creacions de La Perla 29, la d'Una giornata particolare (Pablo Derqui i Clara Segura), basada en la pel·lícula d'Ettore Scola. I una suggerent selecció musical popular italiana que posa a prova tots i cadascun dels intèrprets amb algun dels instruments i la veu: el piano, la guitarra, el clarinet, el violí... Aviat caldrà començar a parlar de l'actor/actriu-orquestra, de la mateixa manera que abans es parlava de l'home-orquestra. Tanta multidisciplinaritat i tan bones i diverses aptituds enriqueixen el panorama escènic.

Pot semblar, per tot el que porto dit, que l'estètica de L'hostalera es mengi el contingut de fons de l'obra. No és pas així. El que fa la versió de Pau Carrió és portar la tesi de Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793), sobre el sentiment més primari de la humanitat, a una de les èpoques encara pròximes malgrat que ja és en la llunyania —per a alguns, esclar—, una època que ara mitifica com és de llei la generació més jove que no la va viure i que sent a la pell l'empremta que hi va deixar la joventut perduda dels seus pares i que, com tota mitificació generacional, esclar, era «bonica» i «feliç», molt més «bonica» i molt més «feliç» que la que sempre toca viure sisplau per força.

Pau Carrió ha anat més enllà de Carlo Goldoni i ha remodelat els personatges de la trama. Al voltant de la parella protagonista, l'hostalera (Laura Aubert) i el misògin Ripafratta (David Verdaguer), hi ha caracteritzat un noble marquès castís espanyol, garrepa i sembla que mig arruïnat (Javier Beltrán), i un ric comerciant, amant de les joies i a qui li sobren els diners (Marc Rodríguez), que entren en rivalitat per la protecció i l'oferiment de regals a l'hostalera Mirandolina.

L'adaptador i director de l'obra ha fet també que Fabrizio (Jordi Oriol), el cambrer de l'hostal, sigui un bon jan al servei de l'hostalera, que viu de la innocència i la promesa que el vell hostaler li va fer prometent-li el casament amb Mirandolina. I ha caracteritzat les dues actrius que arriben a l'hostal (Júlia Barceló i Alba Pujol) que passen de falsa noblesa a gairebé dones de la vida per engalipar el marquès fanfarró i plomar, si poden, el ricatxo comerciant.

Tot transcorre amb una interpretació coral que no deixa cap dels papers fora de joc. L'actriu Laura Aubert s'impregna de dramatització i revolada a cadascuna de les seves aparicions sense deixar de posar-hi una mica de pols de la seva subtil comicitat, però aquí molt moderada, gairebé imperceptible, i va pujant graons en el seu salt escènic, a partir de l'etapa més recent amb el Teatre Lliure. L'actor David Verdaguer continua la seva consolidació i potencia el seu personatge que passa del menyspreu misògin a la claudicació de genollons atrapat a quatre grapes per Mirandolina. Algunes escenes de l'estira-i-arronsa de la parella s'acosten, via Goldoni, a la ingenuïtat amorosa juvenil.

D'altra banda, l'actor Javier Beltrán ridiculitza el comte fanfarró en una interpretació carregada d'ironia en la seva caracterització. L'actor Marc Rodríguez va de l'encegament per l'hostalera Mirandolina a la caiguda a les urpes del parell d'actrius en una escena d'embriaguesa més que versemblant. I elles dues, les actrius Alba Pujol i Júlia Barceló, aporten el to frívol —menys descarat que el va fer servir Belbel— que fa que tot plegat canviï de rumb dins de l'hostal al llarg de les dues hores de frescor i divertiment sense oblidar la interpretació del clàssic, o més aviat caldria dir la «reinterpretació» i «actualització» de Goldoni.

Després d'aquesta versió de L'hostalera —i no sé si passaran vint-i-dos anys més com han passat des de l'última de Sergi Belbel— serà ben difícil tornar al Goldoni del segle XVIII tal com ell el va concebre. Millor, doncs, no deixar passar per alt l'ocasió i omplir cada funció les taules parades de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.

Busca la crítica d'un espectacle