scaramouche
Circ Cric 2017

Barcelona dimecres,   29 de març de 2017   Actualitzat a les   09:59 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Un ’gelat’ que es va desfent

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

05/02/2017

Un text dur, actual, viu, ple de referències contemporànies, amb picades d'humor

Si l'espectador s'ha assegut mai en un dels locals de Häagen-Dazs sabrà que el Macadamia nut brittle —se suposa que fet de nous de macadàmia i altres ingredients de fruits secs esmicolats— és una de les especialitats dels gelats de la casa. Pot ser, doncs, que se li faci la boca aigua només de pensar-hi. Però aviat el somni i la dolçor del gelat se li anirà desfent perquè els de la companyia Ricci/Forte, considerats els creadors teatrals més subversius del moment a Itàlia, li posaran les coses prou cruels perquè no es pensi que, a la vida, tot passa per llepar la cullereta de plàstic i prou.

Ricci/Forte es presenta al Lliure de Montjuïc amb un parell d'espectacles, aquest i Still Life, que sembla que s'hagin d'inscriure "només" en el registre de teatre físic. I sí que, en aquest primer lliurament, el teatre físic hi té una part important del joc, però també el text forma part de la creació fins al punt que, sense el text, la performance es quedaria en un exercici teatral punyent i descarat que es mou entre la ingenuïtat, la mirada adolescent i la nostàlgia de la felicitat perduda o del món promès que s'ha escolat i fos entre els dits, com el gelat.

Dic això perquè en realitat he trobat més interessant el text de Macadamia nut Brittle que la performance que l'embolcalla. Un text dur, actual, viu, ple de referències contemporànies, amb picades d'humor, amb mirades al boom de les sèries televisives més conegudes —les que es visualitzen ara en canals de pagament o digitals, esclar— i un treball d'adaptació a la ciutat on el representen, Barcelona en aquest cas, amb relacions a espais fàl·lics com la Torre Agbar —els creadors o escriptors del segle passat s'havien de conformar amb el dit de Colom!— i alguna ironia sobre catalans i espanyols, a més d'uns cartells escrits en català i en format SMS.

Al costat d'això, la posada en escena és tan dura com el text, però plana d'il·luminació, despullada d'escenografia, només els intèrprets i alguns utensilis domèstics: plàteres de magdalenes tradicionals de cúpula marró i prou —allò que ara en diuen ridículament muffis— que acabaran "brittle, brittle" del tot, i no desvelo res que no es pugui desvelar, bosses d'Ikea, tendes de fer bivac per als personatges de Hello Kitty, aquest gat femella, blanc de peluix, de producció japonesa, vintage dels anys setanta, que serveix per decorar desenes d'objectes de regal destinats a les nenes i, abans, una escena de fals sexe en clau porno que, tal com està el gènere a l'abast de tothom a través d'Internet, i sense cap matís d'il·luminació, no acaba de produir cap escarafall, com podia passar uns anys enrere. En aquest sentit, recordo, per exemple, una performance també descarada del director català Roger Bernat, al Mercat de les Flors, devia ser als anys noranta, on es feia sexe en viu, però de debò, amb una ambientació menys cruel i amb una il·luminació ambiental més sofisticada.

Potser és per això que m'ha fet la impressió que, al costat de la valentia i la frescor del text de Macadamia nut brittle, la performance —90 minuts— té un aire de "superat" pel pas del temps, potser només acceptable si tenim en compte que cada nova generació d'espectadors ha de tenir la sensació que li ofereixen un espectacle brittle, brittle, tan trencadís, que, com vaig poder comprovar en la funció d'estrena, mentre a l'escenari s'intenta reflectir una tragèdia generacional, a la platea, els més joves, mentre un dels personatges ruixa de sang de mentida amb una màquina de sulfatar i matar herba els altres personatges, ells es trenquen —i potser es pixen i tot— de riure. Contradiccions de la filosofia i la bondat de la creació teatral.

Busca la crítica d'un espectacle