Mostra igualada 2017

Barcelona dimarts,   28 de març de 2017   Actualitzat a les   12:14 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Un dramàtic congemporani

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

15/03/2017

El director no ha estalviat la sensació de psicosi de violència que vol transmetre

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula.

El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de La mare, una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, El pare, del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio.

A la tendresa que inspira la malaltia de l'alzheimer (El pare) cal oposar el rebuig que pot inspirar en alguns, o potser algunes espectadores, l'obsessió malaltissa d'una mare que pensa que ha complert el seu cicle vital i que està afectada per una profunda depressió arran de la distància que s'ha anat produint entre ella i el marit i la separació dolorosa amb la sortida de casa de la filla i, sobretot, del fill amb qui mantenia un vincle sobreprotector.

Superat, però, el perill del rebuig, Anne mostra el seu estat depressiu, farcit de pastilles i alcohol —rebuig del marit, aventures imaginades, gelosia del fill...— en una introspecció psicològica que de segur encantaria els participants en un congrés de psicòlegs o psiquiatres o el professorat d'una facultat de psicologia i psiquiatria si traslladessin l'aula al teatre, per un dia, i fessin un treball de camp amb el seu alumnat.

I com que parlem d'obsessió, la mare de Florian Zeller es veu atrapada en un centrifugat mental que, durant una hora i mitja, aproximadament, dóna voltes sobre ella mateixa amb un recurs escènic que repeteix algunes de les situacions amb la intenció que els espectadors es vagin fent a la idea que poden començar a especular si tot el que fa i diu Anne passa en realitat o, ben al contrari, és només fruit de la doble personalitat que l'assetja interiorment.

És aquest un joc teatral que no s'abandona en cap moment i que el director Andrés Lima ha forçat al màxim amb efectes sonors, il•luminació de la més lluminosa al vermell infernal, dos grans finestrals metàl•lics i cortinatges blancs a banda i banda de l'extrem del que representa el saló-menjador de l'habitatge d'Anne, una trencadissa de tasses de cafè, la multiplicació de cafeteres Oroley almenys per tres i l'esmicolament del gerro de roses vermelles.

El director no ha estalviat la sensació de psicosi de violència que vol transmetre i no ha moderat tampoc que aquesta sensació disminueixi en les intervencions de l'actriu Emma Vilarasau, que es baralla amb el seu personatge per dominar-lo perquè el personatge no el domini a ella més del compte.
Un repte actoral eminentment difícil que posa a prova, una vegada més, la vena dramàtica d'Emma Vilarasau, capaç de saltar del perfil de la comèdia esbojarrada de Caiguts del cel al perfil més camaleònic de l'obra Infàmia o al perfil dramàtic contemporani i urbà de La mare, un dramàtic contemporani —ho dic així per distingir-lo d'aquell altre més rural que va interpretar l'any olímpic amb La infanticida de Víctor Català— que malgrat que pot provocar un cert rebuig a tantes mares, situades a la platea de banda i banda de l'escenari, crec també que el que aconsegueix és que penetri des del primer moment en el pensament ocult de les petites frustracions i circumstàncies familiars de moltes d'elles. Tothom es pot sentir en un moment donat, una mica "mare" com l'Anne de Florian Zeller.

L'actriu Emma Vilarasau no està sola en aquest repte dramàtic de Florian Zeller. El que passa és que els altres personatges de l'obra —el marit Pierre (l'actor Pep Pla, que retorna a l'escenari com a actor després de deu anys), el fill Nicolas (l'actor Òscar Castellví) i la filla, la infermera, la parella del fill Élodie... (l'actriu Ester Cort) formen part del joc proposat per la dramatúrgia i es mouen entre la incògnita de la realitat i la imaginació d'Anne, cosa que els condemna, per dir-ho així, a una contenció escènica gairebé simbòlica o mig espectral perquè Andrés Lima ha deixat que tot el pes de La mare recaigui en Emma Vilarasau i probablement ho ha aconseguit perquè dubto que els espectadors —ple absolut garantit— puguin deixar de treure-li els ulls del damunt durant tota la representació fins que arriba, ara sí, el fosc final.

Busca la crítica d'un espectacle