Mostra igualada 2017

Barcelona dimarts,   28 de març de 2017   Actualitzat a les   12:14 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Hi havia una vegada un ànec...

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

15/03/2017

Julio Manrique ha conduït amb pols ferm el pas del planteig de la primera part cap a la tragèdia de la segona part

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906).

Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique.

L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats.

No es tracta de reproduir aquí la sinopsi de l'obra però, com que no és una obra gaire coneguda, fer-ho és justificable. Tot passa en un lloc nòrdic. Diguem que és Noruega, esclar. Hi ha la festa d'un casament d'upa. I hi ha el pianista que no es mourà del seu espai central com un voyeur del drama que es congria. A fora fa fred. Neva. Deixarà de nevar al cap de gairebé tres hores. Frase lapidària final. Entremig, Hialmar (Ivan Benet) viu modestament, però confortablement des de fa quinze anys amb Gina (Laura Conejero). Els dos, i també la filla de catorze anys, Hedvige (Elena Tarrats) mantenen un estudi de fotografia de casaments i celebracions familiars.

Malgrat que l'obra és del 1884, l'adaptació d'aquesta versió la situa en un temps contemporani. Intuïm aproximadament que és a finals del segle XX, hi ha càmeres fotogràfiques analògiques, papers de revelat Ilford i una Rolleiflex Professional sobre trípode a l'estudi que ho delata. Però el fotògraf Hialmar aspira a més i té projectes de futur. Amb ells conviu el seu pare, el vell Ekdal (Lluís Marco), un exmilitar, excaçador, examant del bosc, que fa feinetes inútils pel seu antic soci, el poderós Werle (Andreu Benito) el qual s'acaba de casar amb la jove dona de la vida, Soerby (Miranda Gas) i que rep la visita a la festa del seu únic fill, Gregor (Pablo Derqui), disposat a destapar les mentides que envolten el món de la família des que va morir la mare.

Entre tots ells, hi ha el doctor Relling (Jordi Bosch), amant de les citacions i les sentències com aquella ja esmentada sobre el remei de la "mentida vital" per mantenir l'equilibri i la pau social i que es fa càrrec d'un jove embriac amb qui comparteix pensió, Molvik (Jordi Llovet). Dos personatges que semblen aparentment secundaris, però que són igualment imprescindibles en el desenvolupament de la trama i que no podien anar a parar en millors mans actorals, tot i que Jordi Llovet fa doblet amb el personatge de Petersen, el cambrer i servidor de Werle.

El dramaturg Henrik Ibsen dóna prou pistes ben aviat perquè els espectadors endevinin que el conflicte no trigarà a esclatar: problemes de vista que amenacen ceguera en el poderós Welmer i coincidència de problemes de vista en la petita Hedvige. Una relació de Gina, com a exsecretària personal del poderós Welmer, mare de Hedvige i dona del fotògraf Hialmar. Catorze anys des del naixement de Hedvige, que celebra tot just l'aniversari, i gairebé quinze anys des del casament de Hialmar i Gina.

El director Julio Manrique ha conduït amb pols ferm el pas del planteig de la primera part —una hora trenta, entreacte i una hora final— cap a la tragèdia de la segona part. Des de la conversa entre Werle i Gregor, pare i fill (Andreu Benito i Pablo Derqui) s'entreveu que no hi haurà res que faci trontollar la posada en escena. L'actor Pablo Derqui fa moure el seu personatge de Gregor com una ànima en pena entre la ingenuïtat i la intenció malèvola que ho capgirarà tot. No se li escapa cap moment d'intensitat, ni la conversa amb l'amic Hialmar, ni la trobada amb la petita Hedvige, ni la topada amb Gina, ni l'enganxada a taula amb el doctor Relling.

L'actriu Laura Conejero porta el paper de Gina des de la felicitat familiar fins a l'intent de salvació del vaixell domèstic que s'enfonsa. Ha passat de la sumptuositat de La fortuna de Sílvia, de Josep Maria de Sagarra, al TNC, a aquesta Gina que dins de la modèstia manté la dignitat fins a l'últim moment, com si fos l'única que té fe en la recepta de la "mentida vital" del doctor Relling. És, de tots els personatges, el que més trasteja per casa i el que més ha de remoure utensilis de cuina, estris de l'estudi, cortinatges, roba i mobiliari. Mestressa de casa cent per cent. Per això té més mèrit encara que mantingui el seu paper en un nivell tan alt, malgrat un absurd lleu accident patit durant una funció, set dies després de l'estrena, que l'obliga a actuar ara amb el braç esquerre en cabestrell, a causa d'un dit trencat en accionar la trapa del soterrani de l'escenografia.

Atenció també al canvi de paper que fa l'actor Ivan Benet des de la seva posició inicial confortable a la reacció davant la descoberta de la mentida que ha covat durant quinze anys. I encara atenció a les fugaces aparicions de l'actor Lluís Marco, el vell Ekdal, cada vegada amb una interpretació més venerable per la seva llarga trajectòria. I atenció també al salt que fa la jove actriu Elena Tarrats —no estrictament debutant— però que aquí s'oblida dels seus vint-i-tres anys per posar-se en la pell de la petita Hedvige de catorze anys. I encara més atenció a les intervencions de l'actriu Miranda Gas, elegància natural sense sofisticacions, aire de cabaret, moments sensibles en les dues o tres peces cantades, com també passa amb el cant de lament final que protagonitza Elena Tarrats, en la penombra de la nit de gel, acompanyada pel pianista Carles Pedragosa que signa una banda sonora plena de calidesa amb efectes inclosos.

L'obra passa del primer acte glamurós, enmig d'una escenografia d'un jardí hivernal, caducifoli, escenogràficament sec, que desapareixerà ben aviat per deixar pas a un espai net, a la casa de l'estudi de Hialmar i, a través d'una galeria de vidres transparents, manté sempre la sensació de la fredor de l'exterior, amb la neu que cau, amb el buit del fosc on el secret esclata, amb el més enllà quan el drama ha caigut de ple sobre els Hialmar. Com en tot drama d'intriga hi ha un tret. I els espectadors hauran de descobrir finalment qui, d'entre tots, és de debò l'autèntic ànec salvatge.

Busca la crítica d'un espectacle