scaramouche
Circ Cric 2017

Barcelona dimecres,   29 de març de 2017   Actualitzat a les   09:59 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Opinio Teatralnet TELÓ ESQUINÇAT

Sobre el poder nutritiu de les mosques i el poder curatiu de les nines sostenibles



Quatre i quatre. Quatre amics més o menys emparellats i units per un mateix conflicte laboral (els de la magnífica Fairfly) i quatre amics- aquests sí que totalment emparellats- que han pres a la vida direccions oposades i ara comparteixen sopar i cleques (els de la força notable La Peggy Pickit veu la cara de Dèu). Dues comèdies que de vegades no ho semblen (tot i que la primera fa riure més obertament que la segona). I en qualsevol cas, dos peces que, des de perspectives ben diferents, s'apropen a una mateixa generació, i posen en dubte uns quants miratges sobre nous models de relacionar-se amb el món, amb l'economia i amb les mateixes relacions personals que, en els fons, s'assemblen molt a antics models convenientment maquillats.

Sigues emprenedor; encara ets a temps de salvar el món. 'Fairfly'

Estàs preocupat per la feina? T'ensumes que un ERO et poc caure al damunt en qualsevol moment? Qui sap: potser aquesta sigui precisament l'oportunitat de la teva vida, l'empenta que necessitaves per decidir-te d'una vegada per totes a portar a la pràctica els teus vells somnis laborals, demostrar-li al món i demostrar-te a tu mateix allò del que ets capaç, i fer alhora la teva petita contribució per tal de protegir l'equilibri i la salut del planeta. I si necessites que un espectacle teatral t'acabi d'infondre ànims (abans d'infondre't potser també alguns desànims, tampoc no et vull enganyar), no t'ho pensis més, i vés corrents a veure l'últim espectacle de La Calòrica, que és també el millor que ens ha presentat fins ara aquesta companya tan estimulant. De fet, encara que no tinguis ni la més mínima intenció de fer realitat cap somni laboral i et sentis ben a gust i ben segur amb la feina que fas ara, també has de sortir corrents per tal de no perdre't per a res aquesta estupenda comèdia. Una comèdia (sovint, delirantment divertida) que ho és fins que deixa de ser-ho una mica, per tal de continuar llavors seguint sent una estupenda obra teatral amb quelcom de faula demolidora sobre els paranys amb esquemes repetitius de la vida empresarial. Llavors, Fairfly ens ve a recordar que la vida empresarial té tendència a evolucionar sempre cap a un guió molt ben marcat que s'acaba imposant també gairebé sempre a aquella idea (ideal) segons la qual, el bon rotllo entre col·legues està per damunt de tot. I ens recorda també que voler salvar la teva feina, no es pot confondre amb voler salvar el món: aquesta mena de confusions, poden donar lloc a molts malentesos que després xoquen contra la realitat feixuga. I quan es produeix el xoc i cal salvar com sigui la mateixa pell, el món pot anar-se'n a fer punyetes! (Ei, no t'enfadis, lector o lectora: no ho dic per tu! Ja sé que tu poses la salut del món i la teva integritat ètica per sobre de qualsevol altra cosa!).

Una mosca a l'hamburguesa

Ja sé que ara per ara, i malgrat els corrents nutricionistes que advoquen per la introducció dels insectes a la nostra dieta quotidiana i no paren de dir meravelles sobre els nutrients que contenen, les Big Mac entomològiques encara no formen part del mercat gastronòmic mundial. Tot arribarà. I el dia que arribin acompanyades d'un bon màrqueting publicitari, segur que ens deixarem de fàstics i les devorarem amb delectació. Però de moment, la meva connexió entre l'espectacle de La Calòrica (que com potser heu deduït pel seu títol, alguna cosa té a veure amb les mosques) i el món de l'hamburguesa, és d'una altra índole, i té a veure amb la casualitat. Justament el dia abans d'anar al Tantarantana per tal de gaudir de Fairfly, vaig estar veient El fundador, una pel·lícula potser no excepcional però gens menyspreable dirigida per John Lee Hancock i interpretada per Michael Keaton centrada en la figura de Ray Kroc. I ara, qui no tingui informació de la pel·lícula i no conegui fil per randa la història de la cadena de fast food més cèlebre del món, potser s'estarà preguntant qui és aquest tal Ray Kroc. Doncs, aquest antic venedor de batedores industrials que s'havia passat la vida intentant col·locar al mercat els més variats invents, és ni més ni menys que el veritable inventor de la marca McDonald; l'home que va saber com connectar aquesta marca amb l'imaginari col·lectiu, i crear una identificació entre l'hamburguesa McDonald i el sistema de vida nord-americà. I si extrapolem, l'home que va fer que milions de devoradors d'hamburgueses d'arreu al món, seguint amb aquest procés d'identificació, cada cop que li donen la mossegada a una Mac sentin també subliminarment que li estan donant alhora una mossegada a aquest sistema de vida nord-americà; que l'estan metabolitzant d'alguna manera.
Kroc, des d'una posició que pot semblar justament l'oposada a la que mantenen els quatre amics de l'obra de La Calòrica, era també un somiador, que s'havia passat la vida perseguint el seu somni, i que el dia que es va cruspir la seva primera Mac, va intuir immediatament que podia fer-lo realitat. I posat a cruspir-se coses, es va acabar cruspint també als bons germans McDonald, gent sembla que força honesta que se sentia ben orgullosa d'haver creat un restaurant sense taules que solucionava d'una vegada per totes el problema dels llargs temps d'espera als quals eren sotmesos els clients d'altres establiments amb característiques aparentment similars. D'altra banda, els McDonald, , per tal d'accelerar el servei i de poder controlar en tot moment la qualitat del producte, reduïa la seva oferta a uns productes bàsics: l'hamburguesa cuinada sempre de la mateixa manera i amb els mateixos ingredients afegits (què és, això de començar-la a farcir amb enciam a dojo i altres guarniments innecessaris!?), el refresc, el batut del tot natural ...

Ser o no ser?: control de qualitat o expansió comercial?

Els McDonald no eren pas contraris a una expansió del seu negoci: per això, van acabar escoltant els cants de sirena de Kroc. Però tenien molt clar que aquesta expansió havia de ser moderada; entre altres coses, precisament per tal de poder seguir mantenint els controls de qualitat dels quals se sentien tan orgullosos. I ara, digueu-me: és just que, per tal de preservar el "romanticisme" gastronòmic del teu invent, estiguis malbaratant les seves possibilitats comercials? Evidentment, Mr. Kroc n'estava convençut que no, que no era just. La resta (ja us he explicat massa; i això que detesto fer spoilers), la descobrireu veient la pel·li.
No cal ni dir que aquesta pel·li presenta enormes diferències formals i conceptuals amb l'espectacle de La Calòrica. I evidentment, que aquells venedors d'hamburgueses amb un toc de ràpida qualitat i aquell emprenedor empresarial amb ganes de menjar-se el món amb un punt de quètxup que van revolucionar el tema del menjar ràpid fa uns seixanta anys, tenen aparentment poc a veure amb els quatre amics a les portes de l'atur que decideixen re inventar-se laboralment una nit de brainstorm. Ells –cadascun a la seva manera; i la forma com el text de Joan Yago perfila acuradament el caràcter de cada personatge, constitueix un altre dels encerts de la proposta-, representen formes ben reconeixibles d'aquest jove nou empresariat diguem-ne que alternatiu (i en molts casos, nascut no tant com a resultat d'una rigorosa planificació, sinó dels efectes de la crisi), amb ganes de marcar diferències, vendre una nova imatge al mercat, i sortir a tots els programes televisius oberts a la nova economia de proximitat. Però el cert és que, si te n'oblides d'aquestes diferències temporals, el substrat pel qual es mouen els uns i els altres, no ha variat pas massa. De fet, aquest és precisament un dels grans temes que planteja Fairfly. Malgrat els miratges, el 'bon rotllisme', o el plus de projecció pública en determinants sectors que et pugui donar utilitzar el llenguatge políticament correcte que et desmarca dels teus competidors, l'essència del funcionament empresarial, continua sent la mateixa. Els paranys en els quals et voldran fer caure els altres, seran també més o menys els mateixos. Com ho seran aquells en els quals cauràs tu mateix, mentre et dius alhora a tu mateix que ara, això és el que toca per tal de salvar els papers, i continuar venent-li al món el teu nou producte que simbolitza un nou model (del que sigui; el mecanisme s'acobla a les més variades necessitats del consum, com s'acobla alhora a la variada oferta dels nous partits polítics, taaaaaan diferents –on vas a parar!- als vells partits polítics).
És per això que, encara que ens faci riure a dojo en un bon grapat de moments, al final aquest Fairfly t'acaba deixant a la boca un gust similar al que et deu deixar – mai he fet la prova- menjar-te una culleradeta de caviar de larves de mosca acompanyada d'un bon glopet de Fairy (això, ja ho entendreu veient l'espectacle). Però abans d'arribar al mal sabor, haurem gaudit d'una comèdia construïda amb tant de talent, que els seus creadors són capaços d'escolar-te a l'escenari un disbarat digne de bajanada eixelebrada, i acabar convertint-lo en una profunda dissecció tirant a brutal dels efectes que les fluctuacions del mercat poden exercir en la nostra vida afectiva, el nostre sentit de l'amistat, i els nostres ideals a l'hora de salvar un món que potser no vol ser salvat. Quelcom que tampoc no seria possible si al voltant de la taula de treball convertida en escenari únic del muntatge, a més a més de nosaltres mateixos, no es trobessin també quatre excel·lents actors absolutament involucrats en el negoci que es porten entre mans: les seves brillants interpretacions en van carregades de complicitat. Tot plegat, en mans d'un director –Israel Solà- que juga magistralment amb el(s) temps de la comèdia, i fa que estem tota l'estona pendents de la nova sorpresa que ens pugui oferir el mercat. I ara, que es prepari La Calòrica, perquè li pot passar com li passa a l'empresa creada pels seus personatges: aquesta obra està destinada a fer molt de soroll!

Diàleg de nines: 'La Peggy Pickit veu la cara de Déu'

Roland Schimmelpfenning (el molt notable i sempre díscol autor alemany que vam descobrir a casa nostra gràcies a La nit àrab) i Moisès Maicas (que no fa gaire, ens va fer viure el malson de la Psicosi de les 4.48), tornen a formar tàndem, després d'aquell excel·lent espectacle que va ser El drac d'or. I encara que aquest cop, no ens fiquin en un restaurant més o menys xinès ple d'immigrants potser no massa legals –com passava llavors- també aquest cop ens conviden a participar en un sopar. Per cert, parlant d'immigrants: com cal qualificar, a les persones que se'n van a viure a un altre país teòricament més necessitat del seu esforç humanitari que aquell altre en el qual van néixer, amb la molt noble (com a mínim, així es presenta) intenció de treballar al servei dels més desfavorits? No són també aquestes persones una mena d'immigrants que es mouen una mica en direcció contrària a com ho fan els grans moviments migratoris? En qualsevol cas; aquesta mena de persones, de ben segur que si haguessin de regalar-te una nina, mai et comprarien la Barbie de torn: sempre anirien a la recerca de la nina més artesanal (i ja de pas, la més sostenible, transversal i alliberadora) que es pugui trobar al mercat (un mercat, naturalment, també plenament sostenible, transversal i alliberador).
Noto potser certa suspicàcia entre els més fidels seguidors integristes del pensament políticament correcte? Doncs, us ho dic ja des d'un bon principi: aquesta, no és pas llavors la vostra obra. Però si espereu un bany de cinisme adreçat en exclusiva envers les trampes dels paranys del bonisme, aquesta tampoc és la vostra obra: l'amic Roland, sap com repartir llenya a tort i a dret, sense mesurar si formes part de la més activa ONG, o si – tal com diu un dels personatges de l'obra-, la teva més gran angoixa diària, és la de saber si la porta del teu garatge s'activarà o no quan premis el teu comandament a distància.
A l'escenari, ens hi trobem dues parelles d'amics que feia molts anys que no es veien, reunides al sopar del qual us parlava abans. Una d'aquestes parelles se'n va anar cap a l'Àfrica per tal d'exercir el seu ofici mèdic a un d'aquests hospitals en pèssimes condicions que, a més a més de les penúries econòmiques, se les ha de veure un dia si i un altre també amb les amenaces externes plantejades pels més diversos senyors de la guerra. L'altra parella ha optat per restar a la comoditat burgesa del seu hàbitat natural, i ja de pas, fer créixer la família. L'una, doncs, sembla que s'ha realitzat des del seu ideal de servei a la comunitat. I l'altra, sembla que s'ha realitzat des d'uns objectius molt més propers a la idea del benestar quotidià en un entorn més o menys acomodat. Però com podrem comprovar tant amb els monòlegs individuals que ens dirigeixen, com amb els falsos diàlegs sense diàleg real que es dirigeixen entre elles (tan falsos com el diàleg que mantenen la nina plastificada sortida de fàbrica i la nina de fusta artesanal treballada a mà), aquestes dues parelles, de realitzades, no en tenen res de res. Schimmelpfenning, mentre corre el vi, corren les cleques -ben sorolloses- i el menjar no arriba mai, ens mostra no ja l'abisme que existeix entre aquestes dues parelles, sinó l'abisme que existeix a cada parella entre la seva realitat i la imatge que voldria projectar. I Maicas, troba una bona forma de traduir en acció irreal aquest sopar impossible; aquest desconcert desafinat que el director sotmet també de tant en tant a la ficció cantada, com si ens trobéssim ficats en un antimusical farcit de llampecs de música coral. Tot, ben orquestrat amb l'ajut dels quatre intèrprets de l'espectacle que ens van conduint cap a un escenari ben desolador en el qual fins i tot les accions més humanitàries poden deixar el seu bon llast: un llast que, en aquest cas, es presenta en forma d'una nena oblidada que qui sap si ara és viva o és morta. I tot, jugant sempre al llindar d'una frontera en la qual es traspassen constantment els límits entre l'humor contingut i el patetisme grotesc: les cleques, ben donades, poden fer riure però també fan mal.
Ramon Oliver Telo Esquinçat

Crític i col·laborador a Teatralnet.


Articles anteriors