A la muntanya de Montjuïc ha arribat avui una gran onada de calor procedent del Brasil i s’hi quedarà fins al 23 de juliol. El culpable és el director argentí Claudio Segovia, que porta a Barcelona Teatre Musical (BTM) una petita part del sons i els balls carioques amb el seu nou espectacle, Brasil brasileiro, programat dins del Festival Grec.

Amb una companyia de cinquanta persones, uns ballarins amb un cos d’infart i uns moviments d’allò més sensuals, Segovia vol que el públic surti de la sala amb ganes de ballar i voler descobrir aquell Brasil que no es coneix. Un país que és més que una rua de Carnaval, unes noies amb tangues i un planter d’excel·lents futbolistes. El director vol allunyar-se dels tòpics que envolten la cultura brasilera i donar a conèixer, sense tocar els aspectes folklòrics, els autèntics sons d’aquest país, que no tenen res a veure amb el que venen els intèrprets internacionals, afirma Segovia.

L’autèntic protagonista de Brasil brasileiro no és, doncs, cap actor, ni actriu, sinó la samba. Un estil musical tan característic del poble carioca que l’ha anat adaptant al llarg de la història. Per aquesta raó, l’espectacle comença amb una parella d’africans que toquen els ritmes de les batukes per, a poc a poc, començar a investigar en el creixement d’aquests ritmes que van donar lloc al choro, el forró, la bossa nova i la capoeira. El que realment va ajudar a fer créixer la samba va ser el mestissatge de cultures tan característic del Brasil, que els seus habitants han aconseguit mantenir tan pur fins ara.

Però qui vagi aquests dies al BTM i esperi un xou tan espectacular com el dels Sambódromo del Carnaval de Rio, que es quedi a casa. Segovia fuig de tot el que suposa el Brasil turístic, per submergir-se en aquella “cultura que es produeix en la realitat” i que és poc coneguda per tot el món. El director mateix insisteix que és un muntatge “més centrat en com es va originar i com es va trobar la samba a ella mateixa”.

Dansa ignorada

Claudio Segovia lamenta que, tot i que es conegui la samba, la dansa brasilera sigui ignorada. No és que l’obra inclogui músiques tribals i religioses, es tracta de sons que envolten la cultura urbana dels carrers de diferents parts del Brasil o les celebracions de Carnaval espontànies a les platges de Rio al marge del bullici turístic. I és que el director sap del que parla, ja que reconeix que de petit vivia envoltat de tot tipus de música, i abans de posar en marxa aquest ambiciós projecte va estar vivint quatre anys al Brasil.

Durant aquest temps, el director va estar fent audicions a “gairebé mil persones”, assegura, perquè el cos de ball havia de ser purament brasiler, evidentment. Finalment va seleccionar catorze ballarins, una model, dos pasistas, dos capoeristes i dos ballarins de hip-hop, entre d’altres. Tots ells ballen la música que toquen en directe disset intèrprets.

Brasil brasileiro no és un espectacles de text. La música és el fil conductor de l’obra, explica Segovia, que opina que no cal text per entendre el que passa a l’escenari, sinó que es tracta de música que explica la història de la mateixa música a través de 33 quadres.

Un cop l’espectacle acabi la seva estada a Barcelona, el diumenge 23 de juliol, Claudio Segovia ja té una propera parada: la cartellera londinenca.