Angelica Liddell porta al Grec The Scarlett Letter.

Demà s’inaugura l’edició probablement més especial del Festival Grec dels últims anys. L’acte s’ha confiat a Baró d’Evel & Cie, que presentaran ll’espectacle A tocar! Ho faran durant dos dies i el primer, estarà dedicat al personal sanitari que ha hagut d’estar -i està- a primera linia, a la crisi del Covid que ens ha tocat viure. Podeu recuperar la informació a la nota que vam escriure a la presentació. 

Però el Grec continua i aquest matí s’han presentat algunes de les propostes del Festival, que es podran veure en directe i a Montjuïc, com són les que aporten  Angélica Liddell, Carme Portaceli, Agrupación Señor Serrano i Lalo & Azcona. Es tracta de peces de teatre en viu a les que, en paraules del director del festival, Cesc Casadesús “El Grec no ha volgut renunciar.” La paraula n’és protagonista absoluta d’aquesta oferta, que “d’alguna manera, conforma un nou gènere.”

Avui han presentat els quatre espectacles que seguiran a la inauguració, i que podrem veure sense moure’ns de Montjuïc!

 

THE SCARLETT LETTER
Creació: Angèlia Liddell
Dies 2, 3 i 4, al Teatre Grec de Montjuïc

Just l’endemà de la inauguració, la creadora Angèlica Liddell estrena, al mateix Amfiteatre,  la seva proposta The Scarlett Letter. Creadora radical que es distingeix per retratar la cara  més fosca  del mon contemporani, Angèlia Lidell torna als escenaris de Barcelona amb un muntatge inspirat en la novel·la homònima  de Nathaniel Hawthorne. Publicada el 1850 i ambientada en el segle XVII, explica la història d’una dona que ha de portar al pit la lletra A, d’adúltera.

Liddell pren aquesta obra en contra del puritanisme com a punt de partida del seu atac als puritans d’avui en dia, individus que volen transformar ideologia en llei i així enterrar la poesia que neix dels instints. Alguns han vist aquesta peça com una crítica al feminisme, però segons Liddell es tracta més aviat d’un elogi del poder de commoció de l’art. “Som les flors negres d’una societat civilitzada, diu Hawthorne a La letra Escarlata. 

“Continuem rebel·lant-nos contra la violència de la hipocresia moral en temps de puritanisme. Hem perdut en l’art la força de la naturalesa salvatge per sempre. Hem guanyat en covardia, en estupidesa i en falsedat. La covardia i la gatamoixeria són més agressives que mai. Abans era la religió. Ara la ideologia”, escriu Angelica Liddell per explicar el punt de partida de la seva posada en escena. 

L’autora ha afirmat que “avui es pretén que la ideologia i la llei siguin una mateixa cosa, i s’exigeix a l’art que sigui ideologia, i per tant que sigui la mateixa cosa que la llei. Mai més es podrà representar al déu Pan, símbol magnífic de potència masculina i apetit sexual, penetrant animals, adolescents i nimfes, ni podrà representar-se a Eros nen, completament nu, introduint el seu dit en la vagina de Venus, ni a un toro erecte raptant a una bella dona desvestida. Tampoc podran representarse a pigmeus sodomitzant a pigmeus. La condició puritana no suporta la causa obscena de la fecundació i la propagació, amaga l’origen genital de la nostra concepció i del nostre naixement, neguen que el fet sublim de la vida i de l’amor procedeixi del desig, d’un brut i violent moviment entre penis i vulves, d’una passió irrefrenable i irremeiablement violenta, i per descomptat no tolera en absolut l’arrel sexual de les nostres alegries i dels nostres dolors.”  I conclou: “Amb aquesta lletra escarlata ens submergim en els malsons que ens donen forma, en la necessitat de la culpa i en la incapacitat de fugida, com a rebel·lió contra la salut i l’ordre.” 

Sobre l’obra, Cesc Casadesús, director del Festival, confessa que:Em vaig enamorar de la peça quan la vaig veure perquè és espectacular. Té molts canvis d’escenografia i, a més, és una de les  obres més accessibles de Liddell. I, visualment és molt potent.” 

Angélica Liddell (Figueres, 1966) va debutar com a dramaturga el 1988 amb Greta quiere suicidarse. El 1993 va fundar Atra Bilis. I la seva consagració internacional va arribar el 2010, quan es va presentar al Festival d’Avinyó amb El año de Ricardo y La casa de la fuerza. Entre els guardons que ha aconseguit destaquen el Premio Nacional de Literatura Dramática del 2012 per La casa de la fuerza, el León de Plata de la Biennal de Teatre de Venècia del 2013 i el Leteo del 2016.
——————————————————————-

No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti!)
Direcció: Carme Portaceli

Dies 4 i 5 de juliol, al mateix Amfiteatre de Montjuïc.

“Aquest és un dels títols que fan meditar”, promet Casadesús. L’obra reuneix textos escrits en diferents moments de pandèmies per autors com Shakespeare, Defoe o Caryl Churchill. Paraula, música i dansa conviuen sobre l’escenari de la mà d’una nòmina de grans de l’escena catalana. A la presentació, Carme Portaceli ha dit: “És un homenaje al teatre i a l‘art de viure!” I, per reforçar-ho, no ha escatimat res: “Hi haurà 18 intèrprets dels grossos!” assegura. I és que parlem de Carme Conesa, Carlota Olcina, Inma Cuevas, Gabriela Flores, Pilar Matas, Rosa Renom, Carlota Ferrer, Jordi Collet, Ferran Carvajal, Nao Albet, Borja Luna, David Fernández Fabu, Mohamed el Bouhali i Eduard Farelo.

Cesc Casadesus explica que “hem reconvertit la proposta de Carme Portaceli de manera que porti la paraula al Festival i recuperi textos escrits en temps de pandèmia, per reivindicar la importància de la cultura, amb actors catalans i de Madrid, i i una part de Tot esperant Godot.” 

També hi serà present la música, que arribarà a través de les germanes Sey, Edna, Kathy i Yolanda, The Sey Sisters. I ni més ni menys que Sol Picó coordina la dansa, de la que el gran Ferran Carvajal n’és responsable de la coreografia.

És una producció del Grec,  amb la qual es pretén establir un primer territori de reflexió sobre la importància de la cultura i com aquesta és necessària en situacions tan crítiques com les provocades per la Covid.
——————————————————————-

The Mountain
Agrupación Señor Serrano
Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Del 8 al 10 de juliol

Seguim a Montjuïc, aquest cop a la Sala Gran del Lliure, amb la proposta The Mountain, de Agrupación Señor Serrano. Àlex Serran assegura que l’espectacle “bascula pels límits de la realitat i la ficció.“ I és que la proposta s’inspira, entre d’altres, amb l’emissió radiofronica La Guerra de los Mundos, d’Orson Welles: “i a partir d’aquell fet, aborda temàtiques actuals com ara les fake news!”

The Mountain
s’ha construït durant un workshop (juliol 2019, Beirut) i quatre residències de creació a Amberes, Groningen (Països Baixos) i El Graner (Barcelona).

L’Agrupación Señor Serrano es va donar a conèixer el 2006 amb Mil tristos tigres.Des de llavors han presentat Europa, Artefacte, Contra Natura, Memo, Katastrophe, BBBB, A House in Asia, Birdie, Kingdom i Garden Center Europa. Al Grec n’han estrenat quatre:  BBBB Brickman Brando Bubble Boom(2013), A House in Asia (2014), Birdie (2016) i Kingdom (2018)
——————————————————————-

Teatro Amazonas
Laida Azkona Goñi / Txalo Toloza-Fernández
Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Del 15 al 17 de juliol

El duet integrat per Laida Azkona Goñi (Pamplona, 1981) i Txalo Toloza-Fernández (Antofagasta, Xile, 1975), narra els últims segles de l’Amazones a partir de dos edificis: el Teatro Amazonas i l’Arena da Amazônia.

Teatro Amazonas, la nova peça d’aquest duet, clou la trilogia Pacífico i continua, com les anteriors, explorant les noves formes de colonialisme, la barbàrie sobre el territori i els pobles originaris d’Amèrica Llatina i la seva estreta relació amb el desenvolupament de la cultura contemporània.

A Teatro Amazonas, Azkona &Toloza parteixen de dos edificis mastodòntics ubicats a Manaus, al bell mig de l’Amazònia, el Teatro Amazonas -inaugurat a finals del segle XIX i fet de fusta, rajoles portades des d’Alsàcia, mobles d’estil Lluís XV importats de París, marbre de Carrara i gairebé 200 làmpades d’aranya- i l’Arena da Amazônia -un estadi construït per al Mundial de Futbol de l’any 2014 i amb capacitat per a 50.000 espectadors-, per narrar els últims segles de vida de l’Amazones.

Teatro Amazonas és la tercera i última peça de la trilogia Pacífico, que Azkona & Toloza desenvolupa des del 2015, i que conforma una sèrie de treballs i dispositius escènics que bussegen en les noves formes de colonialisme, la barbàrie sobre el territori llatinoamericà, els seus habitants i cossos, i l’estreta relació d’això amb el desenvolupament de la cultura contemporània.

La primera de les peces, Extraños mares arden (2016) explorava la relació entre la família Guggenheim, el desenvolupament de la indústria minera en el Desert d’Atacama i el naixement de la indústria de l’art contemporani; la segona, Tierras del Sud (2018), s’enfrontava a la relació entre l’Estat Argentí, el poble maputxe i la família d’industrials tèxtils Benetton.

Azkona & Toloza, que van estrenar al Grec 2016 Extraños mares arden, també van estar presents a l’edició de l’any passat amb La col·lecció. Guinea Equatorial 1948-1961.

Expliquen que, durant el procés de construcció, tot i que l’espectacle se centra en el colonialisme a l’Amazonas, “la pandèmia s’ha ‘colat a l’espectacle. Actualment, la situació del Covid a l’Amzonas és més greu i dura que els incendis dels que volíem parlar al començar el projecte, que van ser gravíssims i ens van inspirar al principi. Quan va arribar la oandèmia ja no va caldre fer una escenografia que caigués… ja cau per si sola!”

 

I de moment és tot. Però el Grec continua i dimecres ens explicaran -i us explicarem- moltes més coses!

De moment, podeu consutar el programa: sinopsi d’espectacles, creadros, horaris, espais, preus… i tot el que us faci falta aquí