A “La espuma de los días”, Boris Vian es queda sense festa de l’escuma

    0
    la espuma de los días
    Nota: (4)

    Existeix una línia més o menys prima entre aquella mena d’adaptació que es pren enormes llibertats amb l’original – o fins i tot prescindeix del seu argument per tal de transmetre només el seu context conceptual -, i aquella altra que no et fa sentir cap mena de connexió amb el material del qual prové. I juraria que María Velasco es salta impunement aquesta línia amb resultats decididament decebedors. Sobre el paper, Maria s’apropa a l’estupenda novel·la de Boris Vian prenent decisions que podrien potser haver resultat estimulants. El més clar exemple el trobem en la decisió d’haver convertir aquella escuma juvenil de l’original sotmesa a un progressiu procés de desencís , malaltia i destrucció, en l’escuma d’uns personatges d’edat força més madura que semblen voler remarcar la tristesa definitiva del text i del sense sentit de l’existència . Però les possibles bones intencions de la proposta queden del tot esmorteïdes pel seu to feixugament discursiu ple a vessar de missatge políticament correcte sobre els desgavells del sistema. I per la seva poètica forçada ( de vegades, sembla que estiguis escoltant un poc inspirat Rodrigo García lliurat al clixé) que no guarda cap relació real amb la surreal poètica transitada per ràfegues de trist humor de l’original. I per unes interpretacions a la deriva que mostren tota l’estona les pretensioses costures que intenten dissimular sense èxit: només cal fixar-se en aquest sentit en els allargats fragments (diguem-ne que) coreogràfics de l’espectacle.

    • Alicia Alonso
    • West Side Story
    • Nomad
    • Crimen y telón