Aquell país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. La mort dona lliçons de vida

    0
    Aquest país no descobert... d'Àlex Rigola
    Nota: (8)

    Mentre un Pep Cruz transformat en Josep Pujol i Andreu juga amb un cotxe fúnebre teledirigit , l’actriu Alba Pujol- la filla del veritable Josep Pujol i Andreu mort el passat mes d’octubre  -, ens rep vestida de cap a peus de parca com si estès a punt d’integrar-se a la Dansa de la Mort de Verges. És difícil imaginar una  millor manera de donar inici a una proposta al voltant de la mort que es va començar a gestar quan en Josep Pujol encara era viu i estava realitzant el seu últim cicle de quimioteràpia amb plena consciència de la proximitat del final, que aquesta que ha trobat Rigola. I és difícil també imaginar com de les llargues converses mantingudes entre Rigola i en Josep i del dol viscut per la seva filla Alba, n’ha pogut sortit una trobada amb la mort que per damunt de qualsevol altre cosa i encara que el dolor circuli per sota com una corrent oculta,  en va  plena de vitalitat , de subtil humor , d’acurades reflexions personals i d’afinada ironia. Certament, mai podrem descobrir aquell país sense retorn del qual parlava el Hamlet de Shakespeare mentre estiguem vius. Però l’Alba sempre podrà recordar aquell moment en el qual va guiar de la mà al pare per tal que aquest descobrís fascinat una altra mena de país mitjançant la  intensa bellesa d’una coreografia de Pina Bausch. I poder mostrar davant nostra  l’orgull d’haver-li facilitat al pare aquell descobriment, és una preciosa forma de fer-lo reviure per uns instants. Les preguntes, l’angoixa, la ràbia , la tristesa, formen també part del record. Però  ningú ens podrà treure aquell moment en el qual estàvem vius,  contemplant embadalits una muntanya de flors creada per la Bausch!