La jove esposa. Realisme màgic un xic mancat de màgia

    0
    Nota: (6)

    Fa poc més de set anys, Ivan Padilla es va apropar primer cop a la literatura d’Alessandro Baricco amb “Oceà” ,un espectacle vist al Versus que tenia com a escenari una fonda abocada al mar en la que venien a coincidir una sèrie d’hostes enigmàticament poètics. I si vau veure aquell espectacle, no us costarà gaire reconèixer la seva mateixa petjada estilística en aquesta segona visita a l’univers de Baricco que Padilla ens presenta comptant amb bona part del mateix equip artístic de llavors. La jove esposa d’aquest relat, no arriba a cap fonda, sinó a la mansió familiar en la qual resideix la família del seu invisible promès. Però la tipologia d’aquesta família té trets similars als d’aquells hostes. I també per aquest espai , s’hi pot reconèixer aquell punt de realisme fantàstic que forma part de les influències literàries de l’autor de “Novecento. el pianista de l’oceà”. Entre aquesta enigmàtica parentela que té un seriós problema amb el tema de la son, hi corre també una mena d’humor estrany, i una càrrega eròtica d’imprecisa definició. Però tots aquests elements passen per l’escenari sense desprendre una veritable unitat, sense crear el punt de fascinació i/o rebuig  que ens hauria de provocar aquesta tan insòlita fauna humana, sense que les seves conductes ni les mateixes reaccions de la jove esposa sense espòs ens arribin mai ni a emocionar, ni a intrigar de debò. La correcció formal i la grisa negritud de l’espai escènic , resten sempre a massa distància de la poètica farcida d’incògnites que mai no es resoldran que sembla proposar Baricco.