L’hèroe. Quan s’acaben les fanfàrries

    0
    L'Héroe TNC
    Nota: (8)

    Que ningú caigui en el parany: aquí les heroïcitats que desprenen tuf a crims de guerra i que fan que els mateixos herois siguin alhora botxins i víctimes d’aquests crims al servei d’un cert concepte de la pàtria, seran desemmascarades des d’un bon principi! L’escenografia del muntatge dirigit per Lurdes Barba ho evidencia fins i  tot abans que comenci la representació, mostrant-te sota una llum freda les seves costures i artificis, deixant-te molt clara l’enganyifa d’aquest decorat en el qual els (in)dignes representants de les forces vives es disposen a acollir a l’heroi del moment. I quan acabi l’espectacle, quan  del fals heroi no en resti tampoc res més que una joguina tan trencada com el soldat lúcid que ha tornat de la guerra corroït per la malaltia i la tristor,  un contundent efecte d’il·luminació s’encarregarà  també de mostrar-nos  la fràgil tarima damunt la qual se sustenta l’artifici. Quelcom que remarca alhora la dramatúrgia d’Albert Arribas realitzant ja a l’inici de la representació uns canvis en la cronologia del text de Rusiñol que deixen en evidència  la brutalitat de l’heroi abans inclòs que l’evolució narrativa de l’obra la faci palesa. I no ens enganyem tampoc en sentit contrari: Rusiñol es mostra també força implacable, a l’hora de descriure un món menestral entre telers massa abstret en sí mateix com per entendre que les limitades perspectives que proporciona , conviden a buscar falses fugides en heroïcitats llunyanes que quan ets a casa es transformen en actes de crueltat propera. El Rusiñol més càusticament antiinstitucional  es mostra de forma ben potent en aquesta ben notable revisió d’una de les seves obres més saludablement incòmodes.