Monroe-Lamarr. En el teu mirall m’hi veig jo mateixa

    0
    Monroe-Lamarr
    Nota: (7)

    Terenci Moix li va dedicar una emblemàtica novel·la generacional a “El dia que va morir Marilyn”. Doncs gairebé es podria dir que Carles Batlle li ha dedicat una peça teatral a allò que podria haver passat el dia abans de la mort de Marilyn, si la gran estrella ( i meravellosa actriu ; cada nova revisió d’alguna de les seves pel·lícules ve a reafirmar-m’ho) s’hagués trobat cara a cara amb aquella altra figura mítica del Hollywood daurat que va ser Hedy Lamarr. L’una segueix encara al cim, però intueix ja la proximitat de la decadència dins d’una industria cinematogràfica que no li ha permès escapar del seu rol com a sex symbol. L’altra ja fa anys que va baixar del cim, però encara és més recordada pel cos nu que deixa anar sospirs orgàsmics a la pel·lícula  “Èxtasi” que per la seva prodigiosa ment inventora. Malgrat allò que les separa, l’una i l’altra reconeixen veure reflectides imatges  semblants quan es miren en el mirall de la Madrastra de “Blancaneus”, que també hi té aquí el seu protagonisme. I Batlle i Belbel orquestren aquesta trobada decididament  ben defensada per Conejero i Casanovas amb notables moments de diàleg ben construït, eixerides picades d’ullet a la mitomania cinèfila, i acurats apunts sobre la forma com el fugaç pas del temps pot convertir una deessa de la pantalla dissenyada al gust dels grans estudis en una joguina trencada. Per contra, la presència del dos personatges masculins del text resulta accessòria ( especialment, pel que fa al fill de la Lamarr), la introducció de números musicals una mica  sobrant ( de forma evident , en el cas del fallit “A Fine Romance” monroeià de Casanovas), i alguns dels recursos utilitzats pel text per tal de crear la sensació de (fals) duel entre dives es presenten excessivament estirats i massa farcits de falses sortides. Res massa greu, en qualsevol cas: la màgia de Hollywood pot amb tot.