Teatro Amazonas. L’arquitectura depredadora de la desforestació

    0
    Nota: (7)

    És ben coneguda la capacitat que té el cinema per generar imatges poderoses que poden agafar sovint connotacions mítiques. I la imatge del vaixell de vapor travessant la selva amazònica arrossegat per una fotimer d’indígenes que va filmar el Wener Herzog de “Fitzcarraldo”, pertany sens dubte a aquesta categoria. No és doncs estrany que , des de la sobrietat militant d’un tàndem ( el format per Laida Azkona Goño i Txalo Toloza-Fernández)  que tanca amb aquesta proposta una trilogia d’espectacles dedicada a parlar dels molts espolis patits pel continent sud-americà , aquesta imatge i les seves connotacions, prenguin  aquí també un notable protagonisme. Aquell vaixell que travessava selves per tal d’instal·lar al bell mig d’elles una mostra representativa de l’alta cultura occidental (un gran teatre d’òpera a l’europea) , ens porta directament cap a aquests molt més recentment construïts grans estadis  moderns com ara L’Estadi Arena da Amazonia convertits  en nous símbols d’una mena de “conquesta de la natura” darrera de la qual es pot reconèixer la petjada d’un gran genocidi servit en etapes. Els creadors d’aquesta proposta la visualitzen servint-se d’una forma de fer teatre document sens dubte carregada de raó, tot i que potser també un xic limitada des del punt de vista de la seva eficàcia teatral. Tot i així, acompanyen el seu discurs d’un suggestiu procés de construcció  arquitectònica que , partint d’elements ben senzills, acaba modificant per complert l’inicial paisatge nu de l’escenari. I aquesta modificació lenta però imparable, es converteix en una bona metàfora del que està passant ara mateix a l’anomenat pulmó verd del planeta.