Riu-te tu de les falses alcaldesses que presumeixen falsament de ser valentes quan no fan altra cosa que imposar demagògia: per sortir a un escenari a dir el que diu Angélica Liddell quan les lleis implacables de la correcció política ho contaminen tot i estableixen cada dia nous paràmetres censors, sí que cal exhibir una notable valentia. La Liddell no s’espera a que ningú fiqui damunt d’ella la gran “A” condemnatòria que llueix l’adultera protagonista de l’estupenda novel·la que la creadora pren com a punt d’inspiració. Ella mateixa ja se la posa, per tal de reclamar el seu dret a renegar d’aquesta constant i creixent pressió del progressisme salvador que, a l’hora de voler posar-li límits a la llibertat d’expressió i voler convertir l’art en una simple corretja de transmissió dels mantres de torn, actua com el més ferotge gran inquisidor reaccionari. La Liddell renega dels feminismes ultra ortodoxes, reclama el seu dret a proclamar el desig que desperta en ella el sexe dels homes, adverteix sobre la intolerància que corre per les venes d’aquelles corrents de pensament que neguen el plaer contaminat de violència, que reneguen Foucault i se n’obliden d’Artaud, que no saben reconèixer la manera com sovint, el dolor, l’èxtasi, el desig, l’ambigüitat, la contradicció…formen part d’un mateix tot, d’una mateixa essència humana que l’art té el deure de fer sortir a la llum. La contundència d’un discurs que s’ofereix alhora amb quelcom d’exabrupte burleta i histèric, i la força visual que sovint presenta aquesta cerimònia laica no exempta del seu bon component de ritus litúrgic profà, supera de lluny les lleugeres caigudes d’intensitat que presenta aquesta esplèndida proposta.
