Afanys d’amor perduts

    0

    Crític: Juan Carlos Olivares
    Mitjà: Time Out
    Espectacle: Afanys d’amor perduts

    Es pot barrejar el moviment sufragista amb una fantasia victoriana de cotó de sucre? Si Disney va poder fer-ho amb Mary Poppins per què no Pere Planella per situar la seva producció de ‘Afanys d’amor perduts’ de Shakespeare. Un arc de Sant Martí de colors pastís sobre un gran prat pintat per narrar les desventures galants de juraments incomplerts i episodis amorosos frustrats del rei de Navarra i els seus acòlits, perduts en la seva conquesta davant la viva resistència de la princesa de França i les seves dames de companyia. Fèmines amb faldilla pantaló i suaus ones en el seu cabell recollit. Representants d’un món en trànsit entre el vell i el nou envaït d’invents.

    Però així com Disney, el brillant desplegament estètic acaba per difuminar l’apuntat discurs de modernitat. Un escenari de conte dissenyat per Bibiana Puigdefàbregas, Adelina Casanova i Udeu Arquitectura (espai escènic), Míriam Compte (vestuari) i Bernat Tresserra (il·luminació). El gest de complicitat al nostre Zeitgeist queda engolit finalment per una paleta de bones interpretacions que parlen més de les maneres de la tradició que de la modernitat. És com si el mateix Planella s’hagués trobat davant el dilema del rei de Navarra i hagués actuat igual que el personatge shakespearià.

    Un cop situat el discurs contemporani com un adorn més d’aquesta dramatúrgia plena d’idees i artefactes, queda només gaudir del que veuen els ulls i d’una excel·lent companyia, en la qual brillen amb llum pròpia Mima Riera i Peter Vives -com una Rosalina i un Biron que competeixen en encant dialèctic amb la Beatrice i Benedict de ‘Molt soroll per no-res-, Pep Anton Muñoz (un fantàstic Boyet florit) i Carles Martínez i la seva fina caricatura del pedant -gairebé valleinclanesc- Don Adriano de Armado.

    Genèric saT! 18-19