Debut i victòria

    0
    Crític: Jordi Bordes
    Espectacle: L'olor sota la pell
    L'ambient tallant, de poques paraules i enemic del devessall de preguntes i, fins i tot, de confessions, remet a obres com ara Occisió, de Lluïsa Cunillé.

    Per ara, i sense menystenir els muntatges anteriors, L’olor sota la pell (premi Joaquim Batrina 2005) és el millor treball que s’ha presentat al cicle 2007 Tot un any de teatre català contemporani de la Sala Beckett. El director Juan Carlos Martel fa una posada en escena que juga a favor del text, salvant la dificultat d’instal·lar un estany misteriós i catàrtic enmig de l’escenari i permetent el pas del veïnat d’un poble mig abandonat, a través de les teulades (un recurs atractiu i eficaç de l’escenògraf Eugenio Swarcer). El text de Marta Buchaca (Barcelona, 1979), amb el qual oficialment debuta com a dramaturga, és rodó. Sap fer callar els personatges en el moment adequat per obligar l’espectador a fer un exercici de memòria i anar lligant el trencaclosques escènic amb què construirà la vida, gens envejable, dels protagonistes obsessionats a vigilar-se i a amagar les pors. Buchaca, i les seves olors i sensacions mai expressades del tot, debuta i convenç un públic ampli.

    L’autora ambienta l’escena en un poblet, en el qual fa anys no neix cap criatura i que inicia una campanya per captar nous veïns amb edat de procrear. L’estranya ingenuïtat asprosa de l’avi (Jaume Bernet) i el pragmatisme de l’alcalde (Manuel Dueso) són el contrapunt als desencontres de Marc (Isaac Alcayde) i de la noia Joana/Georgina (Bàrbara Roig). Tots quatre defensen uns personatges de manera brillant i deixen un imprescindible racó per a la incògnita. La peça delata les parts fosques de tota persona i l’obvietat que no s’és feliç si no s’aprèn a conviure amb elles. L’ambient tallant, de poques paraules i enemic del devessall de preguntes i, fins i tot, de confessions, remet a obres com ara Occisió, de Lluïsa Cunillé, una altra peça mestra d’incògnites i nuesa de recursos escènics, presentada fa un parell de temporades a l’Espai Lliure.

    El cicle de la Sala Beckett està donant, a més del de Buchaca, molt bons resultats. Jordi Casanovas va atreure nou públic amb el seu joc de realitat i somni a City/Simcity (el Versus ha programat per al juny els dos treballs anteriors de la trilogia del videojoc de Casanovas, que també ha rebut el premi Serra d’Or); Ricard Gázquez ha investigat amb un llenguatge paral·lel, el dels sords, per al seu thriller psicòtic Folie en famille; i Gemma Rodríguez ha cultivat a L’ham una dramatúrgia marca Roland Schimmepfennig, centreeuropea, també atractiva i innovadora (tot i que un pèl reiteratiu en l’abús de les acotacions). Tot un plaer.