Dos Txèkhov de profunditat

    0
    Crític: Jordi Bordes
    Espectacle: Oncle Vània

    La capriciosa cartellera ens ofereix dos textos d’Anton Txèkhov, sense que se celebri cap commemoració del dramaturg (que és quan sovintegen aquestes casualitats). L’embrió dels dos projectes arrenca del Festival Temporada Alta ja que l’obra de Veronese es va representar l’any passat (i el director Àlex Rigola la va voler programar aquesta temporada) i la peça ideada per Broggi s’ha vist fa pocs dies a Salt. Veronese i Broggi busquen per camins diferents l’autenticitat de les històries: tots dos arriben a la profunditat de Txèkhov. Mentre Veronese persegueix la profunditat humana dels personatges (oblidant quin és el seu sexe), Broggi s’assenta en la trajectòria dels actors per construir un muntatge amb uns monòlegs que cimenten la resta de la trama. Dilluns, dia festiu en el sector teatral, els actors de Veronese que representen Un hombre que se ahoga al Lliure i que també tenen versió de L’oncle Vània en aquest Temporada Alta (Espía a una mujer que se mata), observaven amb interès el treball de l’equip de Broggi.

    Veronese diu que, per una raó fortuïta, tres actors interpreten les tres germanes, i és que tots els sexes dels personatges són canviats. El mèrit de l’obra és que es defensen uns personatges sense transvestismes. Cadascú es presenta com si estigués al carrer. La contradicció de veure un actor que actua com un home, tot i que respon al nom d’Olga i que pateix les restriccions socials del 1900 es resol en veure l’interior d’un ésser humà. L’aposta no pretén reivindicar res explícitament: evidencia que l’home i la dona són carn d’una mateixa espècie. Veronese busca una dicció clara gens emfasitzadora, que apropa els personatges al públic. L’espai evoca una sala d’assaig.

    I Broggi? El seu Txèkhov és fidel a les seves direccions en muntatges per a la Biblioteca. Com a Antígona, presenta uns actors guarnits amb unes robes que recorden peces d’època sense ser-ho. Es distancia de la visió més costumista de Passat el riu (Romea, 2007) i del desplegament creatiu amb jocs que es desdoblen com a la Primera història d’Esther (TNC, 2007). Opta per ser un director de matisos i evita la revolució dramatúrgica. Els pilars de l’obra són els monòlegs de Vània (Ramon Vila), Sònia (Màrcia Cisteró), el doctor (Jordi Figueras) i la dona del catedràtic jubilat (Rosa Gàmiz). Tots fan un treball contingut, del qual destaca Cisteró, en instants, com l’emotiu cant. Broggi accentua el pes de les dues noies. Les institueix com a pal de paller de la trama i de la casa pairal. Broggi recull el recurs que Joan Ollé va posar en la seva versió (Toti Soler tocava en directe i feia de cambrer). A la Biblioteca, els acords senzills de la guitarra reforcen els monòlegs claus de la història allà on els personatges ensenyen les seves cartes desconsoladament. Només esperen que les futures generacions els recordin venerant els seus esforços. Broggi aconsegueix també transmetre l’ambient acollidor, amb quatre traços, molt ben acompanyat per una il·luminació de penombres. La posició del públic, que envolta per tres bandes l’escena, trenca amb els escenaris de gran angular d’altres treballs.

    Dos Txèkhov que troben l’autenticitat commovent des d’estadis quasi antagònics.

    bANNER amic ficcions 2020