En el túnel del temps

    0
    Crític: Marjolijn Var Der Meer
    Espectacle: Una comèdia espanyola

    Coreografia: Merce Cunningham Música: Paul de Marinis i Takehisa Kosugi Producció: Merce Cunningham Balli Company Lloc i data: Teatre Grec (19/VII/2000) MARJOLIJN VAN DER MEER

    Com si es tractés d’éssers d’altra època a la conquesta d’alguna estrella llunyana, sobre les milers d’imatges que ens van oferir durant més d’hora i intervé els quinze ballarins de la Merce Cunningham Company planejava aquest aire interplanetari, típic de les naus espacials d’aquelles sèries de televisió tan en voga fa algunes dècades. Solament va faltar a la cita el Dr. Spock para acabar de completar la visió amb que llavors s’intentava representar el nostre futur i que, per descomptat, no es va verificar. Estem parlant de l’estètica dels anys seixanta i no costa molt connectar-la amb l’època daurada de l’estimat Merce, al costat de John Cage i Robert Rauschenberg. Cadascú pel seu compte va ser un innovador i junts van fer miracles sobre l’escena mundial. Merce, com antic ballarí de la companyia de Martha Graham, es va enfrontar a totes les concepcions coreogràfiques tradicionals. Va començar de zero i va crear el seu pròpia tècnica i una escola que tot ho basava exclusivament en el moviment del cos dintre del puro buit espacial. D’aquí, una dansa nua, sense concessió alguna a la dramatúrgia, a l’escenografia o a la música, reduïda a un simple clima sonor. Aquest concepte estètic de la dansa per la dansa, inscrit en el marc del postmodernisme, va tenir molts seguidors, sobretot entre els ballarins. La seqüència d’una cadena de moviments, independents del tempo musical i desproveïts de qualsevol simbolisme, es va convertir aviat en el punt de partida per a la investigació entorn de l’autenticitat del moviment. Així és com va sorgir alguna cosa igualment significatiu d’aquella època: una mitificació, gairebé sectària, de la figura i l’art de l’apòstol americà de la dansa moderna, Merce Cunningham. Tan interessant moviment podria haver passat sense deixar petjada. Per sort, no ha estat així, i s’ha integrat en els esquemes de la creació més actual. Ara bé, “Event” és un Cunningham en estat pur; un espectacle per a nostàlgics del postmodernisme. No obstant això, la interpretació va ser esplèndida i crida l’atenció el qual pràcticament tots els ballarins siguin avui de formació acadèmic-clàssica. Així, doncs, també la tècnica Cunningham ha acabat feliçment fosa en el procés acadèmic general.c

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània