La dansa de la venjança

    0

    Crític: Santi Fondevila

    Obra: La dansa de la venjança

    Mitjà: Time Out

    Roger i Clàudia s’acaben de separar pacíficament, pel que sembla. Però nomes ho sembla. Ella va a la casa familiar a recollir roba d’hivern on l’exmarit es fa el trobadís. Discutiran. Esclar. I ho faran pel seu fill. Una altra obra sobre la ruptura del matrimoni i la confrontació entre els cònjuges? Doncs sí, però amb una particularitat important. Roger és un maltractador psicològic. Alguna cosa que ha marcat Clàudia.

    Jordi Casanovas construeix una dansa verbal, un riu de paraules amb les quals la parella es colpeix i fereix fins a provocar una tragèdia. Al meu entendre, però, es tracta d’un duel desigual perquè l’autor ha vestit i fornit molt millor Roger, editor, culte i amb una cínica actitud dialogant que emmascara el seu masclisme, que a Clàudia, mare sense vida professional i amb antecedents psiquiàtrics.

    Casanovas descriu amb gran encert les formes del maltractament sense sang i els esplèndids diàlegs funcionen creant tensió i per moments suspens fins que en el tram final l’autor introdueix un cop d’efecte per concloure la història de forma rotunda i fer honor al títol de l’obra. I és en aquest tram final on trontolla la credibilitat. Per què? En part diria que perquè la meticulosa direcció d’actors de Pere Riera, que fins a aquell moment ha conduit el drama amb intensitat, cedeix a una exageració melodramàtica que grinyola. I és que la venjança se serveix freda.

    Sens dubte que el gran al·licient de la funció és el treball de Laia Marull, segurament el millor que ha fet en teatre i un paper que recorda el que va encarnar a la pel·lícula ‘Te doy mis ojos’, i de Pablo Derqui, magnífic en la expressió de la violència amenaçadora tot i algun crit de més. Un gran duel interpretatiu.

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània