La peluquera perduda

    0
    Crític: Joan-Anton Benach
    Espectacle: Una comèdia espanyola

    Sèmola Teatre acaba de demostrar una viva afició pel salt mortal més arriscat. És com si l’èxit arribat amb els seus primers espectacles (“In concert” i “Híbrid”) el grup ho hagués metabolitzat per mitjà d’una exagerada eufòria, amb el resultat d’un més difícil encara enormement confús i banal. La proposta es titula “Ballem?” i és una gran cabriola emborratxada de belles composicions plàstiques, de brillants instantànies coreogràfiques de misterioses suggestions, però llastrada, també, per uns dèficit substancials que posen de debò perillo la integritat física del saltimbanqui. De Joan Grau, cervell principal de la companyia, emanen ideas de una molt interessant originalitat, d’una gran força expressiva. El crèdit d’aquest home de teatre ha crescut ràpida i justament i res seria més placenter que la important clientela internacional de Sèmola Teatre es disputés “Ballem?” com un preciós trofeu. Les parts a vegades i confonen amb el tot, i així és la vida. Des del meu punt de vista, sembla bastant clar, no obstant això, que amb tota la seva ostentosa prosopopeya escenogràfica, l’espectacle es un malbaratament de pólvora en estàlvies, sense la munició mínima que alegri el cor del públic millor amatent. L’altra nit, els quatre gatosque vam anar al Mercat dels Flors, vam justificar de la proposta amb una fredor desesperançadora. I cal dir-lo així, perquè les imàtges que per ella desfilen no són, precisament, innòcues ni “fredes”. La violència, l’erotisme, la presència d’un imaginari transcendent, el antimilitarisme… tenen un lloc recurrent en “Ballem?” i, no obstant això, la indiferència que susciten revela l’abisme que existeix entre l’escenari i l’espectador. Heus aquí una incursió al regne de la imaginació i dels somnis. Ramon Simó, codirector amb Joan Grau de l’espectacle, intenta explicar amb claredat el punt que es va inspirar l’espectacle: “Quan el temps es deté, el moviment de la imaginació resulta imparable”. Es tracta d’explorar el que pugui ocórrer en aquest instant mort en el qual la consciència es desarma i la ment vola lliurement. En “Ballem?”, tal situació és la desocupada obligada d’un automòbil enfront d’un pas a nivell amb barrera. Què pot ocórrer en aquest tràngol, mentrestant i espera l’arribada del tren? L’adreça i la dramatúrgia de l’espectacle consideren, suposo, que el territori oníric és un espai per a la impunitat iconogràfica més desaforada. Estem, es diria, davant un exercici de juxtaposició de ocurrences en el qual tot cap, qualsevol episodi i qualsevol forma de ser explicat. La sordidesa de Znorko i la inquietant lluminositat de Meredith Monk. Gens en concret que defineixi amb un besllum de coherència el llanci plantejat. Certament, el món dels somnis és el caos, però sobre l’escena aquest caos conduïx a la inanició. Cada escena s’empassa una part de la curiositat per veure la següent, i a la cambra d’hora, el plat està buit. Però al costat de la referida impunitat, “Ballem?” acusa, pinso, un problema major. A qui li ocorren les coses que ocorren en aquest lloc enigmàtic, tan bé dissenyat, per altra banda, per Fina Solà i el propi Joan Grau? Qui és el subjecte dramàtic? Qui els seus protagonistes? Segur que no es tracta, clar, d’un oblit del guió. Però l’ambigüitat, en aquest punt, és funesta. Sense un referent dramàtic individual o col•lectiu, concret i constant, las gràcies i desgràcies que esdevenen sonen epidèrmiques, gratuïtes i capaces de multiplicar-se ad líbitum fins a la mort de l’espectador. AL final, una dona que haurem vist aquí i allà, sense una especial comesa, és una perruquera amb una maleta que es pregunta què estarà fent ella en un lloc com aquell. A part la coincidència d’aquest interrogant amb el d’algun possible espectador, molt fatigat ja per tanta pirotècnia, només cap concloure que, en “Ballem?”, els protagonistes es van extraviar, perduts en el seu propi laberint.c SÈMOLA BARCELONA. (Redacció.) – Sergi Belbel, Xavier Vallsy la Agrupació de Colles de Geganters han estat guardonats amb els premis nacionals de teatre, arts plàstiques i cultura popular que concedeix la Generalitat i que estan dotats amb tre smil•lions de pessetes cadaú. L’autor, director i traductor teatral rebrà el guardó per l’adreça “de L’estiueig/”, de Carlo Goldoni, que va estrenar en el Teatre Nacional al novembre del passat any. Sergi Belbel (Terrassa, 1963) va manifestar ahir a aquest diari la seva “sorpresa” i “satisfacció” pel premi. “Ho considero un regal i un reconeixement al treball de tota una temporada.” Autor de 21 obres,algunes deles que han traduït a diversos idiomes i s’han adaptat al cinema, Belbel va rebre en 1999 el premi Molière del teatre francès en l’apartat d’ obres cómiques per la versió francesa de “Després de la pluja”, que va estrenar en el Théâtre/ de Poche-Montparnasse. Entre la seva producció destaquen “Elsa Schneider”, “Carícíes” –que aquests dies acudeix a la setmana cultura de Santiago– i “Morir”. Recentment, ha debutat en el musical amb “El temps de Plank”, encara en el cartell. Per la seva banda, Xavier Valls rebrà el premi per l’exposició en la galeria Artur Ramon de Barcelona, a l’octubre i novembre de 1999. El lliurament dels premis, que s’atorguen anualment des de 1982, tindrà lloc el 10 de setembre. L’escenari serà l’escenografia de “L’alcalde de Zalamea”, amb la qual la Companyia Nacional de Teatre Clàssic –sota l’adreça del propi Belbel– obrirà el nou curs del Teatre el proces acadèmic general.c

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània