La tendresa

    0

    Crític: Santi Fondevila
    Mitjà: Time Out
    Espectacle: La tendresa

    No és una obra de Shakespeare, sens dubte, però en té l’alè. La tendresa és un enginyós, fantàstic, homenatge d’Alfredo Sanzol a les comèdies d’amor del dramaturg anglès. Un homenatge que delata la lectura exhaustiva, introspectiva, de totes les comèdies del gran bard i destil·la una gran capacitat d’anàlisis de la tipologia dels personatges, de les estructures i revolts argumentals i fins i tot de les metàfores tan gustoses d’escoltar i que intenta emular. Una comèdia sobre l’amor que el també director ha condimentat amb una simfonia de situacions còmiques i de gags de pallasso molt més estridents i menys subtils que les del bard però d’una rotunda eficàcia.

    La platea del Poliorama és una festa de riures des del monòleg inicial en què la reina Marta Pérez explica com odia els homes amb una reguitzell de tòpics i la decisió d’exiliar-se en una illa perduda amb les seves dues filles verges. El que no sap és que a l’illa hi viu, amb dos fills, una mena de Pròsper que detesta en la mateixa mesura que la reina… les dones. El conflicte està servit. Elles es disfressaran de soldats però ves per on els afanys podran més que les reserves i imposicions. Equívocs, canvis d’identitat i màgia brollen en la comèdia, molt ben dirigida per l’autor i en la qual brillen Pérez, el genial Jordi Rico, els recursos còmics de Laura Aubert i una Elizabeth Casanovas que ja sorprenia en aquella Florentina del TNC de fa tres anys. Magnífic l’espai escènic, tan auster com eficaç, de Jorge Andújar. Si volen riure, ja saben on.

    Genèric saT! 18-19