Peña, la locomotora del ‘tramvia’ de Gas

    0
    Crític: Imma Fernández
    Espectacle: Un tranvía llamado Deseo

    El tren del Desig irromp veloç en una imatge cinematogràfica projectada en una pantalla. Apareix en escena una dama empolainada. Vestit clar i pamela, i melindrosa gestualitat. És Blanche du Bois, l’entranyable histèrica de Tennessee Williams que el director Mario Gas ha tingut el gran encert de brindar a la veterana i enorme Vicky Peña. Ella és la locomotora, l’autèntica força bruta que encarrila cap a l’èxit el tramvia anomenat desig estacionat al Tívoli després del seu pas per Madrid. Seu és el protagonisme absolut d’una peça inevitablement lligada a l’obra mestra d’Elia Kazan en celluloide. A l’animalitat irresistible de Marlon Brando.

    El ring en què Gas dirimeix aquest combat de frustracions, diferències classistes i libidos descarrilades entre Blanche i el seu cunyat (Stanley Kowalski) és summament atractiu:l’escenografia, la música, el vestuari…–. Llàstima que hi falli el ganxo de Roberto Álamo, el magnífic Urtain d’Animalario, que aquí, odioses comparacions cinèfiles al marge, no aconsegueix prou ganxo. Està a l’alçada en el físic –el d’animalot pencaire d’origen polonès– però no convenç ni en el to interpretatiu (a vegades ni se’l sent) ni en la suposada química amb Blanche. Això explica que, per exemple, la seva frase abans de forçar-la –«ho teníem pendent» (que a la pellícula ni surt ni se la requereix)– no hi encaixi.

    UN VIATGE TRIST
    És molt més solvent la resta d’un elenc amb Ariadna Gil (la submisa esposa), Àlex Casanovas (Mitch) o l’excellent secundària Anabel Moreno (Eunice). Però és Vicky Peña, aquella reina de les illusions fràgil i desubicada, qui atrapa a la platea amb el seu repertori de gestos i emocions a la deriva. Ja sigui amb el seu pretès Mitch, amb Stanley o amb el jovenetque aviva els seus instints en una trobada fugaç. És el seu trist viatge a la recerca d’un ésser amable a qui agafar-se. Com el doctor del final del trajecte.