Rigola matisa

    0
    Crític: Jordi Bordes
    Espectacle: European House
    La fórmula, indiscreta, és mirant per les finestres del veïnat. Un mirall objectiu al melic de cadascú.

    Retorn al món de les essències. Àlex Rigola es reconcilia amb el seu públic amb aquesta proposta silenciosa i una mica angoixant. La seva estètica, des d’aquest ambient silenciós i de petits gestos, respira molt millor. La dansa flueix eficaç cap al final de l’obra; els micròfons capten els sorolls d’una banda sonora quotidiana que habitualment sonen sense que ningú se’ls escolti. El joc audiovisual (de què tant va abusar a Ricard 3r amb sets d’edició en directe, com el seu mestre Frank Castorf) desapareix. En canvi, la imatge, compartimentada, s’expressa com un documental en directe. Rigola troba en els personatges de Hamlet els rostres per disseccionar la burgesia majoritària.

    No aporta grans novetats temàtiques (presenta una societat morta, que no s’implica en res si no li va la pell) però sí que ho fa amb una sensibilitat que atrapa. Per estranya i per punts de sinceritat (el crit al coixí i els xiscles a l’habitació de Hamlet recorden més una catarsi viscuda que no pas un truc dramatúrgic). Tot i que ja fa un any –estrenada al Temporada Alta passat– que European house (pròleg d’un Hamlet sense paraules) volta per Europa, aquesta setmana s’ha estrenat la temporada al Teatre Lliure.

    El director insisteix en la denúncia a la classe mitjana fent una radiografia severa d’una família benestant l’endemà d’haver enterrat el patriarca. La fórmula, indiscreta, és mirant per les finestres del veïnat. Un mirall objectiu al melic de cadascú.