Sarcàstic, apocalíptic Brossa

    0
    Crític: Joan-Anton Benach
    Espectacle: Agwa

    En la vasta producció teatral de Joan Brossa abunden els textos que esperen encara el seu primer muntatge i altres que s’han fet creditors d’una periòdica revisió. L’Espai Brossa es va imposar, entre unes altres, la tasca de reparar mínimament el que en qualsevol cultura seria una obligació i, ara mateix, dintre del programa del Grec, en el petit local de la Ribera pot veure’s una peça tan inquietant com Collaret de cranis, que l’autor va acabar d’escriure en 1962. Només una vegada va poder enfrontar-se aquesta obra a la prova de l’escenari i d’això fa més de trenta anys. Va anar en 1967 quan el malmès Carlos Lucena va gosar muntar-la en el Romea. Que Collaret de cranis interessés a un home de teatre tan compromès menjo Lucena és ja un indici de les càrregues de profunditat crítica que conté l’obra. El prestigiós director del Teatre Allibero de Palerm, Beno Mazzone, satisfà avui un deute pendent amb el poeta i dramaturg. Tot i que el Mediterrani ens converteixi a tots en una mateixa cosa, el muntatge de Mazzone acusa, segons creo, la mirada externa de qui opera al marge del context en el qual es van creuar, de moltes maneres distintes, les influències de l’autor. Potser perquè sabem que ho és, el director “sembla” en efecte un “foraster” respecte a Brossa. I aquesta circumstància aporta ventatges i inconvenients al treball realitzat. El més positiu està en el primer acte. En ell s’introdueïxen elements brossianos que, sense constar en el text, contribuïxen a l’adorn de la metàfora social que es tanca en la botiga de sabates on un matrimoni coixeja a cavall de les convencions més ridícules. L’amo de la sabateria, que per a l’autor és simplement, un “home de vestit negre”, Mazzone ho vés menjo el mag que coneix els secrets del teatre del món, al mateix temps que la dependenta es converteix en una “starlette” circense de molta embranzida. Si aquest primer acte “guanya” amb la manipulació del director, el segon, en canvi, es complica una miqueta respecte a l’original, de la lectura del qual es deriven moltes més suggestions de les quals Mazzone aconsegueix. L’esposa i el marit, convertits aquí en dos bàrbars primitius, juraria que no necessiten veure’s inundats pel devessall de periòdics que ompli tot el seu espai vital, en una acció que gargoteja el diàleg contingut en el text i deixa en un segon pla la caiguda insistent de les sabates que va calçar la humanitat derrotada, assetjada –ja en 1962!– per un munt de “escombraries nuclears”. En definitiva, creo que en la segona part, Beno Mazzone s’ha complicat inútilment la vida. Com igualment inútil resulten els telons traslúcids que recorren l’esquena dels espectadors, molt mal dissenyats i pitjor il•luminats per a aconseguir l’efecte que es pretenia. Millor interpretació, no obstant això, que l’oferta per Rosa Cadafalch i Xavier Capdet –uneixi parella formidablement conjunyida– no l’hauria assolit altre director. Molt eficaços, així mateix, Teresa Soler i Josep Maria Domènech que aporten, respectivament, les obsessions pel circ i la màgia que amb tant profit va conrear l’autor.

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània