Shakespeare evocatiu de dibuixos a la sorra

    0
    Crític: Jordi Bordes
    Espectacle: El Rei Lear
    El director és un fervent defensor de les línies artesanals de Peter Brook: mínima faramalla, màxima intenció.

    Oriol Broggi no enganya ni decep en la seva posada en escena. Té la mida presa a la nau (que ell mateix va descobrir, per casualitat) de la Biblioteca de Catalunya. El director és un fervent defensor de les línies artesanals de Peter Brook: mínima faramalla, màxima intenció. La seva estètica és un punt infantil, gens maliciosa, que sorprèn per la simplicitat i la sinceritat. Ben senzilla és la manera d’explicar com el regne de Lear es dividirà en tres parts (una per a cada filla): dibuixant un requadre de dimensions mitjanes a la sorra. Són traços evocatius, suggeridors, compatibles amb la dutxa d’una mànega per expressar la terrible tempesta. O la cursa del tècnic de llum corrent darrere d’un dels personatges escrits per Shakespeare (l’escaquista Broggi s’havia quedat sense peons al taulell i troba vàlida la utilització del jove). El director resol amb uns elements semblants, sigui a la Sala Petita del TNC amb un Espriu (Primera història d’Esther), a la Gran amb un Brecht (El cercle de guix caucasià) o a la Biblioteca (El rei Lear). El seu mèrit és que no automatitza el seu univers estètic.

    La posada en escena de la Biblioteca de Catalunya respecta el Lear hegemònic (excels Joan Anguera) però dóna més cos a personatges com ara el bufó (Oriol Guinart, enginyós) i a les guerres fratricides entre Edgar i Edmund (Òscar Muñoz, transparent, i Xavier Ripoll, maquinador) i entre Cordèlia i Regan i Goneril (Paula Blanco, generosa; Màrcia Cisteró, coherent, i Mercè Pons, avariciosa dona d’estat). Totes les interpretacions se salden amb encerts. Potser es mereix una menció també Babou Cham, que va coliderar el projecte Rosencratz i Gildenstern són morts reivindicant un paper protagonista en què no fos imprescindible el color de la seva pell. Dues notes per acabar: la imatge dels núvols al fons de la nau que evoca la importància de la natura en el comportament humà en les obres de Shakespeare. I una altra de més sonada: no es troba el moment racional de comparar aquesta peça amb la que el Centro Dramático Nacional (CDN) va portar, amb èxit, al TNC. Un sorral, amb bones idees, pot ser el millor dels escenaris. El CDN no els fa ombra.

    BANNER QUINZENA METROPILITANA FILATURAS 2021
    Banner Quinzena metropolitana 2021