Wajdi Mouawad amb la traductora i l'Oriol Broggi, a la trobada convocada per Amics de La Perla 29

La inflamació del verb viure. Poesia ja al títol d’un viatge farcit de paraules precioses i descripcions líriques que parla de la vida i del mal que pot arribar a fer, tot conjugant el verb al complet. És el títol del primer dels dos muntatges que Wajdi Mouawad ha presentat a Barcelona, en aquest Grec 2017. Avui hem sabut que poden passar sis anys entre la primera idea i la creació d’un dels seus textos. Ens ho ha dit en una trobada oberta que ha tingut lloc a la Biblioteca de Catalunya, on l’hem conegut una mica més. Ens ha explicat com escriu, com s’inspira, com evolucionen els seus treballs, com evolucionen les generacions… Ha parlat d’Europa, de la del Nord i de la del Sud. De la poesia… De la seva admirada Mercè Rodoreda i de la plaça del Diamant, on aniria tot just acabés la trobada. Era al costat d’un Oriol Broggi amb una expressió entre l’emoció i l’orgull. Dos homes que s’admiren. Mouawad ha dit de Broggi que “ha fet un viatge a través de les meves obres emocionant, una feina fantàstica. És molt important per a mi perquè, de tots els directors que han muntat les meves peces, només tinc relació amb l’Oriol i amb un mexicà. L’Oriol coneix la meva obra millor que jo!”, assegura.

Broggi li ha tirat també alguna floreta: “Al teu teatre no hi ha frases que no calen. Tot és molt necessari. És apassionant veure com aconsegueixes que tot sigui absolutament necessari!” I ara parla al públic: “Wajdi diu que, quan escriu, acaba cansat de tantes coses que li venen al cap. Però jo voldria escriure com ell!” I sobre l’obra: “Parla de coses, de sentiments, de tragèdies, que reconeixes perquè estan en altres escrits que han aparegut al llarg de la humanitat i que ressonen com monstres que reapareixen.” Aquesta descripció ens remet directament a les dues peces del Grec. El punt de partida és la decisió que va prendre de revisar els autors grecs i la seva essència, perquè “al llarg del temps, anem explicant sempre les mateixes històries i totes venen d’allà. Els autors, fins i tot els grecs, s’han servit d’autors d’abans. Cap autor grec no ha inventat cap història, han creat un camí al que s’inscrivien els autors posteriors.Tots es basaven en un fons comú”, apunta Mouawad. Les obres parlen de personatges que venen de Sòfocles, figura clau, i d’herois com Ajax, Edip i, sobretot, Filoctetes, abandonat en algun racó de l’illa de Lemos sense que ningú sàpiga on és.

El projecte implica sis peces de Sòfocles per a les que comptava amb la complicitat del seu amic i traductor especialitzat en grec antic Robert Davreau. La inspiració parteix d’un viatge al lloc dels fets per anar dialogant amb l’espai. Els protagonistes, tot i que porten els noms dels de Filoctetes, no ho són, realment: “Contràriament als protagonistes de les tragèdies gregues, els meus personatges no venen del poder ni tenen cap país al càrrec. Som nosaltres. I si fa falta, porten mòbil” Davreu va morir al 2013 i Mouawad va decidir reescriure ell mateix les peces que faltaven: Filoctetes i Edip a Colonos. Són les que ens han arribat amb els noms de Inflammation du verbe vivre i Les larmes d’OEdipe, que l’autor agrupa en un díptic que titula Les mourants, que a la vegada tanca el projecte.

INFLAMMATION DU VERBE VIVRE
Combina la interpretació d’un únic actor, el propi Mouawad, amb escenes rodades en pantalla. Comença amb un monòleg d’alt voltatge poètic que pronuncia un Mouawad tristot, sense els seus rinxols-insignia. Parla de la importància dels autors grecs al teatre i acaba descobrint-nos que tots som morts, i ell també. Tot seguit, s’il•lumina la pantalla, apareixen els crèdits i, quan acaben, comença el viatge. És la seva creció de Filoctetes, que portarà al teatre amb la seva companyia i els cita per a un treball de taula. I aquí comença un joc d’entrada i sortida de la pantalla tècnicament impecable i que t’atrapa tant per la informació que t’aporta, com per la poesia que t’embolica, com per l’interès del muntatge, les imatges i la pròpia historia. Sabem que és a punt de morir i que l’ambulància és a punt d’arribar. Ell haurà de triar si es queda al món o continua el viatge, a través del qual coneixem Ulises, Zeus i Atenea, uns avis entranyables i molt humans, l’un pescador, l’altre pagès… Tot buscant el seu amic, troba un cau de poetes, on hi ha la Mercè Rodoreda. Va ser el seu regal a Catalunya. I aquí baixa la inflamació, deixant pas a la vida!

LES LARMES D’0EDIPE
Tot al contrari de Inflammation du verbe vibre, la posada en escena és tan simple com planera: Edip jeu al seu llit de mort, amb la seva filla i germana Antígona als peus. Són en un teatre de l’Atenes de Sòfocles, que els ha acollit. Els acompanya un Corifeu, director del cor. Edip, turmentat per la seva vida, es confessa a Antígona per morir en pau. Però al carrer passen coses terribles i el Corifeu els hi ho va explicant. Un noi mor assassinat per la policia en una manifestació i els carrers ploren la seva mort. El carrer viu a l’Atenes del 2008. Les èpoques es creuen, les desgràcies també… I d’aquesta unió en surt un llum que Mouawad descriu així: “Avui, com ahir, cal enfonsar-se en un laberint de paraules per viure l’eco de les infàncies perdudes i d’una germanor invisible més enllà de la mort, en un darrer gest de tranquil•litat i reconciliació.”

EPÍLEG DE LA TROBADA
Som a la Biblioteca. És plena d’actors i actrius, protagonistes de les obres de Mouawad que ha dirigit en Broggi: la Clara Segura, Màrcia Cisteró, Cristina Genabat, Xavi Ricart, Xavi Ripoll, Ramon Vila, Ernest Villegas, Jordi Oriol… També hi havia el director del Grec, Cesc Casadesús, que va manifestar la oportuníssima presència de Mouawad en “aquest Grec que viatja a Grècia.” I molts, molts Amics de la Perla 29.

La trobada es va fer a la sala de teatre -amb sorra inclosa- i estava plena a vessar. Cap al final de 90 minuts llargs, tocava afalagar als catalans: “Em va impressionar com escriu Rodoreda. Jo he llegit molt, però no tots escriuen igual. Rodoreda, com Kafka, tenen el do de l’art popular. Escriuen amb paraules que la gent entén. És quan tanques el llibre que comença el misteri…” Es confessa impressionat de com Rodoreda, tan sols des del seu balcó, arriba a observar el món, la gent, la poesia, la Guerra… “Entre ella i nosaltres, hi ha una generació que no ha explicat gaire. Són els nostres pares, els del Maig del 68, els FlowerPower. Ells havien estat presos politics i lluitaven per la llibertat, i no han volgut transmetre aquell món de guerres i presons als nens. Però se n’ha de parlar, cal saber i no oblidar. Els libanesos no volen parlar de la guerra als seus fills, per la mateixa raó que una dona no vol explicar una violació o un nen no vol dir que els seus pares estan separats. Perquè els ressona a humiliació. I és aquí quan l’artista adquireix el seu rol, el seu compromís. Els polítics no volen reconèixer que han matat, només els artistes poden fer-ho. Jo em sento amb l’obligació de fer per al meu poble el que els polítics no han fet.”

I se’n ha anat cap a la Plaça del Diamant que, si us fixeu, té una teoria semblant a això de les històries dels antics grecs, però nostrada:

Nits de lluna plena … Somnis d’envelat…
I quan la cançó s’acabi una altra en començarà,
car tot gira com els valsos de la Plaça del Diamant

  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón