El 6 de setembre vaig ser feliç. M’el vaig passar felicitant grans professionals i saludant-ne d’altres que, com jo, van disfrutar d’una diada plena de teatre en la que tots, fins i tot els que hi vam anar a treballar, ens vam sentir protagonistes. Vaig felicitar efusivament Sergi Belbel, per la magnífica presentació que va fer d’en Pepitu Benet i Jornet i de la seva classe magistral; a en Benet i Jornet, és clar, per l’encert en la manera d’enfocar el teatre a Barcelona; a Daniel Martínez, Toni Albadalejo i Jordi González de Focus i/o Adetca per haver-ho organitzat; a la Sara i el Gerard de premsa, perquè van treballar de valent tot el dia; a Xavier Albertí, pel guió de la festa Barcelona aixeca el teló; a en Daniel Anglès i a la coreògrafa Esther Luengo per la bona pinta que té el musical Hair amb el número que van presentar, muntat en un o dos dies. I a Dagoll Dagom per La nit de Sant Joan, a la Lloll, al Flavià, a l’Àngel Llàcer, a la Pepa Plana, a l’Àlex Rigola, al mag Hausson, a l’Hermann Bonnín, a Josep Maria Mestres, a en Joan Negrié… i a tants i tants professionals com m’anava trobant, per pertànyer a aquest privilegi de professió. Una diada completa que va fer enfilar encara més les il•lusions i l’energia que neixen davant la nova temporada, que l’alcalde Hereu va inaugurar oficialment a la tarda, moments abans de la conferència de Benet i Jornet.

Aquesta va ser una classe magistral en la que el dramaturg va demostrar una vegada més la seva saviduria, que sembla s’entesta en amagar. Va parlar de l’evolució del teatre a Barcelona prenent a l’atzar 10 dates diferents del calendari. Ho va fer obrint l’hemeroteca de La Vanguardia, per ser l’únic diari que hi era fa 50 anys dels que encara són vius, i analitzant la cartellera. Un plantejament aparentment senzill d’aquells que trien els savis i que fa tanta ràbia que no se’ns hagi acudit abans a nosaltres. El mestre va fer un retrat concís i molt esperançador de la història del teatre, des del 1959 fins l’actualitat. Aquell any, a Barcelona hi havia 13 teatres dels quals alguns eren barraques disfressades, i es deia que el cine es menjaria el teatre. Per la cartellera passejaven títols com Cuñado viene de cuña, Tócame Roque o Me ha caido una mancha amb la única i gran excepció de Les criades, de Genet, per Núria Espert i Julieta Serrano.

El viatge a través dels anys va senyalar la situació agònica del teatre en català en temps del franquisme, l’aparició del Teatro Nacional de Barcelona, el teatre independent que s’estava coent… Va parlar dels Joglars dels principis i de l’Àlias Serrallonga; de La setmana Tràgica de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, amb direcció de Lluís Pasqual; de la vaga general per acabar amb les 14 representacions a la setmana i de que al 1975, Franco moria però el teatre, no. I va seguir fins l’actualitat en un recorregut en què a nivell històric hi era tot, des del Centre Dramàtic de la Generalitat fins al TNC, acabant senyalant el prestigi teatral actual de Barcelona, una ciutat que exporta teatre a les millors capitals europees assolint el seu nivell. La classe va concloure amb una frase contundent: Mentre hi hagi éssers humans no desapareixerà el teatre. Avui tenim 47 sales.

LA GALA
Xavier Albertí va ser el protagonista semiabsent de la gala Barcelona aixeca el teló, dedicada gairebé íntegrament al Paral•lel i a les esperances de la seva recuperació com a gran via de l’espectacle. Estava dissenyada amb textos que explicaven la història del Paral•lel i s’hi reconeixia l’Albertí en tots, en la seva contínua recerca i en les troballes curioses que ens regala sempre com ara la paraula Sinalipsi, que va aparèixer el 1902 per parlar de l’erotisme i ens va explicar Anna Azcona. Més tard, un Pep Cruz extraordinari vestit de catalaneta relatava els primers passos dels prostíbuls als varietés en un paper més que brillant en què esperem tornar-lo a veure; A la Lloll li va tocar descobrir-nos l’acadèmia de cupletistes; el gran benefici que la Guerra del 14 va donar a l’espectacle i al Paral•lel i com circulava l’heroïna en va arribar en veu de Roser Batalla… Capítol apart mereix la increïble aparició de Pere Arquillué, en un paper tan diferent del què ens té acostumats. Li va tocar parlar de la Guerra del 36 i de les cues dels soldats als prostíbuls del carrer de les Tàpies. Va cantar La celosa, fent incursions al públic –i a algún polític- i va rebre l’ovació més gran fins al moment. Anava amb un vestit típic andalús que deixava enrere Robert Preston a Víctor o Victòria. La Maña ens va explicar l’evolució d’El Molino en els diferents noms que ha tingut i els motius que van ocasionar el canvi, des de La Pajarera Catalana l’any 1899 a El Molino, de Maragall, l’any 1989.

La gala va confirmar el que ens deis Jordi González, de Focus, uns dies abans: La gràcia que té és que cada any és diferent, sempre és una sorpresa. Doncs si. Aquesta vegada, les mostres dels espectacles es van limitar als musicals i a un prometedor Sucre, de Noelia Liñana, que veurem al Tantarantana. Sembla que els musicals tornen amb força: Nit de Sant Joan, Hoy no me puedo levantar, 40. El Musical, Forever the king of pop i Gats (familiar), comparteixen cartellera aquesta tardor. Més endavant vindrà Hair, amb direcció de Daniel Anglès. No puc amagar que m’afecta plenament a nivell personal per l’època en què es va estrenar, però tenien una energia i una veritat que em van rejovenir de cop. Eren els de sempre, els hippies que es revelen contra un sistema i una guerra amb la que no tenen res a veure. Penseu que ha canviat alguna cosa?.

I com a tots els cabarets, hi va haver números intercalats. Els va tocar a Boris Ruiz, un mentalista que tenia com a partenaire al Mestre Vives,-que va musicar tota la festa- i que va gosar increpar el president Montilla fins a punts que alguns van titllar de al límit. Però tot va anar bé, Montilla va riure i en Boris va triomfar, com sempre. Cesc Casanovas, expert en imitacions, va ficar-se a la pell de Joan Capri i va recitar impecablement el monòleg El nàufrag. I Joan Pera, sense anunciar cap espectacle en concret, va oferir també un monòleg en homenatge absolut al seu amic i estranya parella Paco Moran, prometent que aviat tornarien a escena junts. Els esperem.