Si el Barça és més que un club, el muntatge de David Plana també pretén superar la caricatura del club i retratar la importància d’aquest esport en la societat catalana d’avui. A escena, personatges perdedors de carn i ossos que lluiten per guanyar. Un polític que ha anat de mal borràs, un expresidiari que «aconsegueix coses», una exprostituta reciclada en dona de fer feines al Camp Nou i un polític de moda. L’obra s’estrena aquest dijous, amb la direcció de Rafel Duran, a l’Espai Lliure.

Rafel Duran és contundent: «Si es vol saber qui mana en una ciutat cal mirar la primera filera de la llotja del Camp Nou i no el balcó de la Generalitat.» Dia de partit, que es podrà veure fins al 8 de juny que ve, arriba en mala època. El director i el dramaturg aclareixen que la peça no pretén fer escarni de la malastrugança del Barça. De fet, l’obra reflexiona en la influència del futbol en el dia a dia: «Pot ser tan notícia un conflicte internacional com una diarrea de Ronaldinho», exemplifica el director artístic del Lliure, Àlex Rigola.

En el repartiment, hi figuren actors habituals de la companyia del Lliure (Julio Manrique, Joan Carreras, Chantal Aimée) a més de Maria Molins i Fèlix Pons. Carreras celebra el text, plantejat en escenes d’un contra un, que permet la creació d’un personatge amb molts plecs. Manrique defineix el seu personatge, Fredy, el que aconsegueix coses, «que té una gran dimensió humana, és un lluitador nat». Per Duran, el tema és un encert perquè ell, que se sent prou allunyat dels resultats esportius, reconeix l’esport com el paisatge de fons de Barcelona: «Sé quin és el resultat d’un patit pels crits al meu pati interior, a l’Eixample.»

L’acció, d’una hora i mitja de durada, succeeix la setmana abans del clàssic Barça-Marid: el polític que ha anat de mal borràs (Carreras) aspira a retornar al poder accedint, amb un passi irregular, a la llotja. El text de David Plana respon a tots els tòpics del futbol. I no només això: l’autor percep que l’esport s’ha introduït eficaçment en el llenguatge habitual. La lluita és desesperada: cosa que fa trista la derrota i «també la victòria», insinua el dramaturg.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here