Estem vivint un moment únic pel que fa al teatre i a la dramatúrgia textual a Catalunya. Ho diu Toni Casares, director escènic i de la Sala Beckett, l’espai que s’ha tirat a la piscina i ha dedicat aquesta temporada, única i exclusivament, als autors del país. La seva afirmació, no obstant això, no va pel mal camí, i no està feta debades: la cartellera barcelonina presenta d’uns mesos ençà moltes obres escrites per autors joves del país, cosa que, segons comenta Casares, feia molt de temps que no passava. Si és que havia passat mai. Els últims muntatges estrenats són Folie en famille, de Ricard Gázquez (Sala Beckett), Temps real, d’Albert Mestres (TNC), que va tocar fi diumenge passat, i La millor nit de la teva vida, de Jordi Silva, que ahir a la nit va fer la première al Versus Teatre. D’aquí a una setmana tindrem Mercè Sarrias a la Sala Tallers, amb En defensa dels mosquits albins.

Tots ells preveuen o ja han tingut un èxit de públic important. Diumenge passat, per exemple, la Sala Tallers del TNC era plena de gent disposada a contemplar l’exitós (segons la crítica, almenys) espectacle deconstructiu de Mestres, un veterà ja de l’escena alternativa, que ha aconseguit connectar amb els joves delerosos d’experiències dramàtiques arriscades. El seu Temps real, essència de la violència en què desemboca la rutina de la vida quotidiana, és el muntatge més experimental de tots. A l’altre cantó hi tenim la comèdia de Silva. I, enmig, l’obra de Gázquez.

Ever Blanchet, director del Versus, va més enllà fins i tot que Casares i assegura que se sent eufòric. Estem vivint un quinquenni d’evident evolució quantitativa (tenim més públic) i qualitativa: les propostes escèniques que hi ha a Barcelona actualment no les trobem enlloc, afirma, destacant l’èxit, per exemple, de Jordi Galceran a Europa i l’Amèrica Llatina. El seu El mètode Grönholm, encara al Poliorama, va sortir precisament del T6, el programa engegat pel TNC que està vivint la quarta temporada. Ara ha començat una nova etapa: s’estén més enllà de l’escenari oficial de les Glòries cap a les sales alternatives -de fet, on es va originar abans que els teatres públics s’interessessin seriosament- i compta, a més, amb la col·laboració de la Fundació Autor de la SGAE.

Dintre de tota aquesta xarxa de complicitats, la Beckett té, segons la majoria, un rol fonamental, tot i que Casares, humil, li treu ferro. Blanchet resumeix l’itinerari de tot plegat: en primer lloc, tenim l’activitat pedagògica de l’obrador de la sala de Gràcia, els alumnes del qual acaben molts cops al T6 i donen un teixit molt ric a la dramatúrgia catalana. “La suma de tot això crea una activitat molt intensa”, assegura.

Als anys 80 hi va haver una sèrie de sales alternatives que van apostar per una línia que el teatre institucional i el comercial han acabat adoptant, indica Casares. El cap visible de la Sala Beckett justifica la programació exclusivament catalana del teatre per enguany dient que volien trencar un tòpic i demostrar el nivell de maduresa artística dels nostres creadors.

El bon moment coincideix amb un cert retrobament entre l’autor i el muntatge. Els autors ja no conceben la seva feina si no és participant en l’espectacle, indica Casares. En paraules de Sergi Belbel, el director artístic del TNC, han fet tornar els autors no només a l’escriptura, sinó també a la realitat escènica.

I de què parlen tots aquests nous autors? Casares diu que segueixen un cert fil argumental, amb la família i la violència com a eixos centrals, cosa que els porta a decantar-se pel teatre sociològic.

L’esclat actual també es deu a la feina de formigueta duta a terme per alguns autors. Albert Espinosa, Guillem Clua, Galceran o Pau Miró en són alguns exemples. Del darrer, que té només 33 anys, cal destacar-ne l’excel·lent Plou a Barcelona, estrenada el 2004 a la Beckett. L’any passat va fer el salt al Lliure amb Bales i ombres. El també molt jove Jordi Silva, de 34 anys, ja ha viscut en primera persona què és un èxit, amb el muntatge Ja en tinc 30!, que encara volta.

I què passa amb els clàssics del segle XX del país? Casares pensa que seria un error fer les coses perquè sí. Crec en les complicitats, no en les coses fetes perquè toca, manifesta. Salvador Espriu, Joan Brossa o Joan Oliver serien cosa del TNC i del Lliure, els escenaris amb prou mitjans per muntar com cal els nostres clàssics.

banner fira mediterrània
banner fira mediterrània