COMUNICAT DE LA SGAE

El Comitè Organitzador dels Premis Max de les Arts Escèniques dona a conèixer el Premi Max d’Honor 2020, el qual ha estat atorgat, per unanimitat, al ballarí i coreògraf Nacho Duato per ser una figura clau en la història de la dansa del nostre país. El comitè n’ha ressaltat la seva vasta trajectòria com a intèrpret i coreògraf, una carrera incansable compromesa amb la dansa i les arts escèniques del nostre país i amb la seva visibilitat internacional. Així mateix, n’ha destacat la seva naturalesa pionera i revolucionària, i la seva tasca com a ambaixador i representant de la dansa contemporània espanyola arreu del món.

El coreògraf, que viu entre Madrid, València i Moscou, rebrà —previsiblement— el guardó el 7 de setembre al Teatro Cervantes de Málaga durant la cerimònia de lliurament de la XXIII edició dels Premis Max de les Arts Escèniques que organitza la Fundació SGAE amb la col·laboració de l’Ajuntament de Màlaga i del mateix Teatro Cervantes.
“Em fa una certa vergonya tornar després de tant de temps fora d’Espanya, però també especial il·lusió perquè aquests premis tenen molt pes i són de gran prestigi. M’estranya que sigui ja a tota la meva carrera, perquè continuo sentint que, amb cada treball, començo de nou”, ha declarat Duato, en conèixer la notícia. Pots veure l’entrevista aquí.
El silenci del Teatro Real de Madrid rep a Nacho Duato: “Un teatre ha d’estar viu, sonar. És vergonyós veure la programació de teatres com aquest i adonar-se que només compten amb 10 o 15 espectacles de dansa a l’any”, confessa només arribar. Un discurs reivindicatiu, que recorda el seu caràcter i compromís social, que es farà efectiu amb la constitució d’una Fundació pròpia amb la qual pretén posar el focus en la dansa i cridar l’atenció de les institucions públiques. “La dansa sembla la cendrosa de les arts escèniques i no entenc aquest rebuig, crec que prové dels Reis Catòlics, i aquesta aversió vers l’expressió del cos. Diuen que la dansa no agrada, però mai vaig veure el Real buit en els espectacles que vaig dirigir a Espanya”, denúncia.
SOBRE L’ARTISTA
Juan Ignacio Duato Barcia va néixer a València el 1957, ciutat que el considera “ciutadà d’honor”. Coreògraf i intèrpret, no ha deixat de ballar des dels 16 anys, i les seves primeres coreografies les va signar amb només 23 anys. Convertit avui en un referent de la dansa contemporània tant a Espanya com fora, ha dirigit el Ballet del Teatre Mikhailovski a Sant Petersburg (2011-2015), el Ballet de la Staats Oper de Berlín (2015-2018) i ha creat centenars de coreografies, entre les quals destaquen les seves peces Arenal, Duende o Gilded Goldbergs.
No obstant això, no ha oblidat els seus orígens i continua sent molt crític amb les institucions públiques del país. Entre les seves reivindicacions hi ha la creació d’una seu al Teatro Real per la Compañía Nacional de Danza (CND), així com el suport de les institucions públiques per subvencionar companyies i l’ús de la dansa com a catalitzador social. Entre riures, proclama què seria el primer que faria si fos Ministre, tot i que sempre va renunciar a les aspiracions polítiques “perquè es perd l’honestedat”. “La gent creu, els crítics i institucions públiques pensen que oferir consells prescriptius és el millor. I no, per aquí no va la cosa”, sentència.

Ambaixador de la dansa espanyola arreu del món

Duato va estar vint anys al capdavant de la Compañía Nacional de Danza (CND) (1990-2010), entitat que, sota les seves directrius, va ser considerada una de les més importants del món. Londres, Nova York, Tòquio, París, Moscou, Sidney… Són només algunes de les capitals a les quals va dur la dansa espanyola. El seu èxit irrefutable li va permetre signar més de 50 coreografies per la companyia que, després de la seva marxa, van quedar en l’oblit. “T’imagines que es llancessin a les escombraries 20 quadres de Velázquez perquè marxa? Perquè amb la dansa, en aquest país, sí que ha succeït, suposo que perquè no és palpable”, lamenta Duato.

Malgrat això, en girar la vista enrera recorda amb afecte la seva experiència com a director de la CND. “Van ser anys de moltíssims èxits. La companyia necessitava era una identitat pròpia que no tenia. Per això, vaig fer treballs nous a mida pels ballarins, remàvem tots en la mateixa direcció, amb les mateixes forces i les mateixes ganes, i per això ens vam convertir en referents a tot el món”. En total, va crear 113 coreografies, 50 de les quals van ser d’autoria pròpia.
Entre les seves fites, actualitzar la dansa clàssica i contemporània fins al punt de no poder ser etiquetat per la crítica, però l’aplaudiment del públic n’avala el seu talent: “La meva obra arriba a tots els públics, agrada molt. El meu treball és per neòfits, entretinguts, puristes clàssics, moderns… Els puristes diuen que sóc molt modern, els moderns que sóc molt clàssic. Crec que no saben ja on encasellar-me”, continua.

Un equip compromès i a mida pel ballarí

Actualment, Duato dirigeix el Ballet del Teatro Mikhailovski de Sant Petersburg, espai en el qual reconeix “que és on més m’han valorat.” Continua treballant amb el mateix equip de persones que l’han acompanyat durant tota la seva carrera: Pedro Alcalde i Sergio Caballero com a directors musicals, Jaafar Chavali, arquitecte iranià per l’arquitectura d’escena, Brad Fields com a director d’il·luminació, i Angelia Atlagić, com a figurinista, entre d’altres. “És important treballar sempre amb la mateixa gent, persones que siguin molt bones en els seus treballs, millors que jo de fet, i dels quals jo rebo consells. Tots formem un equip molt fort i em sento molt segur cada vegada que estrenem un nou treball”, recalca. “Sempre estic treballant dins del cap, no sóc una persona que prengui notes o faci dibuixos. Primer escolto molta música, una vegada escollit un tema, aquest conviu amb mi un any sencer, i quan tinc clar què he de fer se succeeixen moltíssimes reunions amb tots els col·laboradors”.

No obstant això, a l’hora de plasmar la coreografia la llibertat pren l’assaig: “A l’estudi m’agrada improvisar i permeto al ballarí moltíssima llibertat, n’extrec les seves aptituds per millorar entre tots dos les coreografies”. Aquesta identitat pròpia, aquest treball diari amb els seus ballarins és el gran senyal d’identitat de les obres de Duato. “A Espanya vaig estar 20 anys dirigint, hi ha ballarins que van arribar amb 18 anys i que es van retirar amb mi, que els he vist evolucionar durant 20 anys…”, rememora amb nostàlgia.
SOBRE NACHO DUATO 
Nacho Duato es va formar a la Rambert School de Londres i va ampliar els seus estudis a la Mudra School de Maurice Béjart, a Brussel·les i a l’American Dance Centre d’Alvin Ailey, a Nova York. La seva carrera professional va començar el 1980, quan va signar el seu primer contracte amb el Cullberg Ballet i, un any després, de la mà de Jirí Kylián, va entrar al Nederlands Dans Theater, companyia de la qual en ser nomenat coreògraf estable el 1988.
Pels seus èxits com a ballarí va rebre el 1987 el VSCD Gouden Dansprijs (Premi d’Or de la Dansa). La seva primera coreografia, Jardí Tancat (1983) va guanyar el primer premi a l’Internationaler Choreographischer Wettbewerb de Colònia i, des d’aleshores, s’han succeït múltiples premis com a coreògraf: Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de l’ambaixada de França el 1995, la Medalla d’Or de les Belles Arts del govern espanyol el 1998, dos Premis Max els anys 1990 i 2000, Benois de la Danse el 2000 i el Premi Nacional de Dansa de Coreografia el 2003. A més, el departament d’Afers Exteriors espanyol li va atorgar la Medalla al Mèrit Civil. El 2015, va rebre el Premi de la Ciutat d’Alcalá per les arts i la literatura. Els seus ballets i coreografies formen part del repertori de les companyies internacionals més prestigioses.
ELS PREMIS MAX EN ANYS ANTERIORS
En anys anteriors, el Premi Max d’Honor ha estat per a Concha Velasco (2019), José Sanchis Sinisterra (2018), Salvador Távora (2017), Lola Herrera (2016), Rosa Maria Sardà (2015), María de Ávila (2014), Ana Diosdado (2013), Julia Gutiérrez Caba (2012), José Monleón (2011), Josep Maria Benet i Jornet (2010), Miguel Narros (2009), Víctor Ullate (2008), Fernando Arrabal (2007), Pilar López (2006), José Rodríguez Méndez (2005), Francisco Nieva (2004), Alfonso Sastre (2003), José Tamayo (2002), Antonio Gala (2001), Adolfo Marsillach (2000), Antonio Buero Vallejo (1999) i  el Teatro de la Zarzuela (1998).
Organitzats per la Fundació SGAE des del 1998, els Premis Max —amb un guardó dissenyat pel poeta i artista plàstic Joan Brossa (1919-1998), impulsor d’uns dels col·lectius renovadors de l’art espanyol de postguerra— s’han consolidat com el reconeixement més ampli en l’àmbit de les arts escèniques a l’Estat.
En aquesta darrera edició, que s’emetrà en directe a les 20 hores per La 2 de TVE, s’hi han inscrit 386 espectacles. 
Els guardons arriben a la 23a edició mantenint 19 categories a concurs i tres premis especials: el Premi Max d’Honor, que distingeix la trajectòria d’una persona per la seva aportació, dedicació i defensa de les arts escèniques; el Premi Max Aficionat o de Caràcter Social, dedicat als projectes en favor de la integració i la projecció socials, i a les companyies aficionades amb una contribució destacada a les arts escèniques, i que enguany és per l’ Escuela Municipal de Teatro Ricardo Iniesta d’Úbeda, i el Premi Max del Públic, que es concedeix a l’espectacle que obté el nombre més elevat de vots del públic a través de l’aplicació en línia #VotaMax.
El comitè organitzador de la 23a edició dels Premis Max de les Arts Escèniques està integrat per professionals de reconegut prestigi. En aquesta edició, en el comitè hi ha Juan Luis Mira, director institucional d’Arts Escèniques de la Fundació SGAE; els dramaturgs Óscar Castaño Garbitxu, president del Comitè Territorial de la SGAE a Euskadi, i Paloma Pedrero; l els membres del Col·legi de Gran Dret de la SGAE Eduardo Galán i Yolanda García  Serrano; l’autor i director de teatre  Alfonso Zurro i el coreògraf i baillarí  Daniel Doña.