Xavier Albertí, Josep Maria Miró i Ramon Simó, a la presentació d'El Carrer Franklin

El Teatre Nacional de Catalunya és un dels diversos teatres de Barcelona que al juliol es converteix en part del festival Grec, compartint complicitats en la producció d’un espectacle. Del 2 al 19 de juliol, l’escenari de la Sala Petita es converteix en un bocí d’El carrer Franklin, un text de Lluïsa Cunillé que dirigeix Josep Maria Miró i interpreten Xavier Albertí, Xavier Pujolràs, Montse Esteve, Oriol Genís i Lina Lambert. “una farsa molt cunillesca!”, en paraules de Xavier Albertí, director del TNC. En aquest sentit, a la roda de premsa ha destacat les facultats visionaries de la Cunillé, fent referència al text curt Geografia, inclòs al tríptic Fronteres, estrenat tres mesos abans la confessió de Pujol i on veiem a un dels fills amb una dona amb la que no es feia gaire, carregar maletes plenes de diners rumb a Andorra. “Una prova més de com la realitat s’entossudeix en semblar-se a la ficció.”

El carrer Franklin parla de tot, no hi ha ni una frase dita perquè si. Però sobretot dels desnonaments, des de l’època de Margaret Thatcher fins ara “un període molt bèstia de la nostra història on hem anat veient com la gent perdia les seves cases”, diu Albertí. Lluïsa Cunillé la va escriure quan Thatcher encara era viva, per tant, ja té uns anys i, tot i així, el corralito de Grècia sembla que hi planegi. Un cop més, és visionària: “A les seves obres sempre hi és present la mirada política. En aquesta ocasió fa un canvi estilístic i gira cap a una comèdia molt esbojarrada. Una farsa amb tots els ets i uts de la que Miró ha endreçat una mica els personatges. Només us he de dir que vaig amb sabates de taló. Us juro que mai me n’havia posat abans d’entrar al TNC!”, confessa. Certament, quan toca el piano –esplèndidament- té una estranya semblança amb la gran Wanda Pitrowska.

L’obra engega amb un Transvestit que acaba de ser desnonat (Xavier Albertí), i és abocat al mig del carrer amb tots els seus estris i records: des d’un piano a la nevera, passant per una imatge de la Moreneta o l’Enciclopèdia Catalana. A l’edifici pràcticament ja no hi queda ningú, excepte una neboda de la Margaret Thatcher (Lina Lambert), que acaba de rebre una porció de les cendres de la tieta, les que li toquen per rang. Els altres personatges són el Marit (Xavier Pujolràs), un taxista que ha de compartir el taxi amb set taxistes més, la seva germana (Montse Esteve), una Activista d’una organització a la que només hi queda ella, ja que tots els altres han estat desnonats i un Banquer (Oriol Genís), que representa el poder, la corrupció, els diners falsos, els negres… “Està en descrèdit perquè no pot donar crèdit!”, apunta Albertí. I continua: “ L’obra parla d’un món segrestat per les males formes dels polítics, de personatges segrestats per les males formes dels polítics. Ho estem veient aquests dies a Grècia. Té alguna cosa de marxista…”

Per a Miró “Estilísticament és una farsa, però també hi ha vodevil, teatre…” I cançons! Perquè el Transvestit, un Mestre del Conservatori, ha de donar classes particulars de música ja que l’Ajuntament ha tancat el Conservatori per falta de pressupost i sensibilitat musical. “Quan la Lluïsa es posa a escriure sap que escriu per a l’escenari. És una gran lectora de teatre que en construeix des del seu món. Jo diria que El carrer Franklin té un humor molt Cunillé. Us pregunteu com es pot fer humor amb els desnonaments? Doncs es pot si hi ha intel•ligència! Hi ha coses que semblen absurdes però l’absurd és el món. Jo diria que l’obra té . un peu a la farsa i un altre a la tragicomèdia,” conclou el director.