Christina Scheppelmann, Josep Pons i Carlos Álvarez  a la presentació de 'Don Giovanni'

Si encara queda algú que pensa que l’òpera pertany a un concepte clàssic, el nostre Gran Teatre del Liceu us traurà de l’error amb proves. I és que a partir del 19 de juny posarà en marxa una de les tecnologies més avançades en el món de les arts escèniques amb l’estrena a nivell de tot l’estat espanyol de la producció Don Giovanni. El Liceu és el segon Teatre d’Europa – després de la Royal Opera House / Covent Garden on es va estrenar-, que acull aquest espectacular muntatge high tech amb una novetat escènica important: és el primer sistema amb capacitat de projectar imatges sobre un decorat en moviment i adaptar-les a temps real mitjançant el Tracking Intel•ligent, una idea que sorgeix de l’aposta feta pels quatre teatres coproductors: la Royal Opera House – Covent Garden, el Gran Teatre del Liceu, la Houston Grand Opera i The Israeli Opera. A la presentació, que va tenir lloc ahir al mateix Liceu, ens van passar una projecció en 3D per fer-nos un tast. Impressionant! L’òpera ha estat dirigida pel reconegut director d’escena Kasper Holten, amb escenografia dissenyada per Es Devlin.

La presentació va anar a càrrec de la directora artística de Liceu, Christina Scheppelmann; la directora de la reposició de l’obra, la británica Amy Lane; el mestre Josep Pons (direcció musical) i els dos barítons Mariusz Kwiecień i Carlos Álvarez, que alternen el paper protagonista. Ens van explicar que l’escenari va girant i que les projeccions “s’hi adapten.” Es podrà veure del 19 de juny al 2 de juliol, però cal consultar la cartellera perquè no es fa cada dia i, a més, els dos Giovanni’s són tots dos molt guapos! (http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-2016-2017/opera/don-giovanni)

A l’espectacle, les dones són tan importants com Don Giovanni. “A més d’un gran seductor, és un artista pintor capaç de crear mons nous per a cada dona que intenta seduir. Canta, balla, toca, pinta… tot d’una manera espectacular”, exposa Scheppelmann. Les dones són un triangle femení format per Donna Anna, Donna Elvira i Zerlina, que en aquesta producció encarnen primeres figures: Carmela Remigio i Vanessa Goikoetxea; Miah Persson i Myrtò Papatanasiu; i Julia Lezhneva i Rocío Ignacio, respectivament. Els dos repartiments d’aquest Don Giovanni els completen Eric Halfvarson i Mariano Buccino en el rol d’Il Commendatore; Dmitry Korchak i Toby Spence en el de Don Ottavio; Simón Orfila i Anatoli Sivko en el de Leporello; i Valeriano Lanchas i Toni Marsolen el paper de Massetto.

La innovadora proposta escènica d’aquest Don Giovanni neix, doncs, de la col•laboració entre Kasper Holten i l’escenògrafa Es Levin, que van voler “anar més enllà i trobar noves maneres de plantejar aquesta famosa òpera.” L’escenari és una casa victoriana -giratòria- on hi ha un quadre blanc que ell va pintant. Al principi tot són il•lusions i alegries, però a mesura que avança l’acció, va perdent el control d’ell mateix. En un teló de fons es projecten aquestes il•lusions de Don Giovanni alhora que es veu com s’esvaeixen i la casa queda habitada pels fantasmes de la consciència. “Al començament les pintures són molt boniques i precises. Ell quan està amb una dona li diu que és monògam i pinta expressament per a ella. Reflecteixen felicitat. Però a mesura que ell s’enfosqueix, els dibuixos perden el control i es van tornant bruts, foscos, inapreciables. Ell intenta mantenir el control, però tot se li va torçant. És com una baixada als inferns,” comenta Amy Lane.

Estèticament “és una barreja de tradició i modernitat en el sentit que mentre el vestuari és de l’època victoriana, les imatges que va pintant ens porten al món actual.” La directora explica que “quan comences a dissenyar una obra com aquesta cal tenir clar el final. I aquí el final és l’infern. I què és l’infern? Doncs despertar-te a mitja nit i adonar-te que no tens amics, ni amor… A Don Giovanni li va desapareixent tot.” Hi ha, però, l’esperança i al final el quadre torna a ser blanc.

L’ARGUMENT
“Si bé la música de Mozart és sensacional, el text és importantíssim. Hi ha un joc molt clar entre Lorenzo Da Ponte (llibret) i Mozart. S’intueixen els diàlegs entre ells, els jocs…”, opina Mariusz. El drama en dos actes ens situa a Sevilla, on Don Giovanni intenta seduir Donna Anna, però acaba lluitant i matant el seu pare, el Comandador. Comencen un seguit d’embolics en què Don Giovanni intenta seduir alguna noia i fugir d’algun promès gelós, fet que aconsegueix amb l’ajut del seu criat Leporello. Al final, el fantasma del Comanador s’emportarà un Don Giovanni que mai no es penedirà de les seves malifetes.

Amy Lane diu que “Don Giovanni no mor. Mor la seva ànima que és la seva essència. Encara que desaparegui el cos, és el seu esperit el que pateix la transformació. Aquí no veurem si va a l’infern o no amb el Comendador. Veiem que amb Don Giovanni no hi ha possibilitat de redempció i que tant és morir com no. És la solitud absoluta, es pot comparar amb Dorian Gray. Aquest és el nostre Don Giovanni, el que ens ensenyen aquests dos artistes que l’han fet seu. Hi ha un gran final!”

En aquest sentit, Mariuz es fica a la pell de Don Giovanni i ens diu: “Jo no tinc por de morir. Tinc por de perdre la gent que m’estima, la parella, els fills… Això ja és morir. Després et pots aixecar, però ja no seràs el mateix. Ell ha de començar de zero perquè ho perd tot.”

Don Giovanni es va estrenar per primera vegada el 29 d’octubre de 1787 a Praga. A Barcelona es va poder veure primer al Teatre Principal el 18 de desembre de 1849 i després al Liceu el 21 de febrer de 1866. La darrera representació al Gran Teatre va ser el 30 de juliol de 2008 i en total s’ha representat 77 vegades.

ELS DOS DON GIOVANNI
Mariusz Kwiecień, que va interpretar l’òpera a la seva estrena fa 5 anys, comenta que “no recordava ja res de Londres. Però em van dir que potser millor, perquè havien fet força canvis. I efectivament, ara l’entenc molt millor. Conserva una essència evolutiva potent i dóna als intèrprets l’oportunitat de buscar coses noves. A mi em va coincidir amb la crisi dels 40 anys i vaig pensar que l’obra m’ajudaria a superar-la. No ho va fer del tot, però ara, cinc anys més tard, em sento un poeta. Com si portes unes ales que em permeten volar!” Explica que la primera vegada que va veure les projeccions de l’obra “em va sorprendre la seva qualitat plàstica i poètica i com expliquen el que ens està passant pel cap!”

Per a Carlos Álvarez és una experiència nova. “És l’oportunitat de crear des del no res, una aventura! Però cal dir també que, encara que hagis fet moltes vegades un personatge, cada producció nova et demana superar reptes diferents. Jo, en tot cas, estaria a la crisi dels 50 i estic content perquè treballo a dos metres d’alçada i les cames m’aguanten bé i tinc la pressió perfecte!”, bromeja -o no! I afegeix: “Em sembla fantàstic assumir un personatge com Don Giovanni!”

Sobre les projeccions, Amy puntualitza que “a l’inici vénen del cor dels artistes, neixen del personatge que es representa als escenaris. I van afegint capes addicionals, que són els pensaments del moment.” Álvarez comenta que “això demostra com de complex és fer una òpera que utilitza la tridimensionalitat per descriure emocions. Per a mi és paradoxal constatar que ja no n’hi ha prou amb la música i l’actuació!” Els preguntem si pensen que després del high tech ja no hi ha marxa enrere, i Mariusz ho compara amb un telèfon antic i el mòbil actual, que porta tot el nostre món incorporat: “L’òpera s’ha representat de moltes maneres, als grans teatres, a les cantonades, al carrer, a les sales d’estar de les cases… Nosaltres estem obligats a fer servir totes les tecnologies i elements per atrapar públic molt diferents. Investiguem les mil maneres d’evolucionar. L’òpera evoluciona. Sempre ho ha fet. Pertany al passat i també al futur.”

MOZART, EL MÉS GRAN
El mestre Josep Pons apunta que, després de 5 setmanes d’assaigs “estic molt agraït a l’equip de l’Amy per la seva precisió tècnica i artística. És un somni d’equip! Cal tenir en compte que cantar òpera, per més que en sàpigues, és sempre una dificultat. I Mozart fa canvis sense transició. Aquí és un Mozart molt més sintètic que a Les Noces de Figaro, mai s’havia dit tant en tan poc temps!”

El Mestre confessa que no mira els cantants perquè l’emoció el mareja: “M’ho puc permetre perquè tenen bon tempo. Perquè jo no em puc emocionar, ho heu de fer vosaltres!” I encara afegeix que “hi ha un gran final que posa els pèls de punta. Dona respostes a preguntes sobre qui és Don Giovanni i obre portes a un munt de respostes. És la síntesi de Mozart, que descriu els personatges d’una manera sensacional. Com Shakespeare, amb tots els matisos.” Assegura que Mozart és tan gran que la descripció que fem d’ell sempre quedarà curta: “Sobre una mateixa partitura jo puc fer una versió més contundent o més dolça. Però he de fer versions diferents. El propi Mozart no permet barrejar-les!”, conclou.

L’ALLIBERAMENT DE LA DONA
Amb motiu de les representacions de Don Giovanni, el Liceu convida l’artista Lluís Ribas a exhibir la col•lecció de pintures L’alliberament de la dona, una exposició que acollirà el Balcó Foyer i que ofereix una altra visió de la imatge masclista del menyspreu que sovint es troba al teatre, un contrapunt d’aquest argument punyent cap al gènere femení. Amb el simbolisme de l’embolcall dels plàstics dels quals cal sortir, Lluís Ribas argumenta sobre aquesta sèrie d’olis en la qual porta treballant molts anys i de la qual destaca: “Aquesta col•lecció està dedicada a la dona d’arreu del món que encara no ha pogut trencar amb els lligams socials i culturals que l’oprimeixen.”

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here