Pere Arquillué a 'Un enemic del poble', amb direcció de Miguel del Arco

El Teatre Lliure aposta una vegada més pel que a dia d’avui gairebé es podria dir un espectacle impossible per la seva grandesa en tots els aspectes. Lluís Pasqual fins i tot bromejava: “avui, és comparable amb una producció del Cecil B. De Mille! Però és una de les alegries que ens mereixem”. Perlem del paradigmàtic i multirepresentat Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen, amb versió de Juan Mayorga i Miguel del Arco i direcció de Miguel del Arco, que s’ha construït amb 15 grans actors i actrius visibles, i molts especialistes invisibles. Aneu-vos animant amb el repartiment: Pere Arquillué i Roger Casamajor són Thomas i Peter Stockmann; Blanca Apilánez, fa la Kat; Pablo Derqui, l’Hovstad; Miquel Fernández és el capità Horster; Miquel Gelabert en Morten Kil; Mònica López és Billing; Jordi Martínez, l’Aslak i Andrea Ros, Petra. Els envolten, en un repartiment coral, els ‘ciutadans’: Mar Casas, Rafa Delgado, Eli Iranzo, Anabel Moreno, Joan Raja i Santi Ricart. La traducció l’ha fet Cristina Genebat i l’ajudantia de direcció l’Israel Solà, el brillant director de La Calòrica. I queda per dir molta gent! S’estrena el 23 de gener, el dia que farà un any just que Anna Lizaran se’n va anar, en homenatge a l’actriu i coincidint amb la inauguració d’una exposició gegantina de fotografies de les seves representacions (vegeu article apart). Serà al Lliure de Montjuïc fins al 16 de febrer.

Miguel del Arco, que ha portat també al Lliure La violación de Lucrecia, amb Nuria Espert i Juicio a una zorra, amb Carmen Machi, és un director i dramaturg molt conegut a Catalunya i a tot l’Estat. Molta gent el va descobrir a La función por hacer (La Villarroel), que es va emportar set premis Max de teatre a més de convèncer tots els crítics i, per descomptat, el públic. És director i dramaturg i Un enemic del poble és la seva primera direcció en català: “Primer em va fer por però em vaig tranquil•litzar quan Lluis Pasqual em va dir que hi hauria Pere Arquillué, a qui ja coneixia. Al final em va imposar més treballar al Lliure que l’idioma!”, assegura. Del Arco explica que el primer cop que va veure el Lliure de Montjuïc es va quedar una estona contemplant l’edifici des de fora, fascinat. Ja s’ha anat relaxant: “He après català i he vist que aquí, tot i ser tan gran, es fa el teatre que a mi m’agrada, el teatre artesanal. M’ha sorprès que funcioni així sent un espai públic. No em porto bé amb els funcionaris, però aquí, ja m’hi quedaria a viure”.

L’argument d’Un enemic del poble és força conegut. El metge Thomas Stockmann, descobreix que l’aigua del Balneari on treballa, que és la font principal d’ingressos del seu poble, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix advertir tothom. Això provoca que tingui gent que li agraeix i gent que el culpa de provocar que es perdi la riquesa que aporta el Balneari. Ibsen planteja un debat de prioritats: què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides?

Amb la voluntat de portar el text a l’actualitat, ja que el que hi passa, la corrupció dels polítics, els interessos, la manipulació de les masses i fins i tot la incomprensió de la gent continuen avui en primera línia, Del Arco va demanar a Juan Mayorga permís per adaptar una mica la versió d’ell, que és fora dels prejudicis morals del segle XIX. No només va acceptar sinó que el va ajudar. Les diferències més notables són el comportament de la Kat, que ja no és una dona submisa sinó una persona enamorada del seu marit, que creu en ell però que, a la vegada, és lliure i té poder de vot. També ha emfatitzat altres zones fosques de la política actual que actuarien per la mateixa finalitat d’una manera poc habitual a l’any 1883, i ha ‘modernitzat’ els mitjans de comunicació de l’original per fer-los més reconeixibles. Com exemple ha convertit l’home que reparteix el paper per als diaris en un líder dels comerciants.

L’escenografia ha estat potser el més complicat però n’estan tots molt orgullosos: “Hem posat aigua! M’ha semblat que era una metàfora senzilla per parlar de l’aigua contaminada i, a més, visualment és molt bonic i poderós escènicament. Ha estat un esforç tècnic brutal, però n’estic encantat. Funciona molt bé!”, assegura el director.

DEL ARCO, UN ENCANTADOR DE SERPS

Miguel del Arco té un discurs proper que sedueix fins i tot els que som una mica lluny. Per als actors que l’han envoltat en aquesta aventura, arriba a ser “un encantador de serps”, en paraules de Pere Arquillué: “Aconsegueix seduir tot el grup, però sempre sent conscient de on vol anar a parar. Et dona molta confiança i seguretat, fa que t’ho passis bé, aprens coses… i ell va fent el seu camí. S’implica des de bon principi a la dramatúrgia i a tot. Crec que s’ha creat una dinàmica de grup molt interessant. L’hem muntat tots plegats posant-hi passió i bon rotllo”, explica l’actor.

Roger Casamajor, que no el coneixia tant, el descriu així: “És un currante espectacular. No para mai. Ell sap on va però tu apostes lo teu i t’escolta. I el bon caldo va bullint. Falta menys d’una setmana per estrenar i estem molt a gust. Hem pencat molt i hem tret molt der suc a l’obra. Crec que hem arribat al punt més profund del text”.

Pablo Derqui coincideix en què “és de les vegades que he treballat més en la meva vida! Però també de la manera més alegre. Miguel fa que ens haguem enamorat tots del projecte, el converteix en un treball lúdic i il•lusionant”.

Blanca Apilánez sí que el coneixia. “Fa 20 anys que ens coneixem però mai havíem fet teatre junts. Té la capacitat de sorprendre, es nota que és actor, ens dóna confiança, ens sentim una família i ens acompanyem els uns als altres en el vertigen que dóna el provar coses noves. I quan ho fem, de vegades s’en va i ens deixa fer!”.

Sobre la posada en escena, algú ha preguntat si havia contemplat fer alguna cosa semblant a la versió de Thomas Ostermeier en què el públic participava activament a l’assemblea de l’obra: “No. Em sembla que és interrompre el ritme. I a més, sempre hi ha aquell que busca el seu ‘minut de glòria’ i distreu. Crec que l’obra ja arriba a l’espectador per ella mateixa, és un text valent que diu coses que la gent no gosa dir. Encara que el públic no intervingui és un text viu, parla del present. El teatre sempre té a veure amb la realitat i té, crec, l’obligació d’exposar-la, és la nostra feina. Encara que avui l’enemic és menys reconeixible perquè n’hi ha més i falta molt de diàleg”, afirma Del Arco.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here