A partir de divendres que ve, 17 de febrer, podrem veure l’Espai Lliure de Montjuïc “com mai l’havíem vist abans. És com el 9è personatge, ajuda molt a crear l’atmòsfera del que hi està passant”, va comentar ahir Quim Àvila, de la Kompanyia Lliure. I és que ahir ens van presentar el segon espectacle que interpreta aquesta formació nascuda en la segona temporada del projecte, l’any 2016. Es diu El temps que estiguem junts i està escrit i dirigit pel particular dramaturg argentí Pablo Messiez. La Kompanyia són Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. L’obra romandrà en cartell fins l’11 de març.

Estem davant d’un muntatge on l’eix central és el procés de creació, per damunt de l’argument. “Costa d’explicar, però quan es veu, flueix perfectament”, va dir Lluís Pasqual, confirmant que el que hi passa és resultat dels propis intèrprets. El procés va començar fa dos anys, quan aquest grup encara no existia com a Kompanyia Lliure. Pasqual va encarregar a Messiez la responsabilitat de tirar endavant el seu primer espectacle “perquè el coneixem i volíem un somni: un espectacle pedagog on pogués treballar gent diferent.” I Messiez va organitzar un Taller amb tot l’equip per conèixer-los. “Per escriure, necessitava saber qui eren. Vaig buscar on podria disfrutar cadascun d’ells fins al punt de treure de dins el que no havien tret mai. Ja vaig trobar una companyia diferent, sòlida i amb molts colors, però amb el temps ha evolucionat i han crescut molt com a grup,” assegura Messiez.

Es van posar a treballar al llarg de 10 sessions de 5 h “confiant en la intuïció, perquè no tenia cap estratègia plantejada.” L’obra està construïda amb escenes realistes i no realistes. Les realistes les protagonitza una parella. Les no realistes, els altres sis personatges, als que anomenen inconsolables. Messiez va escriure un tou de monòlegs i els hi va entregar perquè triessin cadascú un amb el que s’hi sentissin identificats o còmodes. “Els vam treballar buscant la conducta de cada personatge -dos són dolents!- i després vaig escriure els textos que uneixen els monòlegs escollits.” Els va sortir un text de 2,20 h que van reduir “treballant ritmes” fins deixar-ho en 1,40 h. “Els agraeixo que han treballat des del primer moment pensant en comú, com a grup, i m’han ajudat a treure el que sobrava.” Marc Artigau va traduir el text al català.

UN ARGUMENT DIFÍCIL D’EXPLICAR
Per justificar la dificultat d’explicar l’argument, Messiez apunta que al teatre no ho és tot: “És un lloc on passen moltes coses, hi ha música, colors, sons, la música de les paraules… Coses que no s’entenen amb la raó. No no és tot, escoltar una història, hi ha diferents maneres de veure teatre!” Amb tot ha explicat que hi ha dos mons diferents: una parella que es coneix i decideixen anar a viure junts, fins que les coses els comencen a anar malament. I els inconsolables: “són un grup que s’ajunta els dissabtes i fa coses rares.” No necessàriament són gent amb problemes, però se senten millor junts. Es mouen, escolten música, intenten no parlar… Alguns intueixen que d’altres ho passen malament; uns expliquen la seva tragèdia, altres no… “L’obra planteja una idea de convivència, de com es fa per viure amb la gent que ens envolta i entendren’s… però ens surt fatal. I la pregunta que sorgeix és: com ho podem fer per estar junts? És millor callar? És millor parlar per acostar-nos? O callar per allunyar-nos? Són dos mons diferents però que tots dos intenten trobar una sortida. Aquest és el nexe d’unió.”

Remarquen que, com passa a la realitat dels actors, els personatges comparteixen una franja d’edat molt jove i s’ho passen malament. ”Cadascú té el seu problema específic i el seu drama. Potser si tinguessin 40 anys ho podrien enfrontar d’una manera diferent, però ara no en saben. Voldríem ser nens salvatges i només som nens tristos” diuen. Messiez vol aclarir que no es tracta d’una metàfora de la societat sinó del retrat d’uns personatges que s’ho passen malament.

UN PROCÉS SATISFACTORI PELS ACTORS
A la vida real, tots coincideixen en afalagar la manera de treballar de Messiez: “Ens mirava, ens escoltava i buscava el que podia treure’t de dins… I et deixa buscar i triar!”, diu Raquel Ferri. Al que Andrea Ros afegeix: “Treballes el dolor tota l’estona. I durant l’assaig, en cap moment hem sentit dolor. Per a mi és molt important sentir dolor com a personatge, perquè si el sento de dins, m’ho passo bé perquè vol dir que ho he aconseguit. Crec que tots ens ho hem passat bé en aquest sentit, hem disfrutat patint. És molt maco!”

Júlia Truyol parla així de Messiez: “És molt intuïtiu. Ens ha deixat buscar a cada un amb llibertat fins al límit, apretant. Això ens ha permès crear un imaginari comú, crear grup, en definitiva.” Per a Joan Solé “ha estat un procés molt relaxat. I el més bonic és que no t’adones que en Pablo t’està muntant l’obra pel darrere. Sense adonar-nos, ell et porta còmodament, no t’estresses, ets feliç i vas fent!” Claudia Benito reconeix que “és la primera vegada que treballo tan relaxada!”

Quim Àvila recorda que és el segon espectacle que interpreta la Kompanyia al complet i el primer de creació total. “T’adones que entres en una dinàmica de companyia, que ja portem junts un any i mig. I que normalment no és evident que als assaigs et deixin provar i puguis descobrir coses de tu, com hem fet aquí. De vegades pensem que la persona que ve de fora, el públic, s’ha d’adaptar a nosaltres. Però no és cert, perquè cada projecte és una nova manera de començar.”

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here